El titellaire emprenyat

A moltes Festes Majors es fan espectacles de titelles. S’ha fet famós un titellaire que es diu Mario Enzo. Ell va fer a tiktok una petita gravació que es titula: “El titellaire emprenyat”. És professor d’arts escèniques i ha fet representacions arreu del món. En aquest breu missatge diu: “quina porqueria de món estem fent!” Ho diu perquè va fer un espectacle de titelles i els nens, en lloc de seguir-lo, van començar a tirar pedres, a insultar, a donar puntades de peu..., o sigui que no va poder fer res, el pobre. Però ell no s’enfadava amb els nens, s’enfadava amb els pares, perquè, mentre els nens estaven tirant fang, escopint i fent altres bretolades a les pobres titelles, els pares eren allà cap d’ells es va moure. “Quin món estem fent!”, deia ell. Jo, tanmateix, comprenc als pares, perquè si no intervenen, els diuen que estan malcriant els fills, però si intervenen els diuen que estan frustrant els nens. Facin el que facin ho fan malament. Al final, miren el cel i dissimulen. És per pensar-hi.

Ens preguntem per què no hi ha natalitat, però és que, entre altres coses, ser pare avui dia no és que sigui més difícil que abans, sinó que implica haver d’assumir càrregues de sentiments de culpabilitat fins a l’extrem.

Aquest tipus de contradiccions també el trobem en d'altres camps. Contradiccions i ben grosses. Per exemple, es diu “no et posis límits”. Aquesta és una frase que es repeteix en els whatsapps i per tot arreu. “No et posis límits”, “sigues tu mateix”, “fes el que vulguis”, “no et posis barreres”. D’acord... Però tan bon punt comences a no posar-te límits, què et passa? Doncs, que et posen a la presó. Fins i tot s’ha fet servir aquesta frase per a un anunci d’un cotxe: “no et posis límits.” Però la realitat és que, quan acabes de sortir del concessionari, et diuen que no pots passar de 30 km/h, o que no aparquis aquí, o que no passis per allà... I et comencen a fer fotografies i et posen un munt de multes. En què quedem?

Tot aquest continu de contradiccions va a parar al mateix caparró, al nostre, i moltes vegades no tenim temps de pensar, de manera que actuem d’una manera i al cap de mitja hora actuem de la contrària. Igual que aquesta frase típica, que es va fer famosa el maig del 68 i que és al fons de moltes de les coses que es fan: “Prohibit prohibir”. És la frase que es va pintar per tot París. De fet, no vivim així, perquè vivim en l’època en què hi ha més lleis, més ordenances, més prohibicions... Facis el que facis, o està prohibit o està manat. Un dia actuem d’una manera i un dia d’una altra, i a vegades en un mateix dia.

Per tant, ens trobem en un món alguns pensadors anomenen “líquid”; un món en què es passa d’un cantó a l’altre sense cap consistència ni lògica. Jo afegiria, però, que tanmateix sí que hi ha un espai molt consistent. El nostre món intern, espiritual, està navegant en un maremàgnum. No ens entenem. Hi ha contradiccions molt fortes. És un món realment líquid, certament. Però fora d’aquest món hi ha unes barreres ben clares: l’economia. Tu ves al banc i no paguis... Això ho tenen molt clar tant els bancs, com les multinacionals... Cada vegada són menys els que tenen el poder en aquest món, i són més els qui queden a la cuneta. Però les lleis que governen l'economia estan claríssimes, dures com una pedra, consistents, ben sòlides.

És el mateix ambient de l’època de sant Zenon. De fet, en el martirologi trobem molts sants Zenons, normalment màrtirs del segle II o del segle III, i tots eren curiosament militars. El món romà era un món en què hi entraven moltes supersticions i moltes contradiccions. Sant Pau, quan fa el discurs a l’areòpag diu: “Us veig molt religiosos. Veig imatges de déus per tot arreu, fins i tot n’hi ha una que posa al déu desconegut". Hi ha de tot a Roma en aquella època: totes les idees, pensaments, religions i contradiccions, però hi ha una cosa clara, la Pax Romana. Això era claríssim. Podies fer el que volguessis, però no toquessis la pax romana. I aquesta pau es defensava com ara, a través de les armes, la força i la coacció.

Sant Zenon, el nostre patró, porta un nom del tot pietós. Zenon vol dir en grec “aquell que està sotmès al Zeus.” Un déu important que forma part d’aquest món bigarrat, complicat i líquid de la mitologia antiga. Sant Zenon també formava part de l’altra estructura: era soldat i, per tant, defensava la Pau Romana amb la força de les armes. La pau romana, no qualsevol altra, sinó la dels interessos de Roma.

Per tant, quan Zenon va deixar d’estar sotmès a Zeus i es va sotmetre al jou suau de Crist, no va ser simplement una qüestió d’idees, sinó que li va canviar la vida totalment, perquè va deixar d’estar lluitant a favor de la pax romana i va començar a treballar pel Regne de Déu. I això li va comportar la mort. En aquell moment els cristians eren molt més conseqüents del que som nosaltres ara. Jesús va predicar molt clarament que els cristians havíem de ser gent de pau fins al final. I què va fer Zenon? Deixar les armes. I això li va comportar la mort. I les va deixar perquè el seu Regne era el del Crist, no el del Cèsar: era el de Jesús de Natzaret. Ell segurament devia ser un d’aquells que deia l’evangeli que no era dels savis ni entesos, sinó de la gent senzilla, del poble, però va fer una opció coherent per Jesús de Natzaret.

Els textos de la litúrgia d’avui són molt bonics. Us aconsello de tornar-los a llegir. “Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat als savis i entesos allò que heu revelat als senzills i als pobres. Sí, Pare, així us ha plagut. Tot ho heu posat a les meves mans. Ningú coneix el Fill sinó el Pare, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i aquell que el Fill el vol revelar. Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”.

Els cristians, com sant Zenon, hem de fer una opció seriosa. Jesús és aquell en el qual veiem el rostre de Déu. “Qui em veu a mi, veu el Pare” llegim en l'Evangeli de Joan. Una opció per Jesús, és optar per la manera de fer de Jesús. I la primera cosa que ens demana és veure els senzills d’aquest món, els pobres. I quan un es posa en aquest camí, no li han d’explicar res perquè en el seu interior sentirà: “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

La voluntat de Jesús és complir també el text de Zacaries que hem escoltat: “Alegra’t!” És el missatge dels cristians: “alegreu-vos, perquè entra el teu rei humil, muntat en una somera. Ell traurà de tu les armes, els arcs, els carros de guerra i dirigirà als pobles paraules de pau”.Els cristians hauríem de ser gent que transmet alegria, que transmet sentiments de pau, de reconciliació.

El dia 7 de juliol celebràvem sant Ot, bisbe d’Urgell. Em va fer recordar un altre sant també d’Urgell, sant Ermengol, bisbe. Ell va morir pujat a una bastida de la qual va caure. I què feia? El seu bisbat era tot de muntanyes, un terreny complicat, separat a trossos. I quina era la manera de crear comunitat? Fer ponts. Va ser un bisbe que va fer de paleta. Va construir ponts. I a partir d’aquests ponts reals es va anar creant el poble. Fixeu-vos que el primer que es fa en una guerra és trencar els ponts, físics i espirituals. Cal crear ponts, cal crear relació, cal donar un punt de referència que doni sentit a aquesta vida. I pels cristians, aquest punt de referència té un nom: Jesús.

 Homilia diumenge XIV durant l’any
Fra Jacint Duran
9 de juliol de 2023