Si un dia aneu a una llibreria i,
buscant entre els llibres, trobeu un dels llibres que es titula així: “Aprender
a rezar en la era de la técnica”, potser us trobareu amb una sorpresa. Quan un mira
i busca l’autor, qui serà l’autor? Un capellà, no! Una monja, no! Un terciari,
tampoc! Doncs qui és? “Aprender a rezar en la era de la técnica”
és una novel·la i, curiosament, quan pregunten a l’autor si sap resar diu que
no, perquè no és creient. O sigui, la novel·la està escrita per un autor
preocupat pels problemes de la tècnica en la nostra època. Però quan li
pregunten a l’autor si és creient, diu que no. Però diu una cosa que fa pensar.
Després d’afirmar que no sap resar i no és creient diu: “però quan em
trobo amb algú que és religiós, saps què em passa? Que noto que a mi em falta
alguna cosa, i aquestes persones em fascinen”. És molt interessant
això. És la nostra feina. Quina és la nostra feina? Bàsicament els creients,
els cristians, hauríem de ser un interrogant, recordant a tothom que “els falta
alguna cosa”. És com si el nostre món s’hagués muntat com si fos cec, com si
prescindís de la vista i s’anadonés quan algú li parlés dels colors. O si
prescindís de l’oïda i s’anadonés quan algú li mostrés la música....com si se li hagués amputat una de les parts
més essencials de la persona. No una part essencial sinó la part essencial de la persona.
“Quan em trobo amb algú que és
religiós, saps què em passa? Que noto que a mi em falta alguna cosa, i aquestes
persones em fascinen”. I què falta? Tota la Bíblia pressuposa i mostra
això que falta. El profeta Jeremies, parla d’“escriuré en el vostre
interior...”, hi ha un interior en la persona, i es pot “escriure en
el vostre cor”, o com diu el Salm: “Creeu en mi un cor ben pur...” Què
estan dient els autors bíblics quan diuen això? Estan parlant del centre de la
persona, del ressò interior de la persona. Però la Bíblia no simplement ens diu
que tenim un cor que ens fa veure les coses des d’una altra perspectiva, sinó
que aquest cor, aquesta interioritat, està habitada, la meva obertura és
infinita. Per això diu el text: Creeu en mi un cor ben pur.... no em
llanceu de la vostra presència... Aquesta és la grandesa de la nostra
ànima, del nostre cor: està en la
presència d’Algú. D’Algú que, com diu Jeremies, ens ensenya, es fa conèixer, vol
entaular relació amb nosaltres: això és el que trobava a faltar. I això no és
una cosa més o menys anecdòtica de la persona humana, com qualsevol cosa
secundària, sinó que és el nucli mateix de l’existència.
La carta als Hebreus ens mostra
com n’és d’essencial aquesta relació de Jesús amb el Pare. S’hi juga tota
l’existència, tota! Fins i tot la mateixa mort. Jesús, diu el text d’una manera
molt vibrant: Pregava i suplicava amb grans clams i amb llàgrimes, demanava
al Senyor que el deslliurés de la mort. I Déu l’escoltà per la seva
submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir.
Per això Jesús dirà: Aquell
qui vulgui salvar la vida la perdrà; qui vulgui salvar els trastets del seu
piset, aquell la perdrà. I aquell que
la perdi perquè em segueix, aquest la trobarà; perquè serà com el gra de blat que
quan mor, no resta sol i dóna molt de fruit. És la dinàmica de la Pasqua.
Per tant, això que troba a faltar
aquest escriptor, no és una cosa anecdòtica, una cosa de més a més per a fer
bonic, és el cor de l’existència, de la nostra vida, de tot. Però
fixeu-vos què diu l’autor: Quan veig algú que és creient, trobo a faltar
en mi alguna cosa i continua
dient: aquesta gent em fascina. En
compte! Que aquí hi ha el nostre perill. Per què? Perquè aquesta fascinació que
fem nosaltres, si la referim a nosaltres mateixos, acabarem frustrant i
frustrant-nos, perquè la fascinació
no és sobre nosaltres mateixos, sinó la llum que reflecteix en nosaltres com a
creients. Com diu Jesús: “Quan seré enlairat damunt la terra,
atrauré tothom cap a mi”. És
Ell qui fascina, és Ell qui atreu i, per tant, nosaltres, la nostra existència,
és girar-nos cap a Ell i fer girar el rostre de tothom cap a Ell, no cap a
nosaltres.
Perquè quan vinguin els grecs que van preguntar a Felip: Voldríem veure Jesús, ens trobin
mirant-lo... perquè nosaltres
hem de minvar, i és Ell qui ha de créixer, és Ell qui ha d’atreure, és Ell
qui fascina a tothom, començant per nosaltres mateixos.
DIUMENGE V DE QUARESMA -B-, 25 de març de 2012
(Jr
31,31-34; Salm 50; He 5,7-9; Jn 12,20-33)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada