LA VERGE DE COPACABANA

“Qui cerca ha d’estar disposat a abandonar la veritat que havia trobat”. Són les paraules d’un escriptor actual del nostre país. Qui cerca ha d’estar disposat a abandonar la veritat que tenia fins aquell moment? Aquesta frase, que l’autor aplica als creients, suposa que un creient és un cercador de la veritat i, quan troba una veritat superior, deixa l’anterior. Però un es pregunta: la fe és cercar? Jo cerco Déu? De facto la fe no és cercar. Ha de ser al revés. El que creu sap perfectament que no ha cercat Déu mai de la vida. És tot el contrari: ser creient és ser cercat, trobat i, amb paraules de sant Pau, atrapat per Déu.

Us imagineu per un moment que jo digués a la meva promesa (que no en tinc): “Mira, noia, què et sembla, tu ara ets molt maca, jo t’estimo, no estàs malament, del que he trobat fins ara ets el més potable, però mira, el dia que en trobi una de més maca, et deixo plantada.” Què em diria la meva promesa? Que anés a fer punyetes.

Fixeu-vos que, quan parlem de religió, estem parlant com si fossin qüestions racionals, com si fos una veritat racional, que si un no troba una veritat suficientment adequada en busca una altra. Com si es tractés de matemàtiques. Però la fe no és això. La fe no és  simplement racional, sinó relacional. Per això l’Escriptura compara el trobament amb Déu, no amb un composat mental d’idees, sinó amb la relació matrimonial, amb la relació entre home i dona, o entre amics, entre persones. Això és el més semblant. I, torno a subratllar, el creient no cerca Déu. A mi no se’m va acudir mai de la vida cercar Déu, no sé a vosaltres. L’experiència del creient és que Déu l’atrapa, l’agafa, i el fereix, i aquesta ferida és inguarible per sempre. És Déu qui t’atrapa. I això no simplement a les persones, sinó als pobles.

A Bolívia, abans que hi anessin els espanyols, fa ja segles, van construir un lloc per acollir els pelegrins, que es deia “Copacabana”. Els pelegrins, lògicament no cristians, anaven a un santuari que havien construït els aimara, enmig del camí que portava al santuari del Sol, on antigament s’hi havien fet sacrificis humans. Amb el temps van arribar “los descubridores”, i, què va passar? Que, a poc a poc, allò va canviar molt, hi havia gent de fora (els espanyols) i gent del lloc, i la població es dividí. Hi hagueren  problemes de relació molt difícils, perquè hi havia les coses barrejades en qüestions de poder i econòmiques. En aquesta situació, hi va haver un indígena que es deia Francisco Tito Yupanqui, parent pròxim de l’emperador Inca i profundament cristià. Lògicament, amb el repartiment de poders posterior a la conquesta, havia quedat bastant desplomat. Aquest senyor, que veia la dificultat de la situació, tingué una aparició de la Mare de Déu, segons es relata en les cròniques del segle XVI. Va veure el rostre de Maria i va dir: “Jo he vist el rostre de Maria, i estic segur que això ajudarà a unificar el poble, a pacificar el poble”. I a això va dedicar tot el seu esforç, a plasmar el rostre que havia vist.

Tot i que era parent de l’emperador, es veu que era un “patasses” a l’hora de fer escultures, i va començar a fer escultures de la Mare de Déu que eren un desastre, les va presentar primer als frares, però no els va agradar i la deixaren a la sagristia. Al cap d’una temporada va fer una altra imatge, treballada, treballada, i la va presentar als seus propis parents, que li van dir que era lletgíssima. No hi havia manera, fins que al final, ajudat per uns que sabien treballar la fusta, finalment va poder plasmar la imatge de Maria que ell havia vist. I quan el poble va veure la imatge, la va reconèixer i és la Mare de Déu de Copacabana, que popularment es coneix com la Mare de Déu del Miracle.

Fixeu-vos que el relat té la mateixa estructura de l’Antic Testament. Aquest senyor no buscava res, és Déu que intervé, i la imatge que un té de Déu, que en aquest cas és de Maria, és tot un esforç de tota la vida per saber-la expressar. Estem tota la vida per saber qui és Déu, com és Déu, com es relaciona Déu, quin és el rostre de Déu. No ho va fer-ho sol com si es pensés que era una revelació de l’Altíssim per a ell sol, no! Ho va presentar als frares, ho va presentar als seus, va anar a buscar algú que l’ajudés. No es va tancar en ell sol, pensant-se que era l’únic. I, finalment, va passar el que havia de passar, el miracle. Quan Déu intervé en la vida de les persones, hi ha el miracle, si no hi ha el miracle no hi ha Déu. I miracle què vol dir? El poble es reconcilià, i es va guarir. El miracle ens posa nerviosos. Hi ha miracles. Quan Déu intervé, intervé, i trenca els nostres quatre esquemes que tenim al cap. Perquè torno a dir, no som nosaltres els qui busquem Déu, és Déu que ens surt a l’encontre. Com en el poble d’Israel, ni Abraham buscava Déu, ni Issaac buscava Déu, ni Moisès buscava Déu, ni Isaïes buscava Déu. Ningú no buscava Déu, és Déu que atrapà l’home, que atrapà Maria. Ens hem de deixar atrapar, perquè és Ell, únicament Ell, qui ens cerca.

És el que ens presenta avui litúrgia, d’una manera clara i ben concreta. Jesús, que ens ha atrapat, i ens pregunta: Vosaltres també voleu marxar, em voleu deixar? Jo t’he agafat, però no et retinc contra la teva voluntat, si ets capaç de quedar-te, et passarà el que li va passar a aquell indígena Inca, passarà el miracle. Quin és el miracle? Que Déu podrà intervenir en el món a través de nosaltres, que Déu podrà captar la realitat a través de nosaltres, d’una manera petita, insignificant, si voleu, que no passarà a la història que escriuen els homes, però sí a la història de Déu. Perquè Déu no és un Déu de raons, sinó relacional, i quan Déu ve a les nostres vides, fa racional les nostres relacions, i la nostra raó la fa relacional, perquè és l’única relació que agafa la persona humana de dalt a baix, de dreta a esquerra,  amb el signe de la Santa Creu.

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY –B-, 26 d’agost, 2012

(Js 24,1-2ª.15-17.18b; Salm 33; Ef 5,21-32; Jn 6,60-69)