dijous, 23 d’agost del 2012

L’esperança ens fa lliures




L’onze de setembre és una data fatídica, sovint passen  desastres, i així va passar l’any 1973. Com sabeu, aquell any hi va haver un cop d’Estat a Xile, per part d’Augusto Pinochet i, des de l’inici d’aquesta revolta un dels elements amb qui va tenir més dificultat el dictador va ser amb l’Església. Al principi no tant, però suficient com per haver assassinats de preveres i catequistes entre els quals hi havia un sacerdot de la nostra diòcesi de Girona, Mn. Joan Alsina, qui va ser assassinat per ordre de Pinochet, perquè li feia nosa. I amb un gest ben evangèlic, el d’aquest Mossèn, qui morí perdonant al mateix que l’estava assassinant, al seu botxí. Però aquesta oposició de l’Església al règim va anar creixent cada vegada més. Hi ha un autor nord-americà que, després d’un exhaustiu estudi, sap molt fil per randa de la relació de l’Església amb el règim de Pinochet durant aquells anys. Pinochet parlava de l’Església com “aquell intolerable enemic” que no el deixava moure’s. En un moment determinat en què no hi havia manera de dominar l’Església, Pinochet va arribar a demanar a la Santa Seu que fes una mena de contracte en el qual –com feia Franco–, poder elegir els bisbes i així controlar l’Església. Sortosament l’Església no va transigir en aquesta demanda del dictador.
Quan l’any 1988 Pinochet va fer un referèndum  per allargar el seu mandat 10 anys més, ja sabeu que aquest referèndum, gràcies a Déu, el va perdre. Després d’aquesta pèrdua va fer un discurs –jo suposo que devia perdre els papers–, en el qual ell mateix es comparava a Jesucrist i com si els xilens, en comptes d’escollir Jesucrist, haguessin escollit Barrabàs, i deia que la culpa d’haver escollit Barrabàs en lloc de Jesucrist, la tenien, lògicament, els EE UU, Rússia, Europa i.... l’Església. Sí, l’Església, després va aclarir que no era tota l’Església sinó un grup de capellans. Però, és clar, el President de la Conferència Episcopal va dir: “Vol dir que una grupet de capellans es pot comparar amb la força de Rússia i la força d’EE UU, i Europa?”. Doncs es veu que sí, es veu que sí, perquè tanmateix un any després, estem parlant de 1988, un any després, l’any 1989, a l’altra punta de món queia el Mur de Berlín, i sabeu perfectament que la caiguda del Mur de Berlín no és indiferent a la intervenció de l’Església. A Amèrica Llatina i per la dreta el règim de Pinochet va caure perquè l’Església va ajudar a acabar amb ell. I  per altra banda, l’Església va ajudar a  fer caure un “Mur” que feia molts anys que mantenia subjugat molts pobles i va crear molt de sofriment.
 L’Església té més influència del que imaginem. És la institució a nivell mundial més perseguida, és la institució amb més assassinats actualment, a l’Àfrica, a l’Àsia, a Europa, a tot arreu, per què? D’ on surten aquestes ganes de suprimir-la?  Primer del que diu i moltes vegades ni ens adonem que hem llegit avui, “El Magníficat”. Pinochet, al principi de la seva dictadura, quan se sentia més fort i anava matant a dreta i esquerres sense que ningú l’aturés, es va infiltrar, com hem dit, fins i tot en l’Eglésia prohibint tota una sèrie de cants que considerava eren subversius, entre ells va prohibir “El Magníficat”. Lògicament, l’Església li va dir que això ell no podia prohibir-lo, perquè aquest cant és de la Sagrada Escriptura, no era una cançoneta, ell s’ho prenia com un cant revolucionari, i és que ho és. L’anem llegint cada dia, l’anem cantant cada dia, “muy bonito, muy precioso”, però escolteu-lo! ¿D’on ve aquesta força de l’Església?, perquè la tenim, encara que no ens la creiem.
He rebut aquests dies un correu d’un que es professa catòlic no creient. Sí, catòlic no creient, sí, i és una de les persones, de les poques que pensen. Hi ha gent que pensa i n’hi ha que prefereixen la TV. Jo, en un correu anterior li deia que una de les coses que hem de fer els cristians és ser elements d’esperança, i ell deia que no, i deia: “Jo tradueixo l’esperança, deia ell, per llibertat. Jo envejo la fe que teniu –em diu en el correu–, perquè aquesta fe us fa lliures. Lliures de què? –continua dient–, de la por, i amb la por el món no avança, amb la por el món no creix”. I d’ on traiem els creients aquesta esperança que se’ns converteix en llibertat? Perquè la tenim, hem de creure més amb el que som, amb el que tenim, del que normalment creiem. D’ on la traiem, l’esperança? En el capítol 11 de la carta als Hebreus diu: “Creure, és posseir anticipadament allò que esperem”. Per tant, el creient no és un doctrinari, el creient no és el qui diu tota la doctrina de memòria fil per randa. És clar que té una doctrina, és clar que té un catecisme, és clar que creiem, però no és doctrinari, és un testimoni; testimoni de què? De què posseeix anticipadament allò que esperem, d’aquí ens ve la força, d’aquí ens ve que no és l’esperança el que hem de predicar. És clar que sí que hem de predicar l’esperança, però la llibertat que dóna, “el posseir anticipadament allò que esperem”.
Això és la festa que celebrem avui amb Maria. Maria, quan exulta i proclama l’alegria immensa del seu “Magníficat”, no està parlant d’una ideologia boniquíssima, està parlant d’una realitat que porta al ventre, ben concreta, i que li va creixent, i que tindrà als seus braços, una realitat. Allò que esperava, ho té al ventre, als braços. El que celebrem avui és allò que tots esperem, Maria anticipadament ho ha viscut en Jesucrist ressuscitat. “Creure és posseir anticipadament allò que esperem”. És l’Eucaristia d’avui, de cada dia, d’aquí ens ve la força, d’aquí ve la força revolucionària de l’Església, no de molts embolics mentals, encara que es prohibissin tots, tot, tot, tot, menys l’Eucaristia, ja n’hi hauria suficient. D’aquí ve la força, l’Eucaristia és “posseir anticipadament allò que esperem”. Sortirem d’aquesta Eucaristia com la imatge de Maria que presideix aquesta església, amb Crist en el ventre. Sortirem d’aquesta església tenint, ja ara, la resurrecció que Crist ha viscut i que Maria ha participat. Pau, una i altra vegada, subratlla: “Hem ressuscitat juntament amb Crist”, amb present. I aquesta vida, que d’aquí brolla com una font immensa, tendeix per ella mateixa a expandir-se, tendeix per ella mateixa a concretar-se, a encarnar-se en la vida de cada dia: de la família, de l’escola, del mercat, del treball. És un moment dificilíssim de la nostra història. Potser ens toca als creients viure anticipadament allò que posseïm com Maria en el ventre, i fer-lo néixer i fer-lo créixer.

Com deia el dilluns fra Carlo al final de la seva homilia: “Déu creu en nosaltres” i posa els nostres braços el seu Fill que és realment el futur que esperem ben present. La força revolucionària que tenen: Sant Francesc, Santa Clara, Sant Ignasi, tots els homes i dones  a través de la història de l’Església l’han pouat d’aquesta mateixa font que anticipa allò que esperem.

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU –B- 15 d’agost, 2012
(Ap11,19a; 12,1.3-6a.10ab; Sal 44; 1Co 15-20-27a; Lc 1