L’onze de setembre és una data
fatídica, sovint passen desastres, i
així va passar l’any 1973. Com sabeu, aquell any hi va haver un cop d’Estat a
Xile, per part d’Augusto Pinochet i, des de l’inici d’aquesta revolta un dels elements
amb qui va tenir més dificultat el dictador va ser amb l’Església. Al principi
no tant, però suficient com per haver assassinats de preveres i catequistes entre
els quals hi havia un sacerdot de la nostra diòcesi de Girona, Mn. Joan Alsina,
qui va ser assassinat per ordre de Pinochet, perquè li feia nosa. I amb un gest
ben evangèlic, el d’aquest Mossèn, qui morí perdonant al mateix que l’estava
assassinant, al seu botxí. Però aquesta oposició de l’Església al règim va anar
creixent cada vegada més. Hi ha un autor nord-americà que, després d’un
exhaustiu estudi, sap molt fil per randa de la relació de l’Església amb el
règim de Pinochet durant aquells anys. Pinochet parlava de l’Església com
“aquell intolerable enemic” que no el deixava moure’s. En un moment determinat en
què no hi havia manera de dominar l’Església, Pinochet va arribar a demanar a la Santa Seu que fes una
mena de contracte en el qual –com feia Franco–, poder elegir els bisbes i així controlar
l’Església. Sortosament l’Església no va transigir en aquesta demanda del
dictador.
Quan l’any 1988 Pinochet va fer
un referèndum per allargar el seu mandat
10 anys més, ja sabeu que aquest referèndum, gràcies a Déu, el va perdre.
Després d’aquesta pèrdua va fer un discurs –jo suposo que devia perdre els
papers–, en el qual ell mateix es comparava a Jesucrist i com si els xilens, en
comptes d’escollir Jesucrist, haguessin escollit Barrabàs, i deia que la culpa
d’haver escollit Barrabàs en lloc de Jesucrist, la tenien, lògicament, els EE UU,
Rússia, Europa i.... l’Església. Sí, l’Església, després va aclarir que no era
tota l’Església sinó un grup de capellans. Però, és clar, el President de la Conferència Episcopal1989, a l’altra punta de
món queia el Mur de Berlín, i sabeu perfectament que la caiguda del Mur de
Berlín no és indiferent a la intervenció de l’Església. A Amèrica Llatina i per
la dreta el règim de Pinochet va caure perquè l’Església va ajudar a acabar amb
ell. I per altra banda, l’Església va ajudar
a fer caure un “Mur” que feia molts anys
que mantenia subjugat molts pobles i va crear molt de sofriment.
L’Església té més influència del que imaginem.
És la institució a nivell mundial més perseguida, és la institució amb més
assassinats actualment, a l’Àfrica, a l’Àsia, a Europa, a tot arreu, per què?
D’ on surten aquestes ganes de suprimir-la? Primer
del que diu i moltes vegades ni ens adonem que hem llegit avui, “El
Magníficat”. Pinochet, al principi de la seva dictadura, quan se sentia més
fort i anava matant a dreta i esquerres sense que ningú l’aturés, es va
infiltrar, com hem dit, fins i tot en l’Eglésia prohibint tota una sèrie de
cants que considerava eren subversius, entre ells va prohibir “El
Magníficat”. Lògicament, l’Església li va dir que això ell no podia
prohibir-lo, perquè aquest cant és de la Sagrada Escriptura
He rebut aquests dies un correu
d’un que es professa catòlic no creient. Sí, catòlic no creient, sí, i és una
de les persones, de les poques que pensen. Hi ha gent que pensa i n’hi ha que
prefereixen la TV. Jo, en un correu anterior li deia que una de les coses que
hem de fer els cristians és ser elements d’esperança, i ell deia que no, i deia:
“Jo tradueixo l’esperança, deia ell, per llibertat. Jo envejo la fe que teniu –em
diu en el correu–, perquè aquesta fe us fa lliures. Lliures de què? –continua
dient–, de la por, i amb la por el món no avança, amb la por el món no creix”. I
d’ on traiem els creients aquesta esperança que se’ns converteix en llibertat?
Perquè la tenim, hem de creure més amb el que som, amb el que tenim, del que
normalment creiem. D’ on la traiem, l’esperança? En el capítol 11 de la carta
als Hebreus diu: “Creure, és posseir anticipadament allò que esperem”. Per
tant, el creient no és un doctrinari, el creient no és el qui diu tota la
doctrina de memòria fil per randa. És clar que té una doctrina, és clar que té
un catecisme, és clar que creiem, però no és doctrinari, és un testimoni;
testimoni de què? De què posseeix anticipadament allò que esperem, d’aquí ens
ve la força, d’aquí ens ve que no és l’esperança el que hem de predicar. És
clar que sí que hem de predicar l’esperança, però la llibertat que dóna, “el
posseir anticipadament allò que esperem”.
Això és la festa que celebrem
avui amb Maria. Maria, quan exulta i proclama l’alegria immensa del seu
“Magníficat”, no està parlant d’una ideologia boniquíssima, està parlant d’una
realitat que porta al ventre, ben concreta, i que li va creixent, i que tindrà
als seus braços, una realitat. Allò que esperava, ho té al ventre, als braços.
El que celebrem avui és allò que tots esperem, Maria anticipadament ho ha
viscut en Jesucrist ressuscitat. “Creure és posseir anticipadament allò que
esperem”. És l’Eucaristia d’avui, de cada dia, d’aquí ens ve la força, d’aquí
ve la força revolucionària de l’Església, no de molts embolics mentals, encara
que es prohibissin tots, tot, tot, tot, menys l’Eucaristia, ja n’hi hauria
suficient. D’aquí ve la força, l’Eucaristia és “posseir anticipadament allò que
esperem”. Sortirem d’aquesta Eucaristia com la imatge de Maria que presideix aquesta
església, amb Crist en el ventre. Sortirem d’aquesta església tenint, ja ara,
la resurrecció que Crist ha viscut i que Maria ha participat. Pau, una i altra
vegada, subratlla: “Hem ressuscitat juntament amb Crist”, amb present. I
aquesta vida, que d’aquí brolla com una font immensa, tendeix per ella mateixa
a expandir-se, tendeix per ella mateixa a concretar-se, a encarnar-se en la
vida de cada dia: de la família, de l’escola, del mercat, del treball. És un
moment dificilíssim de la nostra història. Potser ens toca als creients viure
anticipadament allò que posseïm com Maria en el ventre, i fer-lo néixer i
fer-lo créixer.
Com deia el dilluns fra Carlo al
final de la seva homilia: “Déu creu en nosaltres” i posa els nostres braços el
seu Fill que és realment el futur que esperem ben present. La força
revolucionària que tenen: Sant Francesc, Santa Clara, Sant Ignasi, tots els
homes i dones a través de la història de
l’Església l’han pouat d’aquesta mateixa font que anticipa allò que esperem.
L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE
DE
(Ap11,19a;
12,1.3-6a.10ab; Sal 44; 1Co 15-20-27a; Lc 1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada