Aquest taxista s’assembla bastant als cristians, als catòlics en concret. En una cosa sí i en l’altra no. En què no? Si ens preguntessin: què creus?, no tindríem la facilitat de paraula del taxista. Davant d’aquesta pregunta, no sabem ben bé què contestar, quedem embarbussats, no tenim un discurs clar. En el que sí que ens hi assemblem és que no sabem pas la solució. Com diu sant Pere, quan us preguntin sobre la vostra esperança, responeu amb respecte allò què creieu. Avui dia, a l’hora d’explicar la nostra fe, molts diríem com a màxim dues coses: Déu és amor, Déu perdona, i poca cosa més. I sí, certament, Déu és amor, però què entenem per amor? Un sentiment. Si jo tinc aquest sentiment tindré Déu, si no tinc aquest sentiment per alguna persona és culpa de Déu. A aquella persona li tinc mania, què vols fer-hi? És una cosa, el sentiment, que ve o va, però l’amor no és això, no és un sentiment, és una decisió.
I quan diem que Déu ho perdona tot, és tan clar? Fixeu-vos que, quan Jesús parla a l’Evangeli, diu: Quan et trobis davant de l’altar, si allà recordes que un teu germà té una cosa contra tu, què diu? ¿“Tranquil, tu tranquil, demana perdó a Nostre Senyor, i tot arreglat”? No diu això. Ara, a més, que ningú no es confessa, ja ni això no fem. Jesús no diu: “Si et trobes davant de l’Altar, si tens alguna cosa contra el teu germà, demana perdó a Déu i Déu et perdonarà”. Diu: Vés, arregla’t amb el teu germà, i després torna; i presenta la teva ofrena.
Igualment sant Jaume, en la seva carta, on diu que, si esteu en la vostra Assemblea, no feu diferència de persones. I si s’ha fet, no n’hi ha prou de dir: “Senyor, perdona que he fet diferència entre persones”. No! S’ha d’arreglar, s’ha de concretar la fe: el que crec, el que faig i per què ho faig. Una de les coses més profundes de la nostra fe catòlica és precisament això. Fixeu-vos en un tros que avui es dirà en el Canon, el punt transcendental de la Missa. Després
Avui, al començament, la pregària col·lecta deia: ...doneu-nos la llibertat. I al final de la Missa direm: Feu, Senyor, que meresquem els vostres dons. Per tant, el que fa Déu és treballar-nos. No es tracta simplement de l’amor en general, del perdó en general. És la transformació de la persona, la concreció de les coses, la transformació de la persona digna d’estar davant de Deu perquè Déu el transforma.
Això és el que fem aquí. Déu ens transforma. No venim simplement davant d’Ell, sinó que Ell treballa. En el text d’avui, de l’evangeli de Marc, què deien els amics del sord a Jesús? Que li imposés les mans i que el curés. Però Jesús no fa això. Se l’emporta a part, li posa el dit a les orelles, li escup a la llengua, per què? per subratllar què? És com si ell estigués fent el que Déu fa en el capítol segon del Gènesi, està fent el fang, creant una nova criatura. És el que fa amb nosaltres: no simplement ens perdona, sinó que ens transforma. Si no hi ha transformació, no hi ha humanització, i si no hi ha humanització, no hi ha divinització de la persona humana, a imatge de Jesucrist.
Aquesta setmana s’ha mort el cardenal Martini. La seva última entrevista s’ha escampat per tot arreu i val la pena de llegir-la. En la que he rebut jo per diversos canals hi ha molts punts suspensius, suposo que falten trossos del text. El Cardenal és molt crític amb l’Església, tot i que és un dels cardenals més importants d’aquests últims temps. El cardenal de Milà, gran biblista, home profundament espiritual i molt en diàleg amb el món modern, diu: L’Església està 200 anys endarrerida. I li pregunten: I quina solució li dóna? I posa tres solucions. La primera: La conversió. I conversió, per al cardenal Martini, en aquest text és concretar en què no funciono, l’Església i jo. Ell concreta dues coses en l’Església: el diàleg amb el món modern i la cultura del cos. L’Església està predicant, i això amb molta valentia, una sexualitat amb una gran profunditat, i en profunda contradicció amb el món i amb ella mateixa, amb el seu propi exemple. Està predicant un matrimoni d’una gran profunditat i bellesa, diu el cardenal Martini, però deixant de banda quantitat de parelles que després d’un trencament, en una segona parella, no han pogut refer la relació sagramental. També parla d’altres contradiccions encara més doloroses entre el que es predica i el que es fa. Cal primer, doncs, que l’Església, jo, concreti allò en què no funcionem, en què estem en contradicció. I cal posar els mitjans per guarir: la Paraula de Déu i els Sagraments. Sembla que sigui molt carca això venint d’un cardenal tan “progre”, però és que és així, aquests són bàsicament els instruments: concretar allà on no funciono, i fer servir la Paraula i els Sagraments. Allà és on, a mans plenes, va sortint aquesta aigua fresca que em va transformant a imatge de Jesucrist, a l’Església i a mi.
Acaba aquesta entrevista al cardenal Martini amb una pregunta del propi Cardenal a aquell que l’està entrevistant, que és una altre jesuïta: I tu què fas per l’Església? Aquesta és la pregunta: no l’economia, no la crisi, no l’Església, sinó: i tu, què fas per l’Església? Perquè l’Església és l’instrument que Déu ha creat, ha escollit per l’alliberament i perquè el món, a poc a poc, es vagi transformant en imatge viva de la presència de Déu, el seu creador i salvador.
DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY –B-, 9 setembre,2012
(Is 35,4-7ª; Jm 2,1-5; Salm 145; Mc 7,31-37)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada