TÍPICS TÒPICS

     “Cal faltar al respecte a les idees! no pas a les persones”. Això ho ha dit un catedràtic de filosofia, Aurelio Arteta en una entrevista a la Vanguardia, que ha fet un llibre que titula: “Tantos, tontos, tópicos”. Aquest senyor fa tot un esforç per raonar i desactivar  tòpics en els quals basem i recolzem les nostres converses i, encara pitjor, el nostre pensament i pitjor encara, el nostre comportament. Els tòpics són la columna vertebral de la nostra manera de pensar, de fer i de justificar-nos. Moltes de les nostres converses estan carregades de tòpics; diem una frase i per enganxar la següent posem un tòpic que fa de pont. Amb el tòpic se suposa que tots  hi estem d’acord, que no el posem en qüestió, tothom l’accepte...se suposa.

     En el seu llibre va analitzant tota una sèrie de tòpics. Avui en voldria subratllar uns. Per exemple: “tots tenim una part de veritat”, això en les converses ho diem molt sovint. Un diu blanc, l’altre diu negre, l’altre diu ros, i llavors, per no discutir-nos, per no anar a la veritat, per no anar a fons, què diem? “tothom té una part de veritat”. Potser sí, però aquell assassí de Noruega que va matar no fa massa més de cent joves, suposo que en els seus raonaments alguna part de veritat tenia, però no certament la mateixa que Sant Francesc d’ Assís, suposo.... Per tant, quan diem que tothom té una part de veritat, que és el que volem dir? Realment estem d’acord amb la frase o simplement és una manera de no discutir, per tant, de menysprear la veritat, per no anar a fons.

     També diem: “hem de ser tolerants”. I certament ho hem de ser, però hem de ser tolerants amb la intolerància? Hem de ser tolerants amb segons quines actituds dures i excloents. Amb tot hem de ser tolerants? En què sí, i en què no. Val la pena pensar-ho. Amb tot i aquestes greus preguntes  les nostres converses i fins raonaments estan plens de tòpics. Frases com “hem de ser tolerants”, “tothom té una part de veritat”, “tot és relatiu”... contínuament estan empedrant les nostres converses. Però en definitiva, de què és del que tenim por? De preguntar per la veritat. Encara que això porti confrontacions i dificultats cal cercar la veritat. Dir que un pensa una cosa i que l’altre en pensa una altre i respectar la persona és essencial, però cal també aprendre a parlar a dissentir, a cercar la veritat i no sols juxtaposar idees, o pitjor, tòpics.

 Hi ha dos tòpics que posen molt nerviós a aquest professor de filosofia. Un: “sigues tu mateix”. Com tot tòpic té una gran part de veritat. Sigues tu mateix vol dir no et deixis manipular, no estiguis a mercè del vent de les darreres opinions. Però moltes vegades “sigues tu mateix”, serveix per no canviar, per no assumir el que està dient l’altre. Però la frase que tanca tot possible escolta de l’altre és: “suposo que no m’intentaràs convèncer? Això és el més terrible que avui es pot dir a l’altre en una conversa, o suposar de l’altre o voler en una conversa actualment. Perquè en la converses avui no es tracta de poder convèncer, ni cercar la veritat, sinó simplement és juxtaposar opinions. Però és això el que cal fer?  La veritat no interessa? Es tracta de flotar, d’opinar, de ser original. La veritat?...

   Sant Tomàs el bassó, l’apòstol, era d’aquesta línea: “Que Crist ha ressuscitat, això és la vostra opinió, però la meva és una altra”. “Vosaltres penseu això, però jo penso això altre”. “Tothom té la seva part de veritat”. Però creure que Crist ha ressuscitat, o no creure que Crist ha ressuscitat és indiferent? No canvia res? Queda tot igual? És igual que tu tinguis aquesta opinió i jo en tingui aquesta altra? Es bo de convèncer l’altre que el Senyor és vivent? No li aporta res? Val la pena que hi pensem. El fet que els apòstols hagin trobat el Crist ressuscitat va ser per a ells el pas de la por a l’alegria. Haver trobat el Crist ressuscitat, -diu l’Evangeli-, és viure. Haver trobat a Crist ressuscitat és haver vençut el món i la por, és el pas de la mort a la vida. Penseu vosaltres mateixos, si realment Crist a ressuscitat, el món, la vida, la meva vida es veu i es viu molt diferentment, infinitament diferentment.  Per tant, no és indiferent, no es pot juxtaposar una opinió al costa de l’altra com si tinguessin el mateix valor, les mateixes conseqüències.

 I no simplement té conseqüències pels apòstols que els fa  passar de la por a l’alegria, del tancament al perdó, sinó que els va empenya a crear una comunitat tan forta, que tot ho tenien en comú. L’esdeveniment de Crist ressuscitat va arribar al lloc més sagrat de la persona humana. Ja ho sabeu on és el lloc més sagrat de la persona humana, oi que sí? La butxaca, aquest és el lloc més sagrat de la persona humana. Doncs, fins aquí va arribar la fe: tot ho tenien en comú diu el llibre dels fets dels apòstols: fixeu-vos fins a quin punt Crist ressuscitat canvia les persones...Va començar un moviment que va canviar la faç  de tot Occident, i del món. No és indiferent una cosa de l’altra, no és indiferent creure o no creure.

     Sant Tomàs, malgrat tancar-se en banda, “ si no veig no crec”, sí que va fer cas dels seus companys en una cosa, us en recordeu quina? . Vuit dies després els apòstols tornaven a estar reunits i Tomàs també hi era allà amb ells. Com ara nosaltres, reunits, com cada diumenge. Els creients s’han anat reunint durant més de dos mil anys, cada diumenge, i el Senyor es fa present. I així el Senyor va poder desbloquejar el mateix Tomàs. I és el que Crist intenta cada diumenge que ens reunim: Crist, present enmig de nosaltres  vol trencar tants tòpics que ens bloquegen, tants tòpics que ens fan veure coses que no són reals, tants tòpics que ens separen dels altres, ens tanquen en la por i ens bloquegen interiorment i creen tantes barreres. Aquest Crist ressuscitat avui és enmig de nosaltres, i avui mateix regne sobre nosaltres, per obrir-nos el cor, al perdó, a l’esperança, a la pau.

DIUMENGE II DE PASQUA –B- 15 d’abril de 2012

(Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31)