“Qui cerca ha d’estar disposat a abandonar la veritat que havia trobat”.
Són les paraules d’un escriptor actual del nostre país. Qui cerca ha d’estar
disposat a abandonar la veritat que tenia fins aquell moment? Aquesta frase,
que l’autor aplica als creients, suposa que un creient és un cercador de la
veritat i, quan troba una veritat superior, deixa l’anterior. Però un es
pregunta: la fe és cercar? Jo cerco Déu? De
facto la fe no és cercar. Ha de ser al revés. El que creu sap perfectament
que no ha cercat Déu mai de la vida. És tot el contrari: ser creient és ser
cercat, trobat i, amb paraules de sant Pau, atrapat per Déu.
Us imagineu per un moment que jo digués a la meva promesa (que no en tinc):
“Mira, noia, què et sembla, tu ara ets molt maca, jo t’estimo, no estàs
malament, del que he trobat fins ara ets el més potable, però mira, el dia que
en trobi una de més maca, et deixo plantada.” Què em diria la meva promesa? Que
anés a fer punyetes.
Fixeu-vos que, quan parlem de religió, estem parlant com si fossin
qüestions racionals, com si fos una veritat racional, que si un no troba una
veritat suficientment adequada en busca una altra. Com si es tractés de
matemàtiques. Però la fe no és això. La fe no és simplement racional, sinó relacional. Per això
l’Escriptura compara el trobament amb Déu, no amb un composat mental d’idees,
sinó amb la relació matrimonial, amb la relació entre home i dona, o entre
amics, entre persones. Això és el més semblant. I, torno a subratllar, el
creient no cerca Déu. A mi no se’m va acudir mai de la vida cercar Déu, no sé a
vosaltres. L’experiència del creient és que Déu l’atrapa, l’agafa, i el fereix,
i aquesta ferida és inguarible per sempre. És Déu qui t’atrapa. I això no
simplement a les persones, sinó als pobles.
A Bolívia, abans que hi anessin els espanyols, fa ja segles, van construir
un lloc per acollir els pelegrins, que es deia “Copacabana”. Els pelegrins,
lògicament no cristians, anaven a un santuari que havien construït els aimara, enmig
del camí que portava al santuari del Sol, on antigament s’hi havien fet
sacrificis humans. Amb el temps van arribar “los descubridores”, i, què va
passar? Que, a poc a poc, allò va canviar molt, hi havia gent de fora (els
espanyols) i gent del lloc, i la població es dividí. Hi hagueren problemes de relació molt difícils, perquè hi
havia les coses barrejades en qüestions de poder i econòmiques. En aquesta
situació, hi va haver un indígena que es deia Francisco Tito Yupanqui, parent
pròxim de l’emperador Inca i profundament cristià. Lògicament, amb el
repartiment de poders posterior a la conquesta, havia quedat bastant desplomat.
Aquest senyor, que veia la dificultat de la situació, tingué una aparició de la Mare de Déu, segons es relata
en les cròniques del segle XVI. Va veure el rostre de Maria i va dir: “Jo he
vist el rostre de Maria, i estic segur que això ajudarà a unificar el poble, a
pacificar el poble”. I a això va dedicar tot el seu esforç, a plasmar el rostre
que havia vist.
Tot i que era parent de l’emperador, es veu que era un “patasses” a l’hora
de fer escultures, i va començar a fer escultures de la Mare de Déu que eren un
desastre, les va presentar primer als frares, però no els va agradar i la
deixaren a la sagristia. Al cap d’una temporada va fer una altra imatge,
treballada, treballada, i la va presentar als seus propis parents, que li van
dir que era lletgíssima. No hi havia manera, fins que al final, ajudat per uns
que sabien treballar la fusta, finalment va poder plasmar la imatge de Maria que
ell havia vist. I quan el poble va veure la imatge, la va reconèixer i és la Mare de Déu de Copacabana,
que popularment es coneix com la Mare
de Déu del Miracle.
Fixeu-vos que el relat té la mateixa estructura de l’Antic Testament. Aquest
senyor no buscava res, és Déu que intervé, i la imatge que un té de Déu, que en
aquest cas és de Maria, és tot un esforç de tota la vida per saber-la
expressar. Estem tota la vida per saber qui és Déu, com és Déu, com es
relaciona Déu, quin és el rostre de Déu. No ho va fer-ho sol com si es pensés
que era una revelació de l’Altíssim per a ell sol, no! Ho va presentar als frares,
ho va presentar als seus, va anar a buscar algú que l’ajudés. No es va tancar
en ell sol, pensant-se que era l’únic. I, finalment, va passar el que havia de
passar, el miracle. Quan Déu intervé en la vida de les persones, hi ha el
miracle, si no hi ha el miracle no hi ha Déu. I miracle què vol dir? El poble
es reconcilià, i es va guarir. El miracle ens posa nerviosos. Hi ha miracles. Quan
Déu intervé, intervé, i trenca els nostres quatre esquemes que tenim al cap.
Perquè torno a dir, no som nosaltres els qui busquem Déu, és Déu que ens surt a
l’encontre. Com en el poble d’Israel, ni Abraham buscava Déu, ni Issaac buscava
Déu, ni Moisès buscava Déu, ni Isaïes buscava Déu. Ningú no buscava Déu, és Déu
que atrapà l’home, que atrapà Maria. Ens hem de deixar atrapar, perquè és Ell,
únicament Ell, qui ens cerca.
És el que ens presenta avui litúrgia, d’una manera clara i ben concreta.
Jesús, que ens ha atrapat, i ens pregunta: Vosaltres també voleu marxar, em
voleu deixar? Jo t’he agafat, però no et retinc contra la teva voluntat, si
ets capaç de quedar-te, et passarà el que li va passar a aquell indígena Inca,
passarà el miracle. Quin és el miracle? Que Déu podrà intervenir en el món a
través de nosaltres, que Déu podrà captar la realitat a través de nosaltres,
d’una manera petita, insignificant, si voleu, que no passarà a la història que
escriuen els homes, però sí a la història de Déu. Perquè Déu no és un Déu de
raons, sinó relacional, i quan Déu ve a les nostres vides, fa racional les
nostres relacions, i la nostra raó la fa relacional, perquè és l’única relació
que agafa la persona humana de dalt a baix, de dreta a esquerra, amb el signe de la Santa Creu.
DIUMENGE XXI DURANT L’ANY –B-, 26 d’agost, 2012
(Js 24,1-2ª.15-17.18b; Salm 33; Ef 5,21-32; Jn
6,60-69)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada