LA PAU LI SEGUIRÀ LES PETJADES

Ja fa anys, anys, anys… quan encara vivia Franco, que a l’església de Sant Agustí (que es troba al carrer de l’Hospital de Barcelona, una església immensa, que té un bon porxo i una plaça al davant) hi havia, en el porxo de l’entrada, una pancarta molt gran que deia: “La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades”. Aquest rètol va tenir problemes per mantenir-se allà en aquell moment polític, perquè era interpretat com una desautorització del govern. Per què el govern franquista se sentia desautoritzat? Doncs perquè el govern subratllava molt el fet que hi havia pau, però el rètol recordava que aquesta pau no era fruit de la justícia, sinó de la por, de la coacció. Aquell rètol tirava en cara que l’autèntica pau seria fruit de la justícia, no de la por. Per tant “la justícia anirà al seu davant” i la pau autèntica vindrà després. Aquell que vulgui imposar la pau només per mitjà de la por o de la coacció, li podrà dir com vulgui, però això no és pau.

Bé doncs, aquest és el Salm que avui hem cantat. És el Salm 84, però si us hi heu fixat, no diu el mateix. En el Salm que hem proclamat no diu: “La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades”, sinó que, segons la traducció de la litúrgia, diu: “La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades”. Però és clar, la justícia és una cosa i la bondat n’és una altra. Per què ho han traduït així? I encara hi ha altres versions del text. Una de les traduccions castellanes, no sé si la litúrgica, fa així: “La justicia marchará delante de él, y la salvación seguirá sus pasos”.  Què passa? Ens prenen el pèl o què passa aquí? Cal dir amb contundència: És bo que tinguem aquesta varietat de traduccions. Per què? Perquè aquesta varietat de traduccions ens indica que en el text hi ha una paraula que és difícil de traduir i que és molt densa de contingut. Voldria subratllar un punt important aquest capvespre.

Fixeu-vos: les paraules hebrees originals que les nostres llengües volen traduir per “justícia i bondat” i per “pau i salvació”, són unes paraules molt importants en l’AT. La primera és “tsedaqah” (צדקה) i ho traduïm per “justícia” i també per “bondat”. Per què? Perquè es pot traduir de les dues maneres. La segona és “shalom” (שלום) que traduïm per “pau” i per “salvació”. Per què? Perquè així es pot traduir també i aquí hi ha un punt important. Quan nosaltres, en les nostres llengües, diem “justícia” estem pensant en una cosa social, de fora, de política. I quan parlem de “bondat”, parlem d’una cosa individual, personal, oi que sí? Aquesta és la diferència que no fa la Bíblia. Perquè la Bíblia, quan parla de “justícia”, està parlant certament de la mateixa justícia de què parlem nosaltres, però no concep de cap manera que la persona que fa justícia a fora, no sigui justa ella mateixa, perquè quan parla de justícia parla de bondat, i quan parla de bondat, no parla d’un cosa individual, sinó de quelcom que té repercussions socials. Justícia i bondat tradueixen la mateixa paraula. Per què? Perquè en la concepció bíblica, no hi ha aquesta dicotomia que nosaltres fem entre “privat” i “comú”, “intern” i “extern”.  En la concepció bíblica contra més bo, més just i més justícia. I amb la paraula “pau” passa igual. Quan parlem de “pau” parlem més aviat de la pau social, i quan parlem de salvació parlem d’una qüestió individual. I no! La paraula “Shalom” en la Bíblia agafa les dues coses alhora, més encara, quan parla de “Shalom” està parlant d’harmonia, de pau social, lògicament, de les famílies, dels pobles, de les comunitats, però també de la pau interior i de la felicitat i, fins i tot, de la salvació, que és quelcom més profund.

Quan la Bíblia parla de tot això aquesta diferència que nosaltres fem tan fàcilment entre “individual” i “col·lectiu” no hi és. I aquesta diferència que fem és el que ha portat moltes vegades al desastre que estem vivint actualment. La frase que s’anava repetint una i altra vegada, fins i tot, per grans pensadors, fa temps era: “tu sigues egoista, busca el teu interès i això repercutirà en el bé comú”. No senyor!! El problema actual, certament, és un problema econòmic; però en el fons és més seriós, és una problema moral. No podem pensar que el “campi qui pugui” i el buscar el meu propi interès repercutirà en bé dels altres, això no és cert! Si no, pregunteu el que ha passat a Bankia i tantes i tantes altres coses, en què quatre s’han anat embutxacant quantitat de milions. I tant que buscaven el seu interès! Però el bé col·lectiu no apareixia per enlloc, i ara resulta que els més petits s’han de menjar la sopa que ells els han cuinat.

La Bíblia ho repeteix una i altra vegada: no es pot buscar el bé propi prescindint del bé comú. Només redreçarem el nostre món, no buscant la justícia simplement, sinó la bondat d’homes seriosament rectes. Que no simplement es busqui la pau perquè es busca el bé econòmic. El problema certament que és econòmic, però no principalment econòmic, el problema és de felicitat, és de salvació, és de pau interior, és de la totalitat de la persona humana, i això nosaltres els cristians som els primers que ho hem de recordar, viure-ho i treballar-ho.

Avui l’Evangeli ens fa el nostre retrat. Ens sembla una cosa molt ideal el que posa el text, però és veritablement la realitat del que hem de ser nosaltres els cristians. Primer de tot, cadascú de nosaltres ha de ser un cridat, un enviat, com cada un dels dotze, que estaven amb Jesús, per estar amb Ell, per conèixer-lo. Això hem de ser cadascú de nosaltres! Hem d’estar amb Jesús, viure amb Jesús, escoltar-lo, ser un amb Ell i sentir-nos cridats. I segon, deia Jesús: “Aneu sense res pel camí”, o sigui, relativitzant totalment l’economia i posant per sobre de l’economia la persona humana, posant per damunt de l’economia la relació humana, posant per sobre de l’economia, totes les coses que el Senyor ens indica. I fixeu-vos que els envia, no sols, sinó de dos en dos; ni per fer una cosa solitària, sinó per construir comunitat, per construir família, per construir grup, per construir Església. Déu ens ha cridat a la comunió, no a la soledat.

Ara estem a l’estiu. No sé qui podrà tenir vacances, perquè ara, cada vegada n’hi ha menys que en tenen, de vacances. Però si hi ha la possibilitat de tenir-ne, aprofitem per tancar la TV, per tancar l’ordinador, per tancar el telèfon, per estar en silenci, en quietud, per escoltar el Senyor. És vital escoltar-lo, estem bombardejats de missatges que ens van dient: “Busca el teu bé contra els altres, que això funciona”.  La vida no funciona així. Escoltem el Senyor, aprofitem aquest estiu, si és que algú fa vacances, per escoltar-lo, per tenir espais d’obrir la paraula de Déu, i prendre-se-la seriosament, no com una paraula humana, sinó com allò que és realment PARAULA DE DÉU, QUE TÉ LA CAPACITAT DE SALVAR-NOS, QUE TÉ LA CAPACITAT DE GUARIR-NOS.

DIUMENGE XV DE DURANT L’ANY –B-, 15 de juliol de 2012

(Am 7,12-15; Salm 84; Ef 1,13-14; Mc 6,7-13)