divendres, 13 d’abril del 2012

POR A LA LLIBERTAT, POR A DÉU



     L’esclavatge és una institució, per desgracia molt antiga en la humanitat, i malgrat tot, encara present en el nostre mon. Però Israel des d’antic havia fet tota una sèrie de normes perquè aquesta realitat dura, quedés mitigada i dintre de la Llei, sobretot quan l’esclau era un jueu. Quan un jueu feia esclau a un altre jueu, les Lleis eren més curoses. Per exemple, quan un jueu tenia esclau un altre jueu no ho podia ser per tots la vida i, per tant, al cap d’uns anys l’esclau agafava la llibertat, s’acabava l’esclavitud. Però aquí hi ha la cosa curiosa. Molts esclaus, en lloc d’agafar la llibertat volien continuar essent esclaus. I tantes vegades es produïa això que Israel va legislar aquesta qüestió. Per tant, quan un esclau arribat el moment de la llibertat no volia la llibertat, sinó que preferia l’esclavitud, hi havia un ritus una mica bèstia, que era que l’amo agafava l’esclau, li posava l’orella contra la porta, i amb un punxó, nyac,  li foradava l’orella contra la porta.  Això volia dir que seria esclau per ell tota la vida. És curiós, però l’esclau preferia l’esclavitud.

     Aquesta por a la llibertat no és sols d’aquell temps, això també es produeix avui. Quan algú està a la presó molt de temps i li donen finalment la llibertat, algunes vegades passa que  no sap que fer amb la seva llibertat, i alguns tornen a delinquir, no perquè busquin allò que roben sinó per tornar a la presó. Ja no parlem d’una persona empresonada per les drogues, que no hi ha manera de que vulgui la llibertat.. La llibertat és una cosa molt difícil, i preferim el món petit de la nostra esclavitud que començar a obrir portes i finestres i possibilitats.  I aquesta és jo diria la gran raó del refús de Déu.

     Si Déu existeix és possible la llibertat, si Déu existeix, totes les portes són obertes, si Déu existeix, hi ha una alternativa, hi ha una altra vida. Si Déu existeix, el món no es pot veure com una capsa tancada sobre si mateixa. I aquesta és la gran por, preferim comptar amb els nostres quatre xavos i quedar-nos tancadets, que obrir les portes. Igual que quan a un drogoaddicte li diuen que hi ha possibilitat de sortir-se’n, el primer que fa és contradir  aquell que li ho diu. Aquest és el gran refús actualment de Déu; és el refús, en el fons, de la llibertat. Persones lliures amb uns horitzons infinits. Tenim por, i volem, com l’esclau que ens foradin l’orella, però les coses assegurades controlables i sense moure’ns, dins els nostres paràmetres controlables.

     Fixeu-vos que el text que hem llegit avui dels Fets dels Apòstols diu així: “Parlo de Jesús de Nazaret: Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fen el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable”. Moltes vegades parlem de Jesús com el gran alliberador. Alliberador dels opressors, i és veritat. Són ells els qui el van matar, perquè els qüestionava i posava en evidència, els  embolicava la vida. Però va embolicar encara més la vida d’aquells qui va alliberar. Fixeu-vos aquell pobre ceguet que es guanyava la vida demanant almoina, quan li va retornar la vista què va passar? Va veure-hi, però se li va acabar el “modus vivendi”.  Aquell que no podia caminar, -el portaven entre quatre-, quan el va curar què va passar? Apa, noi espavila’t!, ja tens cames, camina! Aquell que no podia parlar, se li va acabar la misericòrdia dels altres. Aquí hi ha el problema: aquest espavila’t!. Per tant, quan diem en la festa d’avui, “Crist ha ressuscitat”, fixeu-vos que sant Pau diu: Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist . No diu ressuscitareu sinó heu ressuscitat. Per què? Perquè el món vist a la llum de la resurrecció, viscut a partir del Crist Ressuscitat és quan s’obren totes les finestres. És un mon ressuscitat. És quan hom pot ser realment lliure i agafar la seva llibertat, la seva vida en tota la seva real amplitud i la seva radical responsabilitat. I és això el què ens fa por, i per això preferim, tancar finestres.

     Per això quan el text diu: “vosaltres que heu ressuscitat juntament en Crist, cerqueu les coses de dalt, no les coses de la terra”. Certament que no està dient simplement que tanquem els ulls a la realitat o que fem meditació, ioga , que està molt bé, però aquest no és el problema. No es tracta, simplement, de trobar la pau de l’esperit, es tracta de mirar les coses del cel. què vol dir? El que diu el Parenostre: “Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Com Crist que va venir a fer la voluntat del Pare que està en el cel, a la terra, així nosaltres, d’aquí ve el conflicte.
I això no és simplement un esforç moral. Si fos així no ho podríem fer. Cal com diu l’Evangeli saber veure...i creure. Allò que diu que va fer el deixeble estimat:”Veure i creure” En el moment que nosaltres veiem i creiem, és quan veiem el món en Déu i per tant s’il·lumina. Llavors és quan veiem que realment Déu existeix, és quan veiem realment que Crist ha ressuscitat. Veiem el món com realmenés. Si només veiem, veiem la realitat escapçada, veiem només un sepulcre. Si veiem i creiem, veiem la realitat total, la que realment és. Això només és possible per una experiència de la presència d’Aquell que és emb nosaltres cada dia fins a la fi del temps. Jesús ressuscitat és amb nosaltres i Ell és el que possibilita que les finestres s’obrin , que tinguem esperança i la força de seguir-lo, la llibertat.



DIUMENG E DE PASQUA -B-, 8 d’abril de 2012
(Ac 10,34ª. 37-43; Salm 117; Col 3,1-4¸Jn 20,1-9)