TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA

 

L'altre dia, aquí a la sortida de l'Església, després de missa, hi havia dos que estaven parlant, i al passar pel costat vaig sentir el que estaven dient. Es tractava que un, si no ho vaig entendre malament, volia anar a Besalú. I l'altre, amb un mapa –es veu que no tenia el Google Maps– intentava explicar-li, de viva veu, la manera d'arribar.

Després d'explicar-li que havia d'anar primer cap aquí i després cap allà, l'altre li va dir: "jo, tot això, ja ho entenc, però quan arribo a aquest punt no hi ha manera d'entendre'm i em perdo". En aquest punt? però aquí no hi ha problema, tots els camins porten a Roma". Què volia dir amb aquesta frase? Que vagis on vagis, arribaràs al lloc. Aquesta frase "tots els camins porten a Roma" és una frase que deu ser bastant antiga. Ara ja no es fa servir tant, per això em va cridar l'atenció. "Tots els camins porten a Roma". Quan hom es troba en una situació que ell es pensa difícil i li diuen: "tira endavant, no veus que tots els camins porten a Roma? Ja hi arribaràs". És per entendre que faci el que faci ho aconseguirà.

Això, a l'època de Jesús tenia una vigència total, perquè Roma era el centre. Actualment, si anem seguint, tots els camins de l'Europa antiga, la base de l'Europa actual, tots anaven a petar a Roma, qualsevol camí que agafessis, perquè era el centre neuràlgic: els calers, el poder, la força armada... tot estava a Roma.

Per tant, això ho sabien perfectament en aquella època. I, en la nostra, també. Podríem dir que a través dels segles Roma ha anat capitalitzant el símbol del poder. Ara actualment hi ha altres Romes que també tenen molts camins i moltes autopistes que hi porten.

Hi ha un poeta que tots coneixeu, Josep M. de Segarra, que ha escrit "El poema de Nadal", que suposo que el coneixeu. I en un moment diu això mateix: "tots els camins porten a Roma, certament, però no tots els camins porten a Betlem". A Roma hi porten tots. Als Romes actuals tothom hi sap anar, és fàcil, t'orientes fàcilment. Per anar a Betlem, actualment, és molt difícil. Tots els camins porten a les Romes dels nostres temps. És fàcil arribar-s'hi. Hi ha molts camins per arribar-s'hi. Però no n'hi ha massa que portin a Betlem.

Jo diria que hi ha dues maneres de fer a la vida: Anar cap a Roma o anar cap a Betlem, com diu el nostre poeta.

Anar cap a Roma es pot fer de moltes maneres, però tots els camins tenen un denominador comú: la desconfiança. Al món, perquè creixi actualment i perquè es destrueixi, ha d'haver-hi desconfiança. La desconfiança és la base de la nostra base econòmica. La desconfiança l'hem estat treballant durant segles a occident. La desconfiança és la base de tot. Fixeu-vos que hem anat criticant-ho tot: la història pròpia, la història dels altres, els grans personatges de la història... tot ho hem criticat. Digueu-me una cosa que no hàgim criticat. Tot. No queda " títere con cabeza". Ens ho hem carregat tot. I quan ens ho hem carregat tot, perquè ja no sabem què fer, hem inventat les mentides. Hem anat repetint mentides, mentides i mentides, grosses, petites, i totes amb un embolcall científic, perquè quedi bé. Quan hem dit tantes mentides, quan hem criticat tot, el cor queda amb profunda desconfiança, que és el contrari per arribar a Betlem.

I això va començar precisament carregant-se la fe cristiana, la fe en Déu. Vam començar criticant-ho tot, a vegades amb part de raó... però és tan criticable la fe?... Ens ho hem carregat tot. Hem fet mentides vestides de ciència: al Nadal i a la Setmana Santa sempre hi ha algun reportatge d'aquells que t'ho desmunten tot de la fe. I lògicament què queda? Res. Quan un no té fe, quan un desconfia, la vida se'n va avall.

Per això, per anar a Betlem, només s'hi pot anar per un petit camí, petit, estret, humil, profundament humil, estem cansats de savis. Humil. La persona humana, no el savi, som el que som, desnarits, petits i desgraciadets. I aquests temps ens ho refreguen pel nas continuament. Som petits, no tenim el coneixement de tot. Ni en tindrem mai. Cal recordar-ho. Per tant, hem de parlar amb molta humilitat i amb molta confiança, amb lucidesa, com diu Jesús, "ser mansos com coloms i vius com les serpents", però com anyells, confiats. Aquest és el camí que porta a Betlem. Aquest és el camí que fa que aquest camí estret i costerut que porta cap a Betlem, s'ompli de molsa, de llum, de tendresa, que faci aquesta olor especial de Nadal. És el que transforma la duresa de l'hivern en una candidesa especial que fa que uns se n'adonin que hi ha el sagrat, que hi ha la vida, que hi ha aquest misteri profund que està en el cor de les coses. I no de qualsevol manera. Perquè el que creiem els cristians és que Déu s'ha fet home, definitivament en la persona de Jesús de Natzaret. Mirem els cristians de no desfer la nostra fe, de no aigualir-la. La nostra fe és ben clara, Jesús de Natzaret és Déu encarnat. I d'aquí ve la nostra esperança. Un Déu que no queda en els núvols, un Déu que no queda dissolt, es un Déu personal i que s'ha fet un nen per a nosaltres.

Podríem dir que el camí que porta a Betlem aquest any passa per aquesta situació tan estranya que estem vivint. La Sagrada Família va viure coses molt semblants. Ens trobem en una situació estranya, fora dels nostres contextos habituals. El que fèiem habitualment no ho podem fer. Portem màscares, que a vegades no sabem ben bé qui som cadascun. Fem coses estranyes. Igual li va passar a la Sagrada Família, a Jesús, a Josep i a Maria, que van haver de sortir per qüestions jurídiques del seu poble. Estaven en una situació diferent, com la nostra, estranya. No estaven en el seu hàbitat normal. Fora. I això per burocràcies moltes vegades. Ells hi van canviar la vida, com nosaltres. Com nosaltres que estem tocant amb molta cruesa les nostres limitacions. Ells també. I com nosaltres es troben aïllats, Josep, Maria i Jesús. Van quedar aïllats, uns dels altres, en uns subterranis que eren pel bestiar, allunyats, com nosaltres.

I ara el Senyor ens demana aquest punt concret: confiança, humilitat, senzillesa, no per assumir la pau romana que és imposada per la força, sinó la pau del Cel que és proposada. Truca a la porta aquest infant demanant si pot entrar, ell que és Déu i home, i un infant posat en el nostre portal. Homilia

 

Nit de Nadal
Fra Jacint Duran