L’esclavatge és una institució,
per desgracia molt antiga en la humanitat, i malgrat tot, encara present en el
nostre mon. Però Israel des d’antic havia fet tota una sèrie de normes perquè
aquesta realitat dura, quedés mitigada i dintre de la Llei , sobretot quan l’esclau
era un jueu. Quan un jueu feia esclau a un altre jueu, les Lleis eren més
curoses. Per exemple, quan un jueu tenia esclau un altre jueu no ho podia ser
per tots la vida i, per tant, al cap d’uns anys l’esclau agafava la llibertat,
s’acabava l’esclavitud. Però aquí hi ha la cosa curiosa. Molts esclaus, en lloc
d’agafar la llibertat volien continuar essent esclaus. I tantes vegades es
produïa això que Israel va legislar aquesta qüestió. Per tant, quan un esclau
arribat el moment de la llibertat no volia la llibertat, sinó que preferia
l’esclavitud, hi havia un ritus una mica bèstia, que era que l’amo agafava
l’esclau, li posava l’orella contra la porta, i amb un punxó, nyac, li foradava l’orella contra la porta. Això volia dir que seria esclau per ell tota
la vida. És curiós, però l’esclau preferia l’esclavitud.
Aquesta por a la llibertat no és
sols d’aquell temps, això també es produeix avui. Quan algú està a la presó
molt de temps i li donen finalment la llibertat, algunes vegades passa que no sap que fer amb la seva llibertat, i alguns
tornen a delinquir, no perquè busquin allò que roben sinó per tornar a la
presó. Ja no parlem d’una persona empresonada per les drogues, que no hi ha
manera de que vulgui la llibertat.. La llibertat és una cosa molt difícil, i
preferim el món petit de la nostra esclavitud que començar a obrir portes i
finestres i possibilitats. I aquesta és
jo diria la gran raó del refús de Déu.
Si Déu existeix és possible la llibertat,
si Déu existeix, totes les portes són obertes, si Déu existeix, hi ha una
alternativa, hi ha una altra vida. Si Déu existeix, el món no es pot veure com
una capsa tancada sobre si mateixa. I aquesta és la gran por, preferim comptar
amb els nostres quatre xavos i quedar-nos tancadets, que obrir les portes. Igual
que quan a un drogoaddicte li diuen que hi ha possibilitat de sortir-se’n, el
primer que fa és contradir aquell que li
ho diu. Aquest és el gran refús actualment de Déu; és el refús, en el fons, de
la llibertat. Persones lliures amb uns horitzons infinits. Tenim por, i volem,
com l’esclau que ens foradin l’orella, però les coses assegurades controlables i
sense moure’ns, dins els nostres paràmetres controlables.
Fixeu-vos que el text que hem
llegit avui dels Fets dels Apòstols diu així: “Parlo de Jesús de Nazaret: Ja
sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà
pertot arreu fen el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la
dominació del diable”. Moltes vegades parlem de Jesús com el gran
alliberador. Alliberador dels opressors, i és veritat. Són ells els qui el van
matar, perquè els qüestionava i posava en evidència, els embolicava la vida. Però va embolicar encara
més la vida d’aquells qui va alliberar. Fixeu-vos aquell pobre ceguet que es
guanyava la vida demanant almoina, quan li va retornar la vista què va passar?
Va veure-hi, però se li va acabar el “modus vivendi”. Aquell que no podia caminar, -el portaven
entre quatre-, quan el va curar què va passar? Apa, noi espavila’t!, ja tens
cames, camina! Aquell que no podia parlar, se li va acabar la misericòrdia dels
altres. Aquí hi ha el problema: aquest espavila’t!. Per tant, quan diem en la
festa d’avui, “Crist ha ressuscitat”, fixeu-vos que sant Pau diu: “Germans,
ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist . No diu ressuscitareu
sinó heu ressuscitat. Per què? Perquè el món vist a la llum de la
resurrecció, viscut a partir del Crist Ressuscitat és quan s’obren totes les finestres.
És un mon ressuscitat. És quan hom pot ser realment lliure i agafar la seva
llibertat, la seva vida en tota la seva real amplitud i la seva radical
responsabilitat. I és això el què ens fa por, i per això preferim, tancar
finestres.
Per això quan el text diu: “vosaltres
que heu ressuscitat juntament en Crist, cerqueu les coses de dalt, no les coses
de la terra”. Certament que no està dient simplement que tanquem els ulls a la
realitat o que fem meditació, ioga , que està molt bé, però aquest no és el
problema. No es tracta, simplement, de trobar la pau de l’esperit, es tracta de
mirar les coses del cel. què vol dir? El que diu el Parenostre: “Faci’s
la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Com Crist que va
venir a fer la voluntat del Pare que està en el cel, a la terra, així
nosaltres, d’aquí ve el conflicte.
I això no és simplement un esforç moral. Si fos així no ho podríem fer. Cal
com diu l’Evangeli saber veure...i creure. Allò que diu que va fer el deixeble
estimat:”Veure i creure” En el moment que nosaltres veiem i creiem,
és quan veiem el món en Déu i per tant s’il·lumina. Llavors és quan veiem
que realment Déu existeix, és quan veiem realment que Crist ha ressuscitat.
Veiem el món com realmenés. Si només veiem, veiem la realitat escapçada, veiem només
un sepulcre. Si veiem i creiem, veiem la realitat total, la que realment és. Això
només és possible per una experiència de la presència d’Aquell que és emb
nosaltres cada dia fins a la fi del temps. Jesús ressuscitat és amb nosaltres i
Ell és el que possibilita que les finestres s’obrin , que tinguem esperança i
la força de seguir-lo, la llibertat.
DIUMENG E DE PASQUA -B-, 8 d’abril de 2012
(Ac 10,34ª. 37-43; Salm 117; Col 3,1-4¸Jn 20,1-9)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada