EM FALTA ALGUNA COSA…

Si un dia aneu a una llibreria i, buscant entre els llibres, trobeu un dels llibres que es titula així: “Aprender a rezar en la era de la técnica”, potser us trobareu amb una sorpresa. Quan un mira i busca l’autor, qui serà l’autor? Un capellà, no! Una monja, no! Un terciari, tampoc! Doncs qui és?  “Aprender a rezar en la era de la técnica” és una novel·la i, curiosament, quan pregunten a l’autor si sap resar diu que no, perquè no és creient. O sigui, la novel·la està escrita per un autor preocupat pels problemes de la tècnica en la nostra època. Però quan li pregunten a l’autor si és creient, diu que no. Però diu una cosa que fa pensar. Després d’afirmar que no sap resar i no és creient diu: “però quan em trobo amb algú que és religiós, saps què em passa? Que noto que a mi em falta alguna cosa, i aquestes persones em fascinen”. És molt interessant això. És la nostra feina. Quina és la nostra feina? Bàsicament els creients, els cristians, hauríem de ser un interrogant, recordant a tothom que “els falta alguna cosa”. És com si el nostre món s’hagués muntat com si fos cec, com si prescindís de la vista i s’anadonés quan algú li parlés dels colors. O si prescindís de l’oïda i s’anadonés quan algú li mostrés la música....com si se li hagués amputat una de les parts més essencials de la persona. No una part essencial sinó la part essencial de la persona.

“Quan em trobo amb algú que és religiós, saps què em passa? Que noto que a mi em falta alguna cosa, i aquestes persones em fascinen”. I què falta? Tota la Bíblia pressuposa i mostra això que falta. El profeta Jeremies, parla d’“escriuré en el vostre interior...”, hi ha un interior en la persona, i es pot “escriure en el vostre cor”, o com diu el Salm: “Creeu en mi un cor ben pur...” Què estan dient els autors bíblics quan diuen això? Estan parlant del centre de la persona, del ressò interior de la persona. Però la Bíblia no simplement ens diu que tenim un cor que ens fa veure les coses des d’una altra perspectiva, sinó que aquest cor, aquesta interioritat, està habitada, la meva obertura és infinita. Per això diu el text: Creeu en mi un cor ben pur.... no em llanceu de la vostra presència... Aquesta és la grandesa de la nostra ànima, del nostre cor:  està en la presència d’Algú. D’Algú que, com diu Jeremies, ens ensenya, es fa conèixer, vol entaular relació amb nosaltres: això és el que trobava a faltar. I això no és una cosa més o menys anecdòtica de la persona humana, com qualsevol cosa secundària, sinó que és el nucli mateix de l’existència.

La carta als Hebreus ens mostra com n’és d’essencial aquesta relació de Jesús amb el Pare. S’hi juga tota l’existència, tota! Fins i tot la mateixa mort. Jesús, diu el text d’una manera molt vibrant: Pregava i suplicava amb grans clams i amb llàgrimes, demanava al Senyor que el deslliurés de la mort. I Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir.

Per això Jesús dirà: Aquell qui vulgui salvar la vida la perdrà; qui vulgui salvar els trastets del seu piset, aquell la perdrà.  I aquell que la perdi perquè em segueix, aquest la trobarà; perquè serà com el gra de blat que quan mor, no resta sol i dóna molt de fruit.  És la dinàmica de la Pasqua.

Per tant, això que troba a faltar aquest escriptor, no és una cosa anecdòtica, una cosa de més a més per a fer bonic, és el cor de l’existència, de la nostra vida, de tot. Però fixeu-vos què diu l’autor: Quan veig algú que és creient, trobo a faltar en mi alguna cosa i continua dient: aquesta gent em fascina. En compte! Que aquí hi ha el nostre perill. Per què? Perquè aquesta fascinació que fem nosaltres, si la referim a nosaltres mateixos, acabarem frustrant i frustrant-nos, perquè la fascinació no és sobre nosaltres mateixos, sinó la llum que reflecteix en nosaltres com a creients. Com diu Jesús: “Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”. És Ell qui fascina, és Ell qui atreu i, per tant, nosaltres, la nostra existència, és girar-nos cap a Ell i fer girar el rostre de tothom cap a Ell, no cap a nosaltres.

Perquè quan vinguin els grecs que van preguntar a Felip: Voldríem veure Jesús, ens trobin mirant-lo... perquè nosaltres hem de minvar, i és Ell qui ha de créixer, és Ell qui ha d’atreure, és Ell qui fascina a tothom, començant per nosaltres mateixos.

                  DIUMENGE V DE QUARESMA -B-, 25 de març de 2012

                                            (Jr 31,31-34; Salm 50; He 5,7-9; Jn 12,20-33)