EL QUE SEMBLA I EL QUE REALMENT ÉS

Fa uns mesos no sé quina cosa havia passat per aquí el veïnat (no me’n recordo), que vaig preguntar a una veïna: “Què ha passat amb tal persona?” i ella em va respondre això:  “1.200”. Vaig dir: “1.200? Què vols dir?” –Mira, em contestà: “Si sents (600) a uns et semblarà una cosa i si sents (600) a uns altres  pensaràs  el contrari”. Per tant: 600 i 600 fan 1.200!!! I és veritat, a vegades les raons d’un cantó i de l’altre et porten a pensar coses contraposades. És el que diem en una frase catalana: “Si vols mentir, digues el que sents a dir”. Però això avui encara s’ha ampliat, i no simplement a la vida quotidiana, també a través de la xarxa. Això esdevé una espècie de run, run, run, continu, tant, que un acaba donant la raó no a aquell que dóna les raons més clares, sinó a aquell que ens cau més simpàtic. Decidim no per les raons, sinó per simpatia o, pitjor encara, acumulem opinions contradictòries sobre la mateixa cosa, juxtaposades, i contestem segons qui ens pregunta. I poc a poc perdem la coherència interna, no simplement del pensament, sinó també dels sentiments i amb la nostra pròpia experiència. Ens falta un nucli intern seriós, que realment no només pensi, sinó que senti i connecti amb la pròpia experiència. I no ens deixem portar simplement pel run, run del que es va dient. Això que ens passa molt actualment no és nou, la tendència de la persona humana a disgregar-se, a distreure’s, a no ser ell mateix, és des de sempre.

La primera lectura que hem llegit és del llibre de la Saviesa. És un llibre que està escrit en grec. Un dels pocs que està escrit en aquesta llengua a l’Antic Testament i, segurament, que és l’últim llibre que es va escriure de l’Antic Testament, molt a prop de l’època de Jesús. El llibre de la Saviesa que hem llegit està fet segurament uns 40 anys abans que nasqués Jesús, i no està escrit a Israel, està fet pels jueus, però està escrit segurament a Alexandria, o sigui, al nord d’Egipte. Allà hi havia una comunitat jueva bastant consistent però amb dificultats d’integració amb la resta de la població. I aquest jueu va fer un llibre en què vol reformular la seva pròpia fe en diàleg amb el món de l’entorn. Un món que a Alexandria era una cosa bigarrada, contradictòria i amb molta quantitat de pensaments i opinions, semblant a la nostra època. El llibre té tres parts, la primera és sobre el sentit de la persona humana, tenint en compte el sofriment i la mort del just que sembla una contradicció amb el Déu bo. Hem sentit avui d’aquest llibre  una afirmació molt forta, no sé si us hi heu fixat. Hem llegit: “Déu no ha creat la mort”, −Déu n’hi do!!!−, i continua dient: “Déu no ha creat l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. El llibre de la Saviesa ens demana separar entre el que apareix i el que realment és, entre l’aparença i la realitat, entre el que es diu i el que és.

Al principi del capítol tercer del mateix llibre de la Saviesa, diu així: “L’ànima dels justos estan en mans de Déu, als ulls dels insensats semblava que morissin, la seva partença era tinguda com un mal, el seu traspàs, aparentment...” −fixeu-vos la diferència entre el que és i el que apareix−, continua el text: “... era un desastre, però ells han trobat la pau; als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet, tenen l’esperança segura de la immortalitat”. Fixeu-vos en la diferència entre el que és aparent i el que realment és. Això ho ha recollit la litúrgia cristiana. Quan anem a un funeral i resem el prefaci dels difunts, es recull aquesta idea. Des d’un punt de vista cristià, la mort que destrueix la vida no existeix, perquè ho diu així el Prefaci de la Missa de difunts: “Perquè la mort, Senyor, no destrueix la vida dels qui creuen en Vós, tan sols la transforma”. Tan sols la transforma... La mort no és la destrucció de la vida, sinó la transformació de la vida, la transfiguració de la vida.

Aquesta idea del llibre de la Saviesa, que és cap al final de l’Antic Testament, no és única, hi ha tota una sèrie de textos que també hi conflueixen. Ho trobem al final del llibre d’Isaïes, en el llibre dels Macabeus, en diferents Salms, etc. Cap al final de l’Antic Testament comencen a adonar-se’n que hi ha una altra vida. Però, curiosament, el llibre de la Saviesa no forma part del cànon jueu de les Escriptures. Si un dia mireu una Bíblia jueva veureu que el llibre de la Saviesa no hi és. Però, per què els cristians van agafar aquest llibre i el van considerar inspirat per l’Esperit Sant? Perquè el Nou Testament es basa no en una idea, no en un raonament, sinó en un fet: Crist mort, ha ressuscitat i és vivent. El centre de la nostra fe és Crist, viu i ressuscitat, que venç la mort. Aquest llibre que afronta el dolor i la mort del just i afirma la victòria de la vida sobre l’aparent triomf de la mort va trobar i troba un fort ressò en la comunitat cristiana que veu Jesús com el vencedor de la mort i la font de la vida. En aquest sentit, l’Evangeli d’avui ens posa al davant un dels textos més directes del fets i de la vida de Jesús: la resurrecció de la filla de Jaire. Posa el nom dels tres testimonis: Pere, Jaume i Joan i, fins i tot, les paraules de Jesús en arameu, “Talita, cum” que vol dir: “Noia, aixeca’t”. Jesús no sols va ressuscitar Ell, sinó que abans i després de la seva mort i resurrecció ja era un devessall de vida. La Vida que infon vida.

Com a creients hauríem de fer un espai en les nostres ànimes, cada dia, de silenci, de reflexió, de pregària, perquè aquest món amb tantes paraules no ens dissolgués, sinó que trobessin aquest cor profund basat, fonamentat, en la nostra experiència de Jesús vivent i ressuscitat que donés coherència, llum i esperança a la vida. I així nosaltres també donéssim esperança i vida als altres tot separant l’aparença del que realment és, i això per la fe en Jesús.

DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY –B-, 1 de juliol de 2012

(Sv 1,13-15.2,23-24; Salm 29; 2 Co 8,7.9.13-15; Marc 5,21-43