AIXECAT!

 Un dels moments més confortants del dia és després de tota la jornada, posar-se al llit. Jo quan em poso al llit, lògicament a l' hivern s'hi està més bé dintre, i quan estic al llit tiro amunt la manta i els llençols, llavors em dono la volta i em tapo, i quedo clapat al cap d'una estona. No em costa massa dormir. Però a vegades la cosa no surt tan bé. A vegades et poses al llit, estires el llençol i en lloc de quedar enganxat, el llençol cedeix i va amunt i els peus queden destapats.I això empipa. Què faig? Moltes vegades amb el peu ho torno a tirar avall, enrosco una mica i ja miro de dormir amb el llençol desenganxat de baix. Però no és tan fàcil, perquè aviat, quan estàs mig endormiscat, sents fred perquè el peu queda fora, o s'ha mogut el llençol... total, que no hi ha manera de dormir bé. Què s'ha de fer? Vulguis o no, t'has d'aixecar, obrir el llum i tornar a fer el llit com correspon, llavors ja sí et tornes a posar i dorms i descanses.

Per què dic això? Un escriptor que es diu Francesco Piccolo, que té un llibre sobre les frustracions (les infelicitats quotidianes, que diu ell), i una d'elles és aquesta que correspon bastant a la meva pròpia experiència.

Fixeu-vos, això és comparable a la vida que moltes vegades portem. Moltes coses quotidianes se li assemblen. El llençol s'ha desenganxat i en comptes de fer el que cal fer que és aixecar-se i fer les coses com cal, anem passant la nit o el dia sense arreglar la cosa. El peu surt, la manta cau, tot el que vulgueu, però la mandra no ens deixa aixecar. I sabem que és ben fàcil: aixecar-se i arreglar-ho. Però la mandra...

I això és el que demana avui l'Evangeli: Deixeu aquest mig endormiscar, deixeu aquesta vida incòmoda en la qual us heu posat, deixeu les coses a mitges tintes, aixequeu-vos, vetlleu, estigueu desperts, obriu el llum i arregleu les coses que hagueu d'arreglar, no us quedeu a mitges, no visquem la vida amb el llençol desenganxat, no visquem la vida anguniosament, incoherentment, aixequem-nos, arreglem les coses... L'Advent vol ser això: rectificar, estar desperts, un aclarir les coses. És el que diu Jesús a l'evangeli: "No dormiu, desvetlleu-vos, reaccioneu, estigueu atents". És passar del que diu el profeta Isaïes avui: "Ja ningú invoca el vostre nom, ni en desvetllar-se es recolza en vós". Així és la nostra vida. Aquesta fe que diem que tenim, però en el fons no invoquem el Senyor de cor, ni recolzem en Ell quan ens desvetllem al matí. Ens recolzem en tot, però no en Ell.

Per això, Isaïes fa aquella pregària que ha de ser el motor d'aquest Advent, aquest Advent com un paradigma de la vida cristiana: "Tant de bo esquincéssiu la volta del cel i baixéssiu". Escoltar, deixar-se portar pel desig de Déu. Tant de bo que esquincéssiu la meva vida i baixéssiu, i us féssiu palpable. El desig profund de Déu, aquí hi ha la porta. Aquest desig que s'ha vist realitzat en la història,  volta del cel que s'ha trencat i ha baixat el Fill i s'ha encarnat.

Però allò que va passar fa dos mil anys i que també esperem a la fi del temps, ara ens cal aixecar-nos, vetllar, perquè ara Ell està trucant a les nostres portes.

Avui 29 de novembre, l'any 1223, va ser aprovada la Regla de sant Francesc d'Assís, la seva forma de vida, pel papa Honori III. I avui la comunitat franciscana, si no fos primer d'Advent, celebraria tots els seus sants, homes i dones que han reaccionat, que han fet que la Paraula no quedés simplement com un text escrit, sinó un text viu.

I un d'aquests, que fa dos dies que vam recordar, es diu Francesc Antoni Fasani, deia una cosa que vull subratllar. Deia: "Es parla de Déu, s'estudia a Déu, es predica Déu, es discuteix de Déu... molt menjar per a la intel·ligència però no es prega. Es parla de Déu però no es parla a Déu". I aquí hi ha el punt. Déu és algú que està a la porta, que truca, i que com diu Isaïes, vol que el deixem fer, com un terrisser que va modelant la nostra vida, per fer de nosaltres un gerro de terrissa en el qual, com diu sant Pau, Crist hi habiti.

En l'època de Fasani potser no s'havia de parlar tant de Déu. Avui en dia sí que cal parlar de Déu. En aquella època potser no calia fer tantes explicacions de Déu, avui sí, cal posar-se Déu a la boca. Però també, i sobretot, cal pregar a Déu, deixar-lo treballar, i transformar. Sabrem, únicament, que hem acollit Déu quan acollim el germà. Si no hem acollit el germà, si no hem escoltat el germà, ens podem treure del cap que hem acollit Déu. Si hem tancat les portes al germà, hem tancat les portes a Déu. Tant de bo ens trobi desperts, posant els llençols ben posats,  que siguem capaços d'aixecar-nos i refer , el llit, la nostra vida perquè aquesta sigui acollidora de Déu, de Jesucrist.

 

Homilia de Primer Diumenge d'Advent
29/11/2020
Fra Jacint Duran