dijous, 5 de juliol del 2012

PER A CADA SOLUCIÓ, UN PROBLEMA




Suposo que ja heu vist que aquestes darreres setmanes fra Eduard va amb una crossa, perquè s’ha trencat el peu baixant l’escala. Doncs bé, sempre que va haver d’anar a l’Hospital ens trobàvem amb la mateixa administrativa, que li posem el nom d’Antonieta per dir algun nom. Cada vegada que hi anàvem sempre faltaven coses: “Aquí hi falta un segell”, “allà hi falta una pòlissa”, “aquí posa un dia i vostè ve en un altre”. Hi tornàvem l’endemà. I ens deia: “Ahir li vaig dir això, però avui ja és una altra cosa, és que...”. A vegades per fer una cosa senzilla hi havíem d’anar vuit vegades. Hem quedat d’aquella Antonieta fins dalt de tot. Al final vàrem poder parlar amb el metge i l’Eduard va dir al metge: “Doctor, amb l’administrativa aquesta que ens ha rebut aquests dies, no hi ha manera d’aclarir les coses”, i el metge va dir: “L’Antonieta? Si és una gran administrativa, per a cada solució té un problema...!!!”. I és veritat, hi ha persones que, com l’Antonieta, a cada solució hi troben un problema: “Però, però...”. No hi ha manera, encara que trobis la solució al nou problema que han trobat, ella hi trobarà un altre problema, sempre, és com un diàleg en el qual no es troba mai la solució, sempre preval el problema.

L’Escriptura es construeix en el diàleg. Diàleg de Déu i la humanitat. Dos d’aquests diàlegs són el que sosté David amb Déu a través del profeta Natan i l’altre el que sosté Maria amb Déu a través de l’arcàngel Gabriel. Els dos no defugen problemes, els problemes surten, però no bloquegen. David vol construir un temple, el profeta Natan  digué al rei: “Vés , fes tot el que et proposi el teu cor, tens amb tu el Senyor”. Però el Senyor no en fa un problema, eixampla infinitament la solució: “No ets tu que em faràs un Casal, sóc jo que te’l faré a tu”. Per tant, eixampla el diàleg, es fa fluït, quan les coses es fan amb l’horitzó de Déu s’eixamplen les solucions fins a l’infinit i encara que hi ha problemes no bloquegen, sinó que són una ocasió per obrir-se.

Igual Maria. Aquí és Déu que comença a parlar a través de l’Àngel, i és Maria la que troba el problema: “Com pot ser això si jo no tinc marit?”. I Déu també afronta el problema i eixampla l’horitzó.  L’Àngel li respongué: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra... perquè per a Déu res no li és impossible”. Afronta els problemes, eixampla les solucions. I això perquè com diu Pau: “que en Jesucrist se’ns revela el pla ocult en el silenci dels segles de Déu”. Déu actua així perquè té un pla, un projecte. Quin és aquest projecte? Jesucrist. Ell és la plenitud i per al qual han estat fetes totes les coses. En la mesura que entenem Jesucrist, entenem el pla que Déu té sobre el món, sobre la història, sobre l’Església i sobre mi mateix. Entenent això, el diàleg amb Déu esdevé molt fluït, perquè el pla que Déu té és un pla intel·ligible i concret, es recolza en Jesucrist com a pedra angular i a partir d’ell es basteix el diàleg amb Déu i es fa intel·ligible.

I un s’ha de preguntar: quin pla ocult tenia l’Antonieta per poder trobar un problema a cada solució? Si li preguntéssim a ella ens diria clarament: “Que es compleixin totes les normes”. Però realment és així? Quin altre pla ocult tenia? Quin projecte tenia ocult en el seu interior? Quines eren les seves prioritats? No ho sé, no la vull pas judicar, pobrissona. Del que es tracte és de conèixer-nos a nosaltres mateixos: quin pla ocult tinc jo? Que és el que mou les meves converses, el meu diàleg amb els altres? Quan dic blanc, vull dir blanc? Quan dic que vull respectar la llei, és així, o tinc ganes de posar el dit a l’ull de l’altre? Per què vull posar el dit a l’ull de l’altre? Quin pla ocult tinc? No el que immediatament dic, sinó el que es veu realment en els meus actes, aquí hi ha el meu pla ocult.

Ja sabem quin és el pla ocult de Déu perquè es revela en els seus actes. Déu revela el seu pla, no parlant, sinó mostrant Jesús i la seva història de salvació. Cal acollir aquest pla de Déu que se’ns mostra a nosaltres:  Jesús de Natzaret. Ens el mostra, perquè nosaltres siguem prou honestos com per adonar-nos quin és el nostre pla i el coneixerem, no pensant-hi molt, sinó veient com actuem. I descobrirem que el nostre pla ocult no coincideix amb el de Déu i que tendeix a cercar més problemes que solucions, més murs que camins.

DIUMENGE IV D’ADVENT -B-, 18 de desembre de 2011
(2Sa 7,1-5.8b-12.14ª.16; Salm 88; Rm 16,25-27;  Lc 1,26-38)