L'ESTRANY CAS DEL DR. JEKYLL I EL SR. HYDE

El 1886, ja fa uns quants anys, va haver-hi un senyor que es deia Robert Louis Stevenson, que va escriure un llibre que ha influït molt en la literatura posterior, en el cine, en els còmics, en la televisió i en la reflexió en general sobre l’èsser humà. El llibre es titula, si algun dia el voleu llegir, L’estrany cas del Dr. Jekyll i el sr. Hyde. Suposo que el coneixeu. És un llibre que fa pensar. De fet, Mr. Hyde i el Dr. Jekyll, els personatges que donen nom a l’obra, són la mateixa persona. El Dr. Jekyll és un científic i s’adona d’una cosa de la qual tots ens adonem, i és que dintre de nosaltres hi ha una tendència cap al bé i una tendència cap al mal. Que a vegades fem coses que després ens diem: però què has fet? Com és possible que tu hagis fet això? Però ho has fet! I fins i tot ho has raonat, ho has pensat, ho has preparat. Què és el que va fer aquest cientific? Va fer una poció en què separava la part bona, que era el dr. Jekyll, i la part dolenta, que l’encarnava Mr. Hyde. El primer se sentia totalment bo, i anava pel món fent el bé, parlava bé, era ben educat, no sé si anava a Missa però.... ho feia tot bé. I en canvi Mr. Hyde es va dedicar a fer totes les maldats que us pugueu imaginar, fins arribar a l’assassinat.

Aquests relat ha estat molt suggerent per a molts. Ha fet pensar, s’han fet moltes pel·lícules, se n’ha fet teatre. Per què tot això? Perquè ens hi sentim identificats. També descriu moltes realitats socials, fins i tot d’aquells polítics que tant parlen i després resulta que tenen paraules del Dr. Jekyll però acaben fent com Mr.Hyde, com tots ja sabem.

Sant Pau, en la seva Carta als Efesis, diu avui: Ell és la nostra pau, de dos pobles n’ha fet un de sol, ha trencat la barrera que els dividia i ha creat una nova humanitat centrada en Ell. Què està dient? Doncs, entre moltes altres coses, que Jesucrist fa possible aquest desig tan profund de l’anima humana de ser una sola cosa; de tenir un cor indivís, que quan digui “vull” sigui tota la meva existència i no sols una part la que ho digui, que no sigui d’aquella manera que descriu sant Pau en el capítol set de la Carta als Romans quan diu: Voler el bé està al meu abast, però no el fer-lo; vull una cosa però en faig una altra, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Al final d’aquest capítol, diu Pau: Qui em deslliurarà d’aquesta situació? I respon: Jesucrist. El desig profund de ser una sola realitat, Jesucrist la fa possible.

L’escriptor Joan Sales fa una afirmació que és per pensar. Diu més o menys: La innocència no la perdem, perquè no l’hem tinguda mai; la innocència és la corona al final d’una vida de treball i només la dóna Déu. Però és al final, no al principi: És quan tenim el cor únic; quan el meu jo m’agafa tot el meu ser, no una part.

Si parléssim del nostre dr. Jekyll i del nostre Mr Hyde, diríem que el primer era el bo, perquè és el que compleix les lleis i les prescripcions, i el segon és el que no compleix res de tot això. Però si heu escoltat la lectura de sant Pau diu una cosa curiosíssima, diu: Ell és la nostra pau... Per què? Perquè de dos n’ha fet un, trencant allò que els dividia, fent morir en el seu cos la llei i els preceptes. Així resulta que el bo tampoc no és el primer. Però per què, si havia complert tota les lleis i els preceptes? Perquè la persona humana, el cor humà, no pot basar-se en l’exigència de la llei, ni en la por o la coacció, sinó en la seducció, transigint en la seducció que Déu desvetlla en el cor. Només un cor enamorat, només un cor que ha descobert en el rostre de Jesucrist, allò que ell és, només la persona que s’ha obert al misteri profund de Déu; no a l’obligació, pot superar la llei, i en farà deu vegades més, com dirà Jesús: Heu sentit a dir: Estimeu els qui us estimen, doncs jo us dic, estimeu els vostres enemics... Això és la llei superada per sobre, però només és possible per al qui actua no per obligaciuó, sinó perquè té un cor seduït, perquè s’ha deixat seduir. Sant Pau dirà: que tingui la força de l’Esperit Sant. Que tingui la força de Déu, la força del foc de la presència de Déu. Quan els cristians parlem, no parlem d’una llei, parlem d’una presència. Com deia sant Serafí de Sarov, ser cristià, és obtenir l’Esperit Sant, és tenir el foc de la presència de Déu, d’un Déu que crema, sedueix, i omple de llum fins i tot la part més fosca, el nostre Mr. Hyde.

Diu el Salm que avui hem proclamat: Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta. El nostre Senyor, el nostre Bon Pastor, baixa fins aquestes profunditats fosques i omple de llum la nostra part fosca. Aquí, en el més profund i en el més fosc, és quan Ell ressuscita. Allí, com ho diu d’una manera tan senzilla l’Evangeli, ens reuneix a tots, perquè li expliquem el que hem fet, perquè li expliquem el que hem pensat, perquè li expliquem tot allò que ens preocupa. I ell, encara que ens vegi com una ovella desesmada i desesperançada, com una ovella sense pastor, ens escolta, ens parla, perquè ens unifica el cor tot unificant-nos com a família, com a poble, com a Església, com a humanitat.

DIUMENGE XVI DURANT L’ANY –B-, 22 juliol, 2012

(Jr 23,1-6; Salm 22; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34)