dilluns, 1 de febrer de 2021

 INMEDIATAMENT

Aquests dies he llegit dues entrevistes a nois molt joves (La Vanguardia), que m'ha fet pensar molt. Un, que es diu Aleixo Paz, que és nascut a Girona, de família gallega. L'entrevistadora li pregunta: "Com estàs?" i diu: "Tan emprenyat i tan perdut com sempre. Això d'aquí és l'infern". Déu n'hi do aquest xicot, que té vint anys. I continua dient en una altra part de l'entrevista: "Crec més en el de baix que en el de dalt, que és segur que no existeix". Una mica més enllà afirma: "Si fos per mi, jo no estaria viu".

Aquestes paraules tan dures que pronuncia aquest xicot també estan registrades en un reportatge que s'ha fet que es titula "El niño de fuego". Aquest noi, quan tenia vuit anys, el seu pare era camioner, i ell es va colar dintre del camió del seu pare, i en el viatge, que el pare al final va veure que hi havia el nen, en el viatge va tenir un accident gravíssim. Ell transportava fuel, gasoil, i va quedar creuat a la carretera i un altre camió el va envestir. Es va incendiar, van intentar sortir del camió però desprès van patinar perquè estava tot ple de fuel, amb tanta mala coincidència que en aquell moment va rebentar tot i ell va quedar absolutament cremat al 90% del cos. Normalment aquests casos es moren. Ell, malgrat voler-ho, ha quedat viu. Te vint anys. D'aquí les seves expressions duríssimes.

Però hi ha hagut una altra entrevista que contrasta, que és feta per un xicot de Sabadell que té vint-i-cinc anys. Aquest xicot ha fet un llibre que es diu "Aprendre a morir per saber viure". I això no ho diu perquè sí. Ell té una malaltia progressiva que cada vegada l'anirà aniquilant més. Actualment, amb 25 anys,  només pot moure els dits de les mans, res més.

En aquest llibre i en l'entrevista ell fa un plantejament absolutament contrari a l'altre jove, malgrat que les situacions poden ser molt comparables. Ell diu: "Tinc il·lusions. Sé que moriré i no tardaré massa, però espero amb il·lusió poder viure els minuts que em falten, les hores que em falten, els dies, els mesos, potser anys, però viure'ls amb il·lusió. Crec en Déu. Crec en la vida". I continua dient: "La felicitat –i que ho digui ell és molt important– depèn de coses molt petites. Enlloc d'estar centrat en un mateix, centrar-se en els altres". Això és la porta de la felicitat, segons ell. I fa una afirmació molt contundent, perquè l'entrevistador li diu: "No has pensat mai en l'eutanàsia?" I ell diu: "La meva  vida té sentit".

Podem afirmar amb el primer que l'infern és aquí, però podem afirmar, amb el segon, que també el Cel és aquí.  Podem posar-nos en la pell d'aquestes nois i comprendre-ho, però podem fer i optar per opcions i actituds diverses.

Això és el que diu avui Jesús en l'evangeli. Jesús comença la seva predicació en  l'evangeli de Marc, precisament, amb què Joan és empresonat i després serà assassinat, i ell mateix serà perseguit i morirà d'una manera molt cruel. I, malgrat tot, Jesús ha dit –semblant a aquest xicot: el Regne de Déu és enmig de vosaltres. El Cel està entremig de vosaltres. El Regne de Déu està dintre de vosaltres. El Regne de Déu és un foc que jo, diu Jesús, he abrandat enmig del món i que no s'apagarà. El Cel és aquí.

Jesús també ha dit que l'infern és aquí. Enmig nostre.  Jesús és molt realista. Per això envia als seus deixebles i els diu: "Us faré pescadors d'homes". Per què? Perquè veu que la humanitat està ofegant-se dintre d'un mar d'angoixa. Els creients som pescadors d'homes perquè els traiem de l'angoixa en què una i altra vegada caiem els humans.

Hi ha el Cel i l'infern, per sempre i aquí, ara. Nosaltres podem optar. Per això la manera de fer-ho és la manera en què ho van fer els deixebles, sense més diferències. Quina? "Segueix-me". Seguir Jesucrist, escoltar-lo, deixar-se instruir, optar per les maneres de fer d'Ell i no simplement com una llei o programa, sinó com algú que t'acompanya en el camí. "Veniu amb mi", diu Jesús. Estar amb Jesús i deixar que el seu Esperit actuï. Va dir  Joan Baptista: "Jo us batejo amb aigua però Ell us batejarà amb Esperit Sant". I aquest Esperit és el que posa el Cel a la terra. Aquell que està picant a la porta dels nostres cors perquè el Cel esclati la seva glòria en nosaltres.

Per això dirà sant Pau: "No podem deixar passar aquesta oportunitat". Hi ha mil oportunitats a la vida en les quals podem tancar la porta al Cel o la podem obrir. Podem tancar la porta a l'infern o la podem obrir. No podem deixar passar aquesta oportunitat, i no d'una manera llunyana, sinó com dirà l'evangeli: "immediatament", ara, en aquest moment.

Demanem al Senyor, tal com deia el salm: Senyor, instruïu-nos, mostreu-nos els vostres camins, envieu el vostre Esperit, que brilli, que abrandi els nostres cors. Que ens transformi en pescadors que alliberin el cor de l'home de la desesperació.

 

 Diumenge III durant l'any
Fra Jacint Duran

 


 

Cap comentari: