Us imagineu per un moment la cara
que faria el mecànic si tinguéssim el cotxe espatllat i l’anéssim a veure per dir-li: “Mira, ja fa
tres setmanes que el canvi de marxes no funciona bé, cada vegada que el faig
servir fa un soroll estrany; després ja fa dues setmanes que el cotxe vessa oli per sota, i el fre tampoc no
funciona bé, i em sembla que l’intermitent de l’esquerra no funciona”; però,
després de dir-li tot això, ens mirem el rellotge i li diem: “Perdona, però
tinc pressa, me’n vaig” i sense esperar cap resposta marxéssim? Quina cara faria
el mecànic? Pensaria que estem sonats!
Doncs aquesta normalment és la
manera que tenim de pregar. La manera que tenim de pregar quina és? Doncs, anem
a Nostre Senyor –si és que hi anem!–, i li expliquem tot el que ens passa i,
quan acabem de xerrar què és el que ens surt del cor, ens n’anem. És com si
anéssim al mecànic i no ens cregréssim que el mecànic ens escolta, creguéssim
que ni sap de mecànica i en prou feines
ens creguéssim que arribi a existir. Però si creguéssim que el mecànic escolta,
que hi és, i que sap arreglar el cotxe milions de vegades millor que nosaltres,
li deixaríem el cotxe a les seves mans. Tindríem capacitat d’escoltar-lo, i
creuríem que té la capacitat d’arreglar les situacions, d’intervenir en la
nostra història, i en la meva vida concreta, però el problema és: Hi creiem?
Creiem que realment hi intervé? Aquesta és la pregunta. Aquest mecànic funciona?
O no crec que hi sigui, simplement?
La nostra pregària respon al que
realment creiem. En les converses ho anem banalitzant tot i, sobretot entre
nosaltres, no sé el què està passant, però ho estem banalitzant tot, tot,
començant per Déu mateix, ens en riem de tot, ho banalitzem tot. Quina
diferència la pregària de sant Francesc! Era capaç de passar hores i més
hores dient aquesta frase: Qui ets tu, i qui sóc jo? La
consciència profunda de la grandesa de Déu i del no-res nostre. Perquè Déu,
quan apareix en l’ànima, quan hi ha una guspira petitíssima de la seva presència
davant dels ulls de la nostra ànima, ens veiem tan petits, tan no-res!
Hi ha un autor que em sembla que
és americà o anglès, que diu aquesta fase: “El poder de l’oració depén quasi per complert de la
comprensió de QUI tenim al davant”. Però tenim una imatge de Déu
tan empetitida, tan banal que així de petita i intrascendent és la nostra
oració. Però si sabéssim davant de qui estem, la nostra oració seria un tremolor tota
ella. Comprendre qui és Déu ens portaria a una actitud que agafaria tota la
nostra existència.
És la manera de fer de Maria: Maria
conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Maria va tenir
tota la vida per mirar l’Infant, per intentar comprendre, i no va comprendre,
perquè no es comprèn, Déu, ho sobrepassa tot. Cal introduir-nos en el seu
infinit misteri, que malgrat ser infinit és terriblement concret, tan concret
con un nen.
Aquesta experiència en la
primitiva comunitat cristiana, era una experiència real, concreta. Diu sant Pau
avui: Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut
d’una dona... perquè obtinguéssim ja la condició de fills”. I quina és la
prova de què som fills? Sant Pau no diu coses teòriques, la prova que som
fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill crida en els nostres cors: “Abbà, Pare”.
Pau està parlant d’una realitat concreta, d’una experiència real d’aquests
cristians, una “prova”, no una nova teoria, una prova.
Hi ha un llibre, que l’ha escrit Marta
Graupera, que ja la coneixeu, ella i la seva mare vénen aquí a Missa molt sovint.
L’ha escrit d’un veí nostre que és japonès, es diu Etsuro Sotoo, el coneixeu?
Oi que sí que el coneixeu? És l’escultor japonès que treballa a la Sagrada Família.
Em sembla que viu a Canet de Mar, vivia a Arenys de Munt i ara és a Canet.
Doncs aquest escultor, en aquesta entrevista molt ben elaborada de la Marta , diu que va venir aquí
amb l’encàrrec d’escolpir per a la Sagrada Família. Primer de tot va pensar, hauré de saber que és això de la Sagrada Família.la Sagrada
Família
Com diu el Salm: Alceu vers
ell la mirada i us omplirà de llum. Aquest alçar la mirada cap a
Ell que omple de llum, com diu el llibre dels Nombres: Que Ell giri el seu
rostre envers tu i t’ompli de pau. Nosaltres mirem cap amunt, i Ell gira el
seu rostre cap a nosaltres. És el trobament no amb una cosa, no amb una
energia, sinó amb un rostre, amb Algú. És el que es trobaren els pastors quan
anaren a Betlem, els ulls de l’Infant es trobaren amb els ulls dels pastors. El
veieren amb els seus propis ulls diu el text de l’Evangeli. Ens
trobem amb Algú que mira i t’omple de pau i de serenitat, et dóna esperança.
I ara caldria també, com aquest
japonès, demanar al Senyor la nostra profunda conversió; és una conversió que
certament és opció, és treball, és esforç, però sobretot és deixar fer, com Maria que va deixar
créixer aquell infant i el va seguir. Nosaltres ara, el Senyor amb la seva
encarnació, ens ha posat un nen als braços, deixem-lo créixer i que creixi,
creixi, creixi en nosaltres i, com deia sant Francesc: que Déu en Jesucrist
ho sigui tot en mi. Amén.
SOLEMNITAT DE LA MARE
DE
(Nm 6, 22-27; Sal
66; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada