Hi ha una frase que no sé on l’he trobada que diu així: “No hi ha res
tan poc original com voler ser original”. L’heu sentit alguna vegada
aquesta frase? Doncs és ben bé així: no hi res tan poc original com voler ser
original. Quan un s’apropa a una exposició d’art i troba escrit en la
propaganda: “aquest artista és un artista transgressor, que trenca els esquemes
i els clixés que hi havia fins ara”. Jo em pregunto: quins esquemes? quins
clixés? Portem anys i més anys de transgressions i trencant esquemes. Fa cent
anys que un grup d’artistes i intel·lectuals van anar a la biblioteca de París,
al centre intel·lectual de França, i es van orinar allà al davant. Per què? Pel
mateix: perquè eren transgressors. Fa 100 anys....! i continuem fent de
transgressors. Fa 90 anys, que enmig de les obres renaixentistes, gòtiques,
d’un museu, hi van posar un urinari, també per ser transgressors. Avui la majoria
d’obres d’art no s’entenen. Jo no les entenc, no sé vosaltres. Hi ha un grup
molt reduït de gent que entén aquest art, que entén aquells embolics mentals. I
no simplement en l’art, sinó en molta part de la cultura actual passa el mateix.
En Mario Vargas Llosa, Premi Nobel de
literatura, peruà, ha fet un llibre que es diu: “La civilización como
espectáculo”. I ell es queixa d’aquest elitisme de la cultura, que fa que la
gent normal no entengui res, mentre per contrast per a la majoria la cultura és
pur espectacle. Si mireu qualsevol diari és així, trobareu la secció
“espectacles i cultura”, o “oci i cultura”, tot enganxat, perquè la cultura
últimament no és per fer pensar, és per distreure. La cultura és espectacle. Hi
ha una elit que es presenten com aquells
que entenen alguna cosa i després
els altres, la gran majoria, per als quals la cultura és pur espectacle. No simplement la cultura, sinó la
mateixa política.
Antoni Gaudí tenia un concepte molt diferent de l’art. Per a ell l’art no
era d’una elit sinó per a tothom. Té una frase que diu: “Tota obra d’art ha de
ser seductora, aquí hi resideix la seva universalitat, ja que l’entén tothom,
els entesos i els no entesos”.
Quan s’entra a la Sagrada Família ,
no cal entendre res, et sedueix, t’inspira. Gaudí continua dient: “Quan per
una recargolada originalitat es perd aquesta qualitat de seducció, no hi ha
obra d’art”. Una altra reflexió de Gaudí: “La bellesa és el resplendor
de la veritat, sense veritat no hi ha bellesa”. Per això sedueix la
bellesa, per això sedueix una obra d’art. Per què? Perquè és veritat, perquè
t’està parlant al cor, perquè t’està dient alguna cosa encara que no
l’entenguis en el primer moment. La bellesa és el resplendor de la veritat. Si
no hi ha veritat no hi ha obra d’art, no hi ha bellesa.
Aquesta és la grandesa de Jesús. Quan ens trobem davant Jesús, estem davant la Veritat en majúscula,
per tant de la bellesa absoluta: “Quan sigui alçat damunt la terra atrauré
tothom cap a mi”. És aquesta l’experiència dels apòstols amb el Ressuscitat,
“quan el veieren s’alegraren; de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”.
O com digueren els deixebles d’Emaús quan els parlava pel camí: El nostre
cor s’abrusava dins nostre. És la bellesa de la veritat que resplendeix en
el rostre de Crist ressuscitat que és el mateix que el Crucificat. En Jesús
resplendeix la veritat de la història, del món, la meva veritat. Per això
Jesús: “els obrí els ulls perquè comprenguessin l’Escriptura”,
comprenguessin la història, comprenguessin la seva història. A través de
Jesús, resplendeix la veritat del món i de la nostra vida, de la meva vida. Per
això Jesús és la gran obra d’art de Déu, on resplendeix l’última veritat de
tot.
Fixeu-vos que això té molt a veure amb el que estem vivint en aquests
moments. L’art no l’entén quasi ningú, la cultura es fa uns embolics mentals
que costa de seguir, però també està passant això amb l’economia; qui està
entenent el que està passant ara? Un economista diu blanc, l’altre diu negre,
un partit es baralla amb un altre, i ningú no entén res. És com si estiguessin
davant d’una exposició d’art abstracte, no s’entén res. Això sí, hi ha molt
d’espectacle, tant en la política com ahir vespre en el partit Barça Madrid. Ja
voldrien molts que hi hagués per Setmana Santa el silenci que hi havia ahir pels
carrers, tothom allà plantat davant la TV. I no em carrego el futbol, però
mentre tothom estava allà plantat, s’anaren aprovant tota una sèrie de lleis i
de retallades i ara tothom parla del partit, però no que els “sense papers”
s’han quedat sense Seguretat Social. Tothom parlant del Futbol.
Davant d’aquesta situació, que no entenem, hem d’admetre que és l’Església
una de les poques institucions que està responent. Si no hi hagués l’Església,
hi hauria molt més sofriment, això ho reconeix, fins i tot, més d’un mitjà de
comunicació. Tant Càritas de totes les Parròquies, com convents i institucions
religioses estem parant molts cops, però ens falta comprendre, ens falta
raonar, no estem davant d’una cosa abstracta, hem de saber raonar i raonar
des de la nostra fe. En els grups, les comunitats, les parròquies
ens cal raonar, cercar camins.
Com deia al principi de la lectura de l’Evangeli d’avui: Mentre
parlaven de tot això Jesús mateix es posà enmig d’ells. Ens cal que els
grups que tenim pensin, preguin, i no deixem les solucions als altres, o a les
grans instàncies, que sembla que estan tan despistades com nosaltres. Crist
enmig de nosaltres ens fa obrir el ulls per comprendre, i aquest comprendre ha
d’ il·luminar el nostre fer.
DIUMENGE III DE PASQUA, -B-, 22 d’abril de 2012
(Ac 3,13-15.17-19; Salm 4; 1Jn 2,1-5ª; Lc
24,35-48)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada