dimecres, 17 de febrer de 2021

LA GRATUITAT

Hi ha un senyor, que no  recordo el nom, o millor, no el se pronunciar,que va néixer a Amèrica del Nord i va morir l'any 1915 a Irlanda. Aquest senyor té una frase que m'ha arribat per whatsapp i diu així: "Un amic és aquell que ho sap tot de tu i, malgrat tot, t'estima".  Ho sap tot de tu. Malgrat saber-ho tot...t'estima. Segons això, el que hauria de portar nom d'amic, per antonomàsia seria Déu. Per això la litúrgia oriental sovint parla de Déu com "L' amic dels homes". Déu, certament, ho coneix tot de nosaltres, més, fins i tot, que nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens estima. Això va inspirar al beat Ramon Llull un dels seus llibres més coneguts, i que acaba el llibre "Blanquerna", que és "El llibre d'Amic i Amat", parla de la relació entre Déu i l'home. El fidel és l'amic i Déu és l'Amat. És una relació d'amics que coneix profundament tot el que som i, malgrat tot, ens estima profundament, totalment.

Però quan parlem d'amistat, ha d'haver un element imprescindible, sense el qual no hi ha amistat sinó sols aparença. Aquest element és la gratuïtat. En la mesura que no hi ha gratuïtat, no hi ha amistat. Quan jo vull treure algun profit de l'amistat, s'estableix una altra relació, però no és una relació d'amistat. L'amic és aquell amb el qual hi sóc i estimo, i no hi trec cap profit. Per això, la relació amb Déu, que és el gran amic, és la relació amb la qual no hi trec cap profit. Per què? Perquè Ell tampoc hi treu cap profit. Ens posa en el món de la gratuïtat.

Avui hem llegit un fragment d'un llibre de l'Antic Testament, que és el llibre de Job, que si el món occidental no estigués tan sonat com ho estem tots plegats, formaria part de la bibliografia dels textos més bells i més profunds que s'han fet de la literatura universal, el llibre de Job. Està fet més o menys al segle Vè abans de Jesucrist, i segurament va ser escrit en arameu, quan Israel ja havia perdut el costum de parlar en hebreu, i el text està traduït de l'arameu a l'hebreu, llengua litúrgica. Un text d'una gran bellesa. I es pregunta: Com és possible que jo serveixi Déu amb tot el cor i tota l'ànima i les coses em vagin tan malament? Com és possible que als bons els hi vagin malament les coses i els dolents vagin "viento en popa a toda vela"? Com és possible? Per què Déu no recompensa els bons? I la pregunta de fons és: Per què serveixo a Déu? De què serveix?

I per això ens introdueix  en el món de la gratuïtat. Però, abans, el llibre de Job mostra moments d'una gran tensió força lírica, en la qual Job es revolta contra Déu. Diu: "La vida de l'home és com la d'un treballador, com la d'un esclau, però arriba al final i el sou no arriba". És el que diu la primera lectura d'avui. "Senyor, pensa que la meva vida és com un respir, com un somni, com una ombra, i treballo per a Tu i no cobro res". Per això arribarà un moment que, en el llibre de Job, influït pel capítol 20 de llibre de Jeremies, dirà unes paraules molt fortes: "Maleït el dia que vaig néixer. Que no sigui beneït el dia que la meva mare m'infantà", estic fart. Aquestes paraules tan fortes del llibre de Job, que són un ressò del de Jeremies, estan molt presents també en el nostre cor com a creients. Job som nosaltres.

Però hi ha una cosa curiosa en el llibre de Job, una cosa contrastant, molt fortament contrastant. El final acaba amb un gran silenci, silenci profundíssim, en el qual Déu parla, però tampoc se l'entén el que diu i, malgrat tot, Job dirà: "He parlat una vegada, i dues no hi tornaré. Em posaré la mà a la boca i no hi tornaré a parlar". I en un altre text diu: "Et coneixia només d'oïdes però ara t'han vist els meus ulls". Què vol dir això? Què ha passat aquí?

Hi ha un text molt bell del llibre de Job que també fem servir  en molts funerals, i diu així: "Però el meu defensor viu i, a la fi, s'alçarà de la pols. Jo contemplaré Déu, jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls i no els d'un altre". Jo contemplaré Déu amb els meus ulls, "contemplaré en futur", i també ha dit "l'he vist" en present. Què ha passat aquí? No ho sabem. És el misteri de la relació amb Déu. Aquest misteri profund que es troba en els profetes, quan Isaïes entra al temple i tot s'omple de fum, tot trontolla, i ell queda corprès. És la presència d'un Déu que fa descalçar Moisès, és aquell vent suau i tranquil que fa que Elies es tapi la cara. Déu és gratuït, es dona gratuïtament, i demana la gratuïtat.

El gran Job de la història és Jesús. Jesús, que va fer seves les pregàries de Job, amb totes les seves forces. Ell que a primera hora es llevava per pregar i a última hora encara estava pregant. I era capaç de fer-se seva l'oració de tots els Jobs de la Història. "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?" Jesús és el Job per antonomàsia, aquell sobre el qual es va sentir: "Tu ets el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo".

El Senyor avui ens convida a viure la relació amb Ell gratuïtament, per poder entrar al seu temple, el temple de la gratuïtat que Job experimenta com silenci i buidor, i nosaltres l'experimentem sabent que hi ha algú dintre. "Tothom us està buscant", dirà sant Pere, i és això el que el nostre cor anhela, és això el que desitja, el que va més enllà de qualsevol recompensa.

V diumenge durant l'any
07/02/2021
Fra Jacint Duran

 

 

 


Cap comentari: