LA VERGONYA DE SER CRISTIÀ

Fa uns mesos hi havia un dels nostres frares que estava a Cuba i allà, malgrat tots els signes de voler-se posar al dia, continuen amb uns tics molt típics, i amb unes restriccions molt típiques també, no tan allunyades de les nostres. M’explico. A Cuba estava aquest germà veient la TV. Allà normalment les pel·lícules no es doblen, sinó que és transmeten en l’idioma original i a sota posen la traducció en castellà. Doncs bé, ell estava mirant una pel·lícula en francès, i ell sap francès, de totes maneres la frase no costava massa d’entendre. En la pel·lícula surt una noia, i la noia li pregunta al noi: “I després de la mort, què hi haurà?”. I en francès el noi respon: “La vie éternel”. La traducció escrita en castellà, en canvi, deia: “Después de la muerte, la nada absoluta”. Això, però, no està tan lluny del que passa aquí. L’altre dia estava parlant també amb un altre frare que està llegint un llibre d’en Francesc Torralba que explica experiències a l’escola. Ell volia saber dels seus alumnes el perquè feien les coses, els alumnes havien de contestar per què feien les coses, quines eren les motivacions, els motors de la seva vida.

Bé, doncs, sols un dels joves va contestar, però en segon lloc: “Per motivacions religioses”. Va ser l’únic de la classe que va posar aquesta frase. El professor, que era creient, va intentar que el jove ho expliqués a la classe. El noi va acotar el cap i va dir: “No m’ho faci fer”. Què hagués passat si el pobre nano ho arriba a explicar? El “cachondeo” general el perseguiria no un dia ni dos, el bulling famós. El fet que això arribi als nens vol dir que això està molt impregnat, molt impregnat, però que molt impregnat entre nosaltres.

El mateix Antoni Puigvert diu en un llibre de diàleg entre creients i no creients, ell que és no creient: “Aquesta mania que té l’Església catòlica” –en el bon sentit, perquè ell és molt respectuós i estima molt l’Església–, de convidar els gentils al diàleg, els musulmans al diàleg, els de la Universitat al diàleg, això no és recíproc. Els de la Universitat ningú no pensa en l’Església, ni a invitar-la, ni a què parli, ni a què s’expressi. Això sí, de carregar-se-la, tothom!”. Certament, això no és recíproc, però malgrat tot, l’actitud que ens demana l’Evangeli és d’escolta, d’acollida, de benvolença. Sí, d’escolta, d’acollida i de benvolença.

El Papa, en un dels viatges més complicats del seu pontificat, ha estat al Líban recentment, en un dels llocs en tota la zona de l’Orient Pròxim en què els cristians són perseguits i estan desapareixent físicament o, si no, se’n van. El Papa, allà, en cap moment ha cridat a la guerra santa, en cap moment ha deixat sentir ni un bri de venjança, en cap moment ha desqualificat ningú. Aquí està l’actitud cristiana, que l’Església no se la inventa, que surt i dimana de l’Evangeli, és així.

El dia 11 d’octubre farà cinquanta anys del començament del Concili Vaticà II, i una de les coses més emblemàtiques d’aquest Concili, que no s’inventa, ni ho diu de nou sinó que és ressò de tota la tradició de l’Església, d’una manera solemne el Concili diu: Tots els homes de totes les èpoques i de tots els llocs, tenen els mitjans suficients per a la salvació. Tots! Absolutament tots! I això què vol dir? Que tots poden entrar en comunió amb Déu, és aquesta la finalitat per la qual estem aquí. Que poden obrir-se a Déu i que Déu els ompli, hi doni sentit i sobreïxi de vida fins a l’infinit de la seva existència, que per això som aquí.

Però això la persona humana no ho ha pogut fer ella sola, en cap temps i en cap espai, perquè l’home no pot arribar a Déu, ha estat Déu que, en Jesucrist, ha arribat a tots i a cadascú, hi ha posat aquests mitjans. Un dels mitjans que més s’estima, un dels mitjans que Ell mateix ha creat, imprescindible, un dels mitjans en els quals Ell mateix s’hi identifica, és l’Església. L’Església és el mitjà privilegiat, central i més important que ha posat, que ha creat, en el qual Jesucrist s’hi identifica: Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us ho dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Qui us acull a vosaltres m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull a aquell que m’ha enviat, diu Jesús.

L’Església no és simplement una societat, és el Cos de Crist, l’instrument que Déu ha creat, sense el qual la salvació de la humanitat seria impossible, no perquè tots s’hagin de batejar, però no hi ha ningú que no rebi directament o indirectament, misteriosament, a través de Jesucrist, l’acció de l’Església que fa visible, audible, tocable, eficaç, l’acció del Ressuscitat, que no es veu, però que l’Església fa visible, tocable i audible. Aquesta és la missió de l’Església.

En aquesta  crisi que estem vivint, i que encara estem patint, certament que molts saben  que l’Església acull, escolta, ajuda i que són les mans amoroses de Crist que arriben a molts i a moltes situacions molt difícils de persones batejades o no. A vegades, pensant amb algun d’aquests cristians, estic segur que molta gent mantenen l’esperança.  És cert que l’Església s’ha fet accessible, això és veritat, però es troba a faltar una cosa. L’Església s’ha fet visible, sí, però no audible, voldríem l’Església com hem escoltat de l’apòstol Jaume: Ai de vosaltres els rics, que heu escatimat el sou dels vostres treballadors, el seu clam arriba al Senyor de l’univers. Ai de vosaltres, que heu fet aquests bancs que us heu embutxacat la meitat de la riquesa del país, que esteu destruït famílies i pobles; ai de vosaltres que ho esteu destruint tot! Faltaria aquesta veu, perquè és la veu del Crist que a través de l’Església ha de tirar en cara la injustícia. És molt greu el que està passant. I no és fruit de l’atzar, és fruit de rics que s’han embutxacat, i continuen embutxacant-se, quantitat de milions, deixant a la misèria aquells que tenien uns pocs estalvis per cobrir qualsevol emergència. Falta aquesta veu, la de sant Jaume que hem escoltat avui. L’Església sempre serà malvista, i hi hem de comptar-hi, però sempre l’Església ha de ser acollidora, no pot deixar-se emportar per tornar amb la mateixa moneda el rebuig que rep, l’Evangeli no li deixa, per què? Perquè l’Església s’identifica amb Crist; més encara, Crist, s’identifica amb l’Església. I sentir-te que Crist és part activa, en tu, en nosaltres, i tu part del Crist, és la força de l’Església per fer visible, eficaç, la presència d’Aquell que és invisible però realment present.

I aquesta és la nostra feina, dels cristians, de cadascú de nosaltres, d’ajudar a aquesta tasca de tota l’Església, fer visible el Ressuscitat, fer present el Ressuscitat, fer audible el Ressuscitat, fer visible l’Invisible que porta tota la història a les seves mans.

DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY –B-, 30.09.12

((Nm 11,25-29; Salm 18; Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48)