SOLILOQUI, DIÀLEG, PREGÀRIA

Hi ha una actriu, que no sé com es diu, que ha fet una pel·lícula que no sé quina és, però a qui li van preguntar en una entrevista: Què li sembla a vostè la pel·lícula que està interpretant, de què va? –Ella va respondre: “Jo, del sentit de la pel·lícula no en sé res, em limito a ser la noia rossa de la pel·lícula. De què va la pel·lícula, ni idea”. “Del sentit de la pel·lícula, res; jo sóc simplement la noia rossa de la pel·lícula, res més”. Suposo que per a ser un bon actor això pot anar bé, perquè el que l’interessa a un director és que l’actor s’imbueixi del seu paper, l’aprengui ben bé de memòria i sigui dòcil a les instruccions del director: perfecte! El problema és quan això es fa com a norma no de ser actriu, sinó de la vida. Quan estem preocupats no pel sentit de la pel·lícula, sinó simplement pel meu paper. No pel sentit del que passa en el món, sinó per mi. O sigui, de la pel·lícula, del que passa en el món, en passem! L’únic que ens preocupa és el nostre paper: el que jo faig, el que jo sóc, el que jo pretenc, el que jo, el que jo, el que jo...

Fixeu-vos que, aquesta manera de fer, va ser posada en qüestió d’una manera històricament molt fonda al judici de Nüremberg. Al judici de Nüremberg, que va coronar la desgraciada Segona Guerra Mundial, es va fer una cosa que no s’havia vist mai, que és jutjar i condemnar a gent que complia estrictament la llei. Molts dels qui van ser condemnats al judici de Nüremberg, després de la Segona Guerra Mundial, quasi tots complien perfectament les lleis nazis, donades pel govern, donades per un govern que havia estat elegit democràticament. Ells feien el seu paper exactíssimament, no miraven el film, el film era secundari per a ells. Ells complien, però amb això no n’hi ha prou. És el que està dient aquests dies un alt funcionari de l’ONU, diu exactament el mateix: “Actualment s’hauria de fer un altre judici com el de Nüremberg davant del desastre econòmic portat per gent “honrada” (entre cometes), que han complert totes les normes i lleis, però que han ensorrat l’economia i han enfonsat a moltes famílies en la misèria”.

D’això és del que està intentant parlar-nos avui Jesús a l’Evangeli. Què és el que intenta dir-nos Jesús a l’Evangeli? És una de les vegades que repeteix més allò d’Enteneu-me bé el que us estic dient, escolteu-me. Intenta dir-nos una cosa important: d’on surt el mal segons Jesús? Per a Jesús el mal surt dels meus soliloquis, o sigui, del que surt del meu cor, no del que entra. Els problemes no vénen de problemes dietètics, d’allò que entra en mi, sinó del que en surt. Què és el que surt? Els meus soliloquis, el que parlo amb mi mateix, el que jo, jo, parlo amb mi mateix, per alimentar els meus ressentiments, per alimentar els meus tòpics, per alimentar l’incommovible de les meves evidències i, sobretot, per justificar-me; és del soliloqui profund d’on surten, per a Jesús, els robatoris, els assassinats, els adulteris... és d’aquí d’on surten. Per tant, quan Jesús diu: Escolteu-me bé i enteneu-ho bé... certament que hi poden haver moltes pel·lícules, problemes, influències... poden haver-hi moltes coses a fora, però el problema bàsic el tinc jo, quan m’escolto a mi mateix i no miro al meu entorn.

Per això Sant Jaume, a la segona lectura que hem escoltat, diu: Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Per què? Perquè la posem dintre de nosaltres i trenquem el soliloqui i inaugurem el diàleg intern amb algú Altre. El nostre cor està fet, no per estar sol i parlar amb ell sol, sinó per ser pregària, per dialogar amb Algú. Aquest Algú no inventat, sinó expressat amb una Paraula ben concreta, feta carn, Jesús, plantat en nosaltres i que té el poder de salvar-nos. És transformar el soliloqui autojustificador i centrat en un mateix, en un diàleg que anomenem pregària i ens obre els ulls, no a fer el paper que em toca fer a mi, sinó a tota la pel·lícula, a tota la realitat.

Hi ha un tros del Salm que a mi m’ha fer pensar, perquè pot ser entès al revés, diu així: Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, el que no confia en els déus falsos, ni jura per ganes d’enganyar. Diu la veritat tal com la pensa, quan parla no escampa calúmnies. “Diu la veritat tal com la pensa” i “no escampa calumnies” no és la mateixa frase. Què vull dir amb això? Que un pot dir la veritat tal com la pensa i continuar escampant calúmnies contínuament. Per què? Perquè la veritat tal com un la pensa, pot ser fruit del soliloqui, de donar voltes sobre si mateix, sobre les seves ferides internes, sobre les seves autojustificacions. Dir la veritat com la penso pot ser un acte de veracitat, si voleu, d’un mateix; però no en relació amb la realitat. Per això el salm diu que el salmista “diu la veritat tal com la pensa”, punt i coma, “no escampa calúmnies”, són dues coses diferents. Una podria ser simplement fruit dels meus soliloquis, l’altra és fruit d’haver transformat el soliloqui meu en diàleg; i quan el diàleg és profund, no simplement és diàleg, és pregària, que és per això que hem estat creats, llavors sí que no escampo calúmnies.

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY –B-, 2 de setembre, 2012

(Dt 4,2.6-8; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7, 1-8.14-15.21-13)