L'ATZAR
Fa ja uns quants anys hi havia
una senyora de mitjana edat que de manera regular, gairebé cada mes, ens venia
a veure al convent per demanar ajuda. Puntualment se l’anava ajudant, juntament
amb Càritas que anava fent el que es podia. Aquesta senyora treballava,
cobrava, però cada mes s’anava a les màquines escurabutxaques i allí, per tenir
un sou una mica més elevat, allà jugava i a poc a poc es quedava sense un duro.
Això va durar bastant. Ara ja fa molts anys que li he perdut la pista. Però no és
l’únic cas. Els jocs d’atzar provoquen molts desastres a les famílies perquè
l’atzar hi és però no és manipulable. De fet, d’aquí ve el seu nom. La paraula
atzar ve de l’àrab, i vol dir flor. Hi ha una flor que, en castellà, li ha
quedat el nom: azahar, que servia per fer el ram de núvia i en català es diu
tarongina, i fa una olor molt bona. Per què l'atzar té aquest nom de flor?
Sembla que hi havia un os d’un animal que servia de dau, i en el joc es
llençava i quan sortia una part que
semblava una flor, tothom cridava flor, i volia dir que havia guanyat. D’aquí
ve el nom d’atzar. I l’atzar és molt present fins i tot en la mentalitat. Hi ha
mentalitats que la seva vida la redueixen a l’atzar. La vida moltes vegades la
reduïm a dir: “no he tingut sort a la vida”, com si l’atzar pogués marcar definitivament
la vida de les persones. És una visió negativa de la pròpia vida, com atzar, la
vida, així entesa, no queda a les teves mans, queda a les mans del que surti,
tens sort o no tens sort, però no està a les teves mans canviar-ho. Quan tires
els daus, no poses tu el número sinó que surt el que surt. És tota una
concepció de la vida el que hi ha aquí al darrera. La vida no està a les meves
mans, no disposo de la vida, la vida és pur atzar, i o tinc sort o no en tinc.
El cristianisme ha pensat molt
poc en l’atzar. No el tenim massa present. Jo diria que és una falta. Cal
pensar en l’atzar. Hi ha moltes coses que queden en mans de l’atzar. Moltes.
Fixeu-vos que per atzar un neix en una família rica i un altre, per atzar, neix
en una família pobre. I, encara que ens gloriem de la nostra intel·ligència,
tant has fet tu per tenir intel·ligència com el que ha fet aquell que és un
ruc. Ets intel·ligent per atzar, podries haver nascut sense intel·ligència.
L’atzar va marcant moltíssimes coses de la vida, i algunes de molt injustes.
Moltes vegades haver nascut en un poble amb grans dificultats econòmiques, com
estem veient amb els emigrants que van arribant aquí, vol dir que tens una gran
mala sort d’haver nascut en un país que tu no has elegit i t’hi has trobat. Hi
ha moltes coses que no elegim i t’hi trobes.
El cristianisme no diu que
l’atzar no tingui importància. El que diu és que passi el que passi, la teva
salvació –el gruix del sentit de la vida humana, allò que et
constitueix a tu– això està a les teves mans, més encara, a les mans de Déu.
Avui el text de Romans ho diu amb
claredat. El capítol 8 de Romans és un dels centres més importants del Nou
Testament. Diu: “Déu ho disposa tot amb bé d’aquells que estima”. Per tant,
sigui el que sigui a la teva vida, tinguis sort o no, t’hagi tocat una bona
família o una mala família, tot, Déu ho
pot disposar, si tu t’hi deixes, per al teu bé. Perquè no podia passar res més
dolent que haver matat a Déu mateix. I aquest assassinat, que podia ser el
pitjor que podia fer la humanitat, Déu l’ha canviat amb la nostra salvació,
"ho ha disposat per el nostre bé". Per tant, l’atzar existeix, però
el creient sap que Déu pot fer que allò que és una desgràcia en si mateix,
pugui ser reconduït per al meu bé.
I aquest és el gran tresor que tenim, aquest
tresor amagat que és Jesucrist , que ens mostra que res, ni cel ni terra, ni
present ni futur, ni mort ni vida, ni res de res, ens pot separar de l’amor de
Déu que s’ha revelat en Jesucrist.
Tenint clar això, la vida humana
certament que té moments en què se’ns escapa de les mans, que l'atzar pot
marcar, pot ferir, però sabem que si confiem en ell, allò que nosaltres percebem
com a mal, Déu li pot donar un tomb
total.
Un dels llocs als que jo hauria d’anar més és a la nostra infermeria
dels frares, i ara encara més, que hi ha el pare Mateu. Sempre que hi vaig
surto amb aquesta consciència: és un lloc de pobresa, perquè molts estan allà
perquè s’acaben, però de pobresa lluminosa. Acabo de parlar fa poc amb el pare
Mateu, pobrissó, i diu: “sé que he d’anar cap al Calvari però ara estic en el
Tabor”. Ell té una frase que sempre la tinc present. Diu: “jo no sé quan Déu
actua, no sé si Déu fa això o allò, però en la meva vida m’he trobat amb moltes coincidències providencials”.
Certament que hi ha l’atzar, certament que a la nostra vida a vegades hi ha
coses que nosaltres no conduïm, però Déu sí. Hi ha coincidències en què la
providència, a través d’elles, actua, es manifesta i ens mostra el camí. Cal
saber escoltar la manera on Déu actua, en què Jesús de Natzaret ens mostra el
camí,i així la nostra pobresa sigui lluminosa gràcies al gran tresor que és la
nostra fe.
Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
30 de juliol de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada