Glamour o glòria?

 A les consultes del metge, o altres llocs que et cal esperar hi ha revistes com l'Hola, el Lecturas, el Garbo... són revistes de la “premsa rosa”. Però no sols en les revistes especialitzades, aquesta premsa rosa hi és present també a les altres revistes, fins els diaris en tenen una secció, en diuen “Gent” o “Celebritats”... En aquesta premsa rosa normalment hi surten gent famosa, del cine, del futbol, de la reialesa... I allí hi ha el que en diuen glamour. Aquesta paraula es fa servir però antigament la paraula que es feia servir era “glòria”, ara s’utilitza poc. La paraula “glòria” tenia aquest sentit de glamour, era gent que tenia glòria, que tenia fama: de ser un gran escriptor, de ser un bon polític, etc...

La paraula “glòria" està en els escrits del Nou Testament , tradueix de la paraula “doxa”. “Doxa”, en grec, vol dir opinió. Per tant, qui té glòria? Doncs aquell que la gent opina que és important. Qui té molta glòria? Aquell de qui tothom en parla bé, de qui es diuen coses boniques, l’exalcen, és glorificat.

Però és important veure una cosa, que “doxa” en grec és la traducció d’una paraula hebrea que és “cabot”. I aquesta paraula no la dic per erudició, sinó que és important des d’un punt de vista espiritual, perquè la glòria, vol dir lloar, opinar bé d'una persona i fins i tot quan parlem de la glòria de Déu, ens pensem que li donem glòria nosaltres a Déu, però no. La paraula “cabot”, en hebreu, no ens diu el que nosaltres fem a Déu, que li donem lloances, sinó que la paraula que hi ha al darrere és el pes. La glòria recau en ser de la persona. Una persona té glòria perquè té pes, encara que no sigui reconeguda. La glòria no se la donen els altres sinó que la té ell, encara que ningú la reconegui. El qui té Cabot és una persona que val, sigui o no reconeguda.

Per això e llibre de l’Èxode dirà: “quan jo alliberi Israel d’Egipte, jo manifestaré la meva glòria", manifestarà allò valuós que és. Déu és infinitament  gloriós, perquè en Ell hi ha el pes, la valua, la realitat en si mateixa, el pes que fonamenta tota la realitat. Per tant, encara que ningú li canti lloances, Déu és gloriós, perquè té pes, és consistent, té valor infinit.

Per això l’Església en la litúrgia ho diu en el prefaci IV: “els nostres cants, que res afegeixen a la vostra glòria”. Res s’afegeix a la seva glòria. Déu és gloriós, sant en si mateix.

I és el que està passant també amb Jesús i que veiem a l’evangeli.  Jesús es compara amb Jonàs, i amb Salomó, i fins i tot amb el temple. Tot això són coses que nosaltres glorifiquem. Però Jesús està dient: “aquí teniu més que el temple, aquí teniu més que Jonàs, aquí teniu més que Salomó...” Quan està Jesús, tenim més que tot el que puguem pensar. Encara que els fariseus i els mestres de la llei diguessin que és un borratxo, amic de prostitutes i fora de la llei, encara que tingués mala premsa i no tingués glòria, encara que no parlessin bé d’ell, en ell radicava la glòria, en ell estava el pes substancial per la qual van ser fetes totes les coses. Per tant, és més que Jonàs, és més que Salomó, és més que el temple, és més que la llei, és el Senyor gloriós entre nosaltres.

Igualment nosaltres, el que som no pot dependre del que es diu de nosaltres . Com diu sant Francesc: “allò que som davant de Déu, això som i res més”. I la nostra gran glòria és l’amor de Déu cap a nosaltres, que s’ha revelat en Jesús. El seu amor revela la nostra glòria.

 Dilluns XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
24 de juliol de4 2023