Suposo que ja heu vist que aquestes darreres setmanes fra Eduard va amb una
crossa, perquè s’ha trencat el peu baixant l’escala. Doncs bé, sempre que va haver
d’anar a l’Hospital ens trobàvem amb la mateixa administrativa, que li posem el
nom d’Antonieta per dir algun nom. Cada vegada que hi anàvem sempre faltaven
coses: “Aquí hi falta un segell”, “allà hi falta una pòlissa”, “aquí posa un
dia i vostè ve en un altre”. Hi tornàvem l’endemà. I ens deia: “Ahir li vaig
dir això, però avui ja és una altra cosa, és que...”. A vegades per fer una
cosa senzilla hi havíem d’anar vuit vegades. Hem quedat d’aquella Antonieta
fins dalt de tot. Al final vàrem poder parlar amb el metge i l’Eduard va dir al
metge: “Doctor, amb l’administrativa aquesta que ens ha rebut aquests dies, no
hi ha manera d’aclarir les coses”, i el metge va dir: “L’Antonieta? Si és una
gran administrativa, per a cada solució té un problema...!!!”. I és veritat, hi
ha persones que, com l’Antonieta, a cada solució hi troben un problema: “Però,
però...”. No hi ha manera, encara que trobis la solució al nou problema que han
trobat, ella hi trobarà un altre problema, sempre, és com un diàleg en el qual
no es troba mai la solució, sempre preval el problema.
L’Escriptura es construeix en el diàleg. Diàleg de Déu i la humanitat. Dos
d’aquests diàlegs són el que sosté David amb Déu a través del profeta Natan i
l’altre el que sosté Maria amb Déu a través de l’arcàngel Gabriel. Els dos no
defugen problemes, els problemes surten, però no bloquegen. David vol construir
un temple, el profeta Natan digué al
rei: “Vés , fes tot el que et proposi el teu cor, tens amb tu el Senyor”. Però
el Senyor no en fa un problema, eixampla infinitament la solució: “No
ets tu que em faràs un Casal, sóc jo que te’l faré a tu”. Per tant,
eixampla el diàleg, es fa fluït, quan les coses es fan amb l’horitzó de Déu
s’eixamplen les solucions fins a l’infinit i encara que hi ha problemes no
bloquegen, sinó que són una ocasió per obrir-se.
Igual Maria. Aquí és Déu que comença a parlar a través de l’Àngel, i és
Maria la que troba el problema: “Com pot ser això si jo no tinc marit?”. I Déu també afronta el
problema i eixampla l’horitzó. L’Àngel
li respongué: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb
la seva ombra... perquè per a Déu res no li és impossible”. Afronta
els problemes, eixampla les solucions. I això perquè com diu Pau: “que
en Jesucrist se’ns revela el pla ocult en el silenci dels segles de Déu”. Déu
actua així perquè té un pla, un projecte. Quin és aquest projecte? Jesucrist.
Ell és la plenitud i per al qual han estat fetes totes les coses. En la
mesura que entenem Jesucrist, entenem el pla que Déu té sobre el món, sobre la
història, sobre l’Església i sobre mi mateix. Entenent això, el diàleg amb
Déu esdevé molt fluït, perquè el pla que Déu té és un pla intel·ligible i
concret, es recolza en Jesucrist com a pedra angular i a partir d’ell es basteix
el diàleg amb Déu i es fa intel·ligible.
I un s’ha de preguntar: quin pla ocult tenia l’Antonieta per poder trobar
un problema a cada solució? Si li preguntéssim a ella ens diria clarament: “Que
es compleixin totes les normes”. Però realment és així? Quin altre pla ocult
tenia? Quin projecte tenia ocult en el seu interior? Quines eren les seves
prioritats? No ho sé, no la vull pas judicar, pobrissona. Del que es tracte és de
conèixer-nos a nosaltres mateixos: quin pla ocult tinc jo? Que és el que mou
les meves converses, el meu diàleg amb els altres? Quan dic blanc, vull dir
blanc? Quan dic que vull respectar la llei, és així, o tinc ganes de posar el
dit a l’ull de l’altre? Per què vull posar el dit a l’ull de l’altre? Quin pla
ocult tinc? No el que immediatament dic, sinó el que es veu realment en els
meus actes, aquí hi ha el meu pla ocult.
Ja sabem quin és el pla ocult de Déu perquè es revela en els seus actes. Déu
revela el seu pla, no parlant, sinó mostrant Jesús i la seva història de
salvació. Cal acollir aquest pla de Déu que se’ns mostra a nosaltres: Jesús de Natzaret. Ens el mostra, perquè
nosaltres siguem prou honestos com per adonar-nos quin és el nostre pla i el
coneixerem, no pensant-hi molt, sinó veient com actuem. I descobrirem que el
nostre pla ocult no coincideix amb el de Déu i que tendeix a cercar més
problemes que solucions, més murs que camins.
DIUMENGE IV D’ADVENT -B-, 18 de desembre de 2011
(2Sa 7,1-5.8b-12.14ª.16; Salm 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada