Estic llegint un llibre bastant gruixut de William T. Cavanaugh que fa poc
que ha estat escrit. Quasi a la meitat del llibre, fa una pregunta: “Si ara féssim
una enquesta als nord-americans que es confessen cristians, i els preguntéssim:
“Vostè estaria disposat a matar per la seva fe?” Què respondrien vosaltres,
nosaltres?... Segurament que no“i si li preguntéssiu: Vostè estaria disposat a
matar pel seu país?” que respondrien? ...Eh que s’intueixen les respostes? I no
simplement als EEUU, això ens ho podrien preguntar a nosaltres a cadascú. “Tu,
que ets de tal país, mataries per la teva fe?” N’hi hauria molt pocs. “Mataries
pel teu país?” Aquí sí que en trobaríem, i molts. I aquest autor del llibre es
pregunta: “I per què, es diu doncs, que la religió és la causa més gran de la
violència? Les fronteres, les banderes, els himnes... porten moltes baralles. Penseu-ho
un moment vosaltres mateixos. En les nostres converses diàries normals, per què
us baralleu, per la fe, o pels problemes de nació i política? Què porta més
violència en les nostres vides? Per què és continua dient, doncs, que la
religió és la font més gran de violència? Ja no diguem quan la font de la
violència és la recerca del diner, o del sexe, això ho tenim cada dia als diaris.
Per què, doncs, es continua dient que la religió és la font més gran de
violència?
Aquest autor titula el seu llibre d’aquesta
manera: “El mite de la violència religiosa” L’autor no vol dir que la
religió i la nostra fe no hagi portat violència, i en porti, ara, és claríssim,
ha estat i és així, però: És la font més gran de violència? aquí hi ha el
problema. Aquesta mania de posar l’accent en la religió com a font de
violència, ¿no tapa altres violències molt més greus i molt més actuals? aquí
hi ha el problema que l’autor vol
desemmascarar.
En el llibre d’aquest senyor diu que el mite de que la religió és la font
més important de violència és un mite que fonamenta un pensament que és tingut
per evident: “El pensament laic, laïcista, el pensament agnòstic, fins i tot,
ateu, és més tolerant i facilita que s’arreglin els problemes”. Aquest és el
pensament que tenim posat en el cap, però és així?
Això és el que intenta l’autor d’aquest llibre de desmuntar. Primer
desmunta les anomenades guerres de religió dels segles XVI-XVII, i punt per
punt (aquí no m’hi puc entretenir) va desmuntant
i fa veure que la causa que hi ha en aquelles guerres, anomenades de religió, no tenen que veure amb la religió, en el 99 %
de casos. I també cal preguntar-nos si el laïcisme ha portat la pau? Aquesta és
la pregunta. Es va començar amb la revolució francesa que va començar tallant
caps, i va durar tot el segle XIX. I un altre moviment laïcista: els nazis,
molt laics, molts laics, una “meravella absoluta de pau, tranquil·litat i
transparència”; i no diguem del marxisme. La segona guerra mundial va ser pels
nazis i anteriorment ja hi havia hagut
les revolucions marxistes que van omplir i han omplert tot el món, “lògicament
amb una pau a cop de bóta”. Ha portat la pau el laïcisme? Aquests laïcisme que
vivim actualment fruit del lliure mercat que està destrossant les persones
humanes és portador de pau? Val la pena que almenys els creients ho tinguem
clar, que la fe no és la principal font de problemes no és la fe, i menys quan
fem referència al Nou Testament i als Evangelis. Aquesta actitud agresiva és
constant en la història de la humanitat, però últimament és absolutament desencarnada
i visible.
Fixeu-vos avui en el text d’Isaïes: Dedico el meu cant al meu estimat,
cant de l’enamorat de la seva vinya.? Qui és l’enamorat? Déu. Qui és la seva
vinya? El poble d’Israel. I fa aquesta poesia, en la qual es veu a Déu
arreglant la vinya, alimentant-la, netejant-la, fent el cup, tenir-ne cura, treballant
per aquesta vinya que és Israel, que és la humanitat... I de quina manera
respon el poble d’Israel, la humanitat? Doncs de la manera que estem veient
ara, igual que en l’Evangeli. Què fan els caps d’aquesta vinya? Volen treure
a Déu, els seus enviats de la vinya. La vinya no té amo, els amos som
nosaltres, la referència som nosaltres, únicament nosaltres, l’home sol. L’home
es fa amo de la vinya, però què passa en el món actual? Un amo total de tot,
que pot destrossar-ho tot, però que ha buidat el món de Déu i, per tant, de
consol, d’esperança i de sentit. El món
ha quedat buit, buit, i el cor de l’home és un desert; perquè sense Déu
l’home no s’entén, sense se Déu l’home perd l’autèntica alegria.
Per això jo diria, com deien els jesuïtes antics i encara actualment: Tot
s’ha de fer a major glòria de Déu. Què vol dir això? No que Déu
necessiti la glòria, sinó que som nosaltres que necessitem la glòria de Déu.
Què vull dir? És important retornar a Déu i a la fe el bon nom, perquè en la
mesura que vegem que la fe no és font de violència, ni de destrucció, sinó de
Vida i Esperança, això farà que la persona humana pugui obrir una finestra i
pugui respirar a fons.
Per això és important, que nosaltres els cristians, siguem portadors
d’aquest missatge d’esperança, que Jesucrist és, ha ressuscitat, i que la pau
que això comporta ens omple el cor de serenitat, d’il·lusió i de sentit. Per
això deia Sant Pau en el text de la carta als filipencs que avui hem llegit: Que
res us inquieti. Això hauria de ser el creient. A cada ocasió
acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions
amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa tot el que puguem
entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Nosaltres
hem de ser la Bona Nova
DIUMENGE XXVII DE DURANT L’ANY, 2 d’octubre de 2011
(Is 5,1-7; Fl 4,6-9; Mt 21,33-43)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada