EL MELIC

Sabeu quin sant és avui, 29 de juliol? Santa Marta! Sí que és Santa Marta, però també se’n celebra un que és més antic, un sant molt més antic: Sant Adam. Més antic no pot ser, eh que no? Doncs d’aquest sant us vull parlar (després parlarem de Santa Marta). M’ha fet gràcia una cosa curiosa: la manera com es representa Adam en la pintura o l’escultura. En el relat de la creació, concretament al capítol segon del llibre del Gènesi, es llegeix com Déu modela Adam del fang i, quan el té modelat, li insufla el seu esperit i el fa viure. És un relat d’una gran bellesa, i per això n’hi ha tantes representacions, entre elles, la més famosa de totes, la de Miquel Àngel que Déu toca amb el dit el dit d’Adam... Però no heu notat una cosa estranya? Tots els Adams que he vist de pintors i escultors (tots!) tenen melic. Però segons la representació del capítol segon del Gènesi, no podia tenir melic, lògicament. Per què? Doncs perquè no havia sortit del si de la mare i, per tant, no hi havia hagut placenta ni cordó umbilical. Segons el relat del segon capítol del Gènesi, Adam no té melic, i en canvi tots el representen amb melic.

Això ho dic perquè avui en dia es parla del complex adàmic.  És el complex del qui es creu que no té melic, com si fos el primer home o la primera dona de la història. Això que és del nostre temps ja fa segles que funciona així i ha fet córrer milers de litres de sang. A cada època un es pensa que “descobreix la sopa d’all”, o “el Mediterrani”, i que tot ha de començar de nou. I això ho dic començant per la “gloriosa” Revolució francesa, però igualment la revolució russa, Franco, Hitler, Ataturk..., i tants d’altres, que tenen la mania que no tenen melic. Tenen complex d’Adam i pensen que amb ells comença tot i l’anterior ha estat equivocat. Això ha portat problemes gravíssims a la història, i avui dia, més que mai, la gent vivim com si no tinguéssim melic. Ens en riem de qualsevol cosa passada. Deien el antics que el que era vell era millor; ara no: qualsevol cosa passada és un desastre pel simple fet de ser d’abans, i mirem amb condescendència qualsevol cosa que sigui del passat. Aquí hi ha alguna cosa que no funciona. I això passa també en l’Església, cosa que avui voldria subratllar.

Als anys setanta, quan jo estudiava, passava això amb qualsevol cosa que s’havia fet abans del Concili. Fins i tot els mateixos frares, quan parlaven de qualsevol cosa d’abans del Concili, era com si els d’abans fossin tontos, com si tot el que havia fet l’Església en 1965 anys fos una tonteria. L’Església, en el Concili Vaticà II, es volia renovar. Joan XXIII, amb gran saviesa, va obrir les portes i les finestres de l’Església, però no per tirar la casa per la finestra (que és el que va passar, no en l’Església, perquè l’Església és Crist, però en molts sectors sí). I ara està passant el mateix, aviso, ara està passant el mateix, però, què es vol tirar per la finestra? No el que hi havia hagut abans del Concili, sinó tot el que hi ha hagut després del Concili. Ara resulta que tot el que s’ha fet després del Concili està malament. Les mateixes reaccions que teníem als anys setanta desautoritzant tot el d’abans del Concili en bloc, apareixen ara respecte al que hi ha hagut després. Aleshores fèiem broma de les respostes que donaven gent amb molt de seny, però que donàvem per conegudes i desautoritzades sense pensar-hi. Ara igualment no pots explicar res que ja no sàpiguen la resposta, i estan tirant per la borda tot el que es va fer després del Concili. No dic l’Església, perquè l’Església és Crist, però una bona part de  l’Església, cosa que porta molt de dolor i de sofriment. No volem recordar que tenim melic, que el mon no comença amb nosaltres.

Hi ha un anunci que es veu així: un noi jove, una noia jove, amb tot ple de focs artificials que els surten de l’esquena, i diu: “Tú eres el origen”. Ningú no és l’origen, ningú no inventa la sopa d’all, i menys en l’Església. L’Església és Crist i, per tant, l’Església continua el seu camí. L’Església té melic, i  està enganxada contínuament al seu origen, com deia d’una manera tan bonica la pregària inicial: Oh Déu, origen de tot bé... Aquí a Occident, quan diem que algú es mira el melic estem dient que és un egocèntric. Per als japonesos, en canvi, “mirar-se el melic” significa recordar que no ets l’origen, no ets Adam, no ets Déu, que no comença tot amb tu, que s’ha de ser agraït.  

És la imatge d’aquell nen que posa l’Evangeli d’avui. Davant d’una gentada immensa, sap que només té cinc pans d’ordi i dos peixos, i que no pot fer res. Quan aquell nen presenta el poc que té, sap que no arregla les coses, però és l’únic que pot produir el miracle. I el miracle es produeix, perquè posa el que té en contacte amb l’únic origen. Sant Joan no diu les frases tan tallants del Sinòptics, però pressuposa el mateix. A l’evangeli de sant Marc, els apòstols diuen: “Hi ha molta gent aquí, envieu-los als pobles de l’entorn a buscar menjar”. És lògic. Però Jesús diu: Doneu-los de menjar vosaltres... No els diu: “Aneu davant d’Herodes i feu una manifestació, i presenteu les  protestes, i comenceu a dir que el problema és del govern”. No, el govern sempre estarà fent les coses a mitges, i ja no diem els Bancs. El que ens toca és la part que ens toca a nosaltres: “Feu-ho vosaltres mateixos, però no sols, sinó amb mi”. Llavors es produeix el miracle. És per això que Jesús vol l’Església, l’estima. L’Església és Ell, i per això fuig quan el volen posar en el món de la política, quan volien fer-lo rei.

I ara, per acabar, parlarem de santa Marta. Sempre recordem com Jesús la renya: “Marta, Marta...” Es veu que era una mica protestona, santa Marta. En el capítol 11 de sant Joan, quan ja el pobre Llàtzer s’ha mort, i Jesús ha esperat que es morís (segons diu l’Evangeli), quan arriba Marta protesta a Jesús: Si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort. I llavors li diu Jesús: El teu germà ressuscitarà. I  Marta li contesta: “Ja sé que ressuscitarà com tothom el darrer dia”. I Jesús li diu: “Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà per sempre. Ho creus això?” I Marta fa aquesta afirmació, com la de sant Pere: Tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món. I es produí el miracle. I perquè es produeixi el miracle cal que hi hagi dues coses: Sentir, com diu Jesús, “doneu-li de menjar vosaltres”: pa, companyia,...assumir la pròpia responsabilitat, i creure i comptar que Ell està al nostre costat. Però ens ho creiem això? Creiem que Ell és realment l’origen? L’origen de tot bé?

DIUMENGE XVII DJURANT L’ANY –B-, 29 de juliol de 2012

(2Re4,42-44; Salm 144; Ef 4,1-6; Jn 6,1-1