Jo, jo, jo,….i el món

Hi ha una actriu (que no sé com es diu) que ha fet una pel·lícula (que no sé quina és), però que li van preguntar en una entrevista: Què li sembla a vostè la pel·lícula que està interpretant, de què va? Ella va respondre: Jo del sentit de la pel·lícula no en sé res, em limito a ser la noia rossa de la pel·lícula i punt. Del sentit de la pel·lícula, res. Jo sóc simplement la noia rossa de la pel·lícula, res més. Suposo que per ser un bon actor això pot anar bé, perquè el que interessa a un director és que l’actor s’imbueixi del seu paper, l’aprengui ben bé de memòria i sigui dòcil a les seves instruccions. Perfecte. El problema és quan això es fa com a norma, no en una pel·lícula, sinó en la vida, quan en la vida estem preocupats no pel sentit de la pel·lícula, sinó simplement pel meu paper, no pel sentit del que passa en el món, sinó per mi, quan l’únic que ens preocupa és el nostre paper: el que jo faig, el que jo sóc, el que jo pretenc, el que jo, el que jo, el que jo...

Fixeu-vos que aquesta manera de fer va ser posada en qüestió d’una manera històricament molt fonda al judici Nuremberg, que va concloure la desgraciada segona guerra mundial. Allà es va fer una cosa que no s’havia vist mai, que és jutjar i condemnar gent que complia estrictament la llei. Quasi tots els qui van ser condemnats al judici de Nuremberg, després de la segona guerra mundial, complien perfectament les lleis, donades per un govern, el dels nazis, que havia estat elegit democràticament. Ells feien el seu paper exactíssimament. No miraven el film. El film era secundari per a ells. Ells complien, però amb això no n’hi ha prou. És el que està dient aquest dies un alt funcionari de la ONU, que ha declarat que actualment s’hauria de fer un altre judici com el de Nuremberg, davant del desastre econòmic portat per gent “honrada” (entre cometes) que han complert totes les normes i lleis, però que han ensorrat l’economia, i han enfonsat moltes famílies en la misèria.

D’això és que està intentat parlar-nos avui Jesús a l’Evangeli. És una de les vegades que repeteix més “enteneu-me bé el que us estic dient, escolteu-me”. Intenta dir-nos una cosa important: D’on surt el mal segons Jesús? Surt dels meus soliloquis, o sigui, del que surt del meu cor, no del que hi entra, de problemes dietètics, sinó del que en surt. Què és el que surt? Els meus soliloquis, el que parlo amb mi mateix per alimentar els meus ressentiments, per alimentar els meus tòpics, per alimentar  l’incommovible de les meves evidències i, sobretot, per justificar-me. És del soliloqui profund d’on surten els robatoris, els assassinats, els adulteris. Certament que hi poden haver moltes pel·lícules, problemes, influències... Poden haver-hi moltes coses a fora, però el problema bàsic el tinc jo, quan em miro a mi mateix i no miro al meu entorn.

Per això sant Jaume, a la segona lectura que hem escoltat, diu: Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Per què? Perquè la posem dintre de nosaltres, trenquem el soliloqui, i inaugurem el diàleg intern amb algú altre. El nostre cor està fet no per estar sol i parlar amb ell sol, sinó per ser pregària, per dialogar amb Algú. Aquest algú no inventat, sinó expressat amb una paraula ben concreta, feta carn, Jesús, plantat en nosaltres i que té el poder de salvar-nos. És transformar el soliloqui autojustificador, centrat en un mateix, en un diàleg que anomenem pregària i ens obre els ulls no a fer el paper que em toca fer a mi, sinó a tota la pel·lícula, a tota la realitat.

Fixeu-vos que hi ha un tros del Salm que a mi m’ha fet pensar perquè pot ser entès al revés. Diu així: Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, el que no confia en ells déus falsos, ni jura per ganes d’enganyar. Diu la veritat tal com la pensa, quan parla no escampa calumnies. Si ho mireu bé, veure-ho que diu la veritat tal com la pensa, d’una banda, i quan parla no escampa calumnies, de l’altra, no és el mateix. Un pot dir la veritat tal com la pensa i continuar escampant calúmnies contínuament, perquè la veritat tal com la pensa pot ser fruit del soliloqui, de donar voltes sobre si mateix, sobre les seves ferides internes, sobre les seves auto-justificacions. Dir la veritat com la penso pot ser, si voleu, un acte de veracitat d’un mateix, però no de la realitat. Per això, diu la veritat al com la pensa,  punt i coma, no escampa calumnies, són dues coses diferents. Una podria ser simplement fruit dels  meus soliloquis, l’altra és fruit d’haver transformat el soliloqui meu en diàleg. I quan el diàleg és profund, no simplement és diàleg, és pregària, que és pel que hem estat creats. Llavors sí que no escampo calumnies.

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY –B-, 2 de setembre, 2012

(Dt 4,2.6-8; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7, 1-8.14-15.21-13)