El titellaire emprenyat

A moltes Festes Majors es fan espectacles de titelles. S’ha fet famós un titellaire que es diu Mario Enzo. Ell va fer a tiktok una petita gravació que es titula: “El titellaire emprenyat”. És professor d’arts escèniques i ha fet representacions arreu del món. En aquest breu missatge diu: “quina porqueria de món estem fent!” Ho diu perquè va fer un espectacle de titelles i els nens, en lloc de seguir-lo, van començar a tirar pedres, a insultar, a donar puntades de peu..., o sigui que no va poder fer res, el pobre. Però ell no s’enfadava amb els nens, s’enfadava amb els pares, perquè, mentre els nens estaven tirant fang, escopint i fent altres bretolades a les pobres titelles, els pares eren allà cap d’ells es va moure. “Quin món estem fent!”, deia ell. Jo, tanmateix, comprenc als pares, perquè si no intervenen, els diuen que estan malcriant els fills, però si intervenen els diuen que estan frustrant els nens. Facin el que facin ho fan malament. Al final, miren el cel i dissimulen. És per pensar-hi.

Ens preguntem per què no hi ha natalitat, però és que, entre altres coses, ser pare avui dia no és que sigui més difícil que abans, sinó que implica haver d’assumir càrregues de sentiments de culpabilitat fins a l’extrem.

Aquest tipus de contradiccions també el trobem en d'altres camps. Contradiccions i ben grosses. Per exemple, es diu “no et posis límits”. Aquesta és una frase que es repeteix en els whatsapps i per tot arreu. “No et posis límits”, “sigues tu mateix”, “fes el que vulguis”, “no et posis barreres”. D’acord... Però tan bon punt comences a no posar-te límits, què et passa? Doncs, que et posen a la presó. Fins i tot s’ha fet servir aquesta frase per a un anunci d’un cotxe: “no et posis límits.” Però la realitat és que, quan acabes de sortir del concessionari, et diuen que no pots passar de 30 km/h, o que no aparquis aquí, o que no passis per allà... I et comencen a fer fotografies i et posen un munt de multes. En què quedem?

Tot aquest continu de contradiccions va a parar al mateix caparró, al nostre, i moltes vegades no tenim temps de pensar, de manera que actuem d’una manera i al cap de mitja hora actuem de la contrària. Igual que aquesta frase típica, que es va fer famosa el maig del 68 i que és al fons de moltes de les coses que es fan: “Prohibit prohibir”. És la frase que es va pintar per tot París. De fet, no vivim així, perquè vivim en l’època en què hi ha més lleis, més ordenances, més prohibicions... Facis el que facis, o està prohibit o està manat. Un dia actuem d’una manera i un dia d’una altra, i a vegades en un mateix dia.

Per tant, ens trobem en un món alguns pensadors anomenen “líquid”; un món en què es passa d’un cantó a l’altre sense cap consistència ni lògica. Jo afegiria, però, que tanmateix sí que hi ha un espai molt consistent. El nostre món intern, espiritual, està navegant en un maremàgnum. No ens entenem. Hi ha contradiccions molt fortes. És un món realment líquid, certament. Però fora d’aquest món hi ha unes barreres ben clares: l’economia. Tu ves al banc i no paguis... Això ho tenen molt clar tant els bancs, com les multinacionals... Cada vegada són menys els que tenen el poder en aquest món, i són més els qui queden a la cuneta. Però les lleis que governen l'economia estan claríssimes, dures com una pedra, consistents, ben sòlides.

És el mateix ambient de l’època de sant Zenon. De fet, en el martirologi trobem molts sants Zenons, normalment màrtirs del segle II o del segle III, i tots eren curiosament militars. El món romà era un món en què hi entraven moltes supersticions i moltes contradiccions. Sant Pau, quan fa el discurs a l’areòpag diu: “Us veig molt religiosos. Veig imatges de déus per tot arreu, fins i tot n’hi ha una que posa al déu desconegut". Hi ha de tot a Roma en aquella època: totes les idees, pensaments, religions i contradiccions, però hi ha una cosa clara, la Pax Romana. Això era claríssim. Podies fer el que volguessis, però no toquessis la pax romana. I aquesta pau es defensava com ara, a través de les armes, la força i la coacció.

Sant Zenon, el nostre patró, porta un nom del tot pietós. Zenon vol dir en grec “aquell que està sotmès al Zeus.” Un déu important que forma part d’aquest món bigarrat, complicat i líquid de la mitologia antiga. Sant Zenon també formava part de l’altra estructura: era soldat i, per tant, defensava la Pau Romana amb la força de les armes. La pau romana, no qualsevol altra, sinó la dels interessos de Roma.

Per tant, quan Zenon va deixar d’estar sotmès a Zeus i es va sotmetre al jou suau de Crist, no va ser simplement una qüestió d’idees, sinó que li va canviar la vida totalment, perquè va deixar d’estar lluitant a favor de la pax romana i va començar a treballar pel Regne de Déu. I això li va comportar la mort. En aquell moment els cristians eren molt més conseqüents del que som nosaltres ara. Jesús va predicar molt clarament que els cristians havíem de ser gent de pau fins al final. I què va fer Zenon? Deixar les armes. I això li va comportar la mort. I les va deixar perquè el seu Regne era el del Crist, no el del Cèsar: era el de Jesús de Natzaret. Ell segurament devia ser un d’aquells que deia l’evangeli que no era dels savis ni entesos, sinó de la gent senzilla, del poble, però va fer una opció coherent per Jesús de Natzaret.

Els textos de la litúrgia d’avui són molt bonics. Us aconsello de tornar-los a llegir. “Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat als savis i entesos allò que heu revelat als senzills i als pobres. Sí, Pare, així us ha plagut. Tot ho heu posat a les meves mans. Ningú coneix el Fill sinó el Pare, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i aquell que el Fill el vol revelar. Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”.

Els cristians, com sant Zenon, hem de fer una opció seriosa. Jesús és aquell en el qual veiem el rostre de Déu. “Qui em veu a mi, veu el Pare” llegim en l'Evangeli de Joan. Una opció per Jesús, és optar per la manera de fer de Jesús. I la primera cosa que ens demana és veure els senzills d’aquest món, els pobres. I quan un es posa en aquest camí, no li han d’explicar res perquè en el seu interior sentirà: “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

La voluntat de Jesús és complir també el text de Zacaries que hem escoltat: “Alegra’t!” És el missatge dels cristians: “alegreu-vos, perquè entra el teu rei humil, muntat en una somera. Ell traurà de tu les armes, els arcs, els carros de guerra i dirigirà als pobles paraules de pau”.Els cristians hauríem de ser gent que transmet alegria, que transmet sentiments de pau, de reconciliació.

El dia 7 de juliol celebràvem sant Ot, bisbe d’Urgell. Em va fer recordar un altre sant també d’Urgell, sant Ermengol, bisbe. Ell va morir pujat a una bastida de la qual va caure. I què feia? El seu bisbat era tot de muntanyes, un terreny complicat, separat a trossos. I quina era la manera de crear comunitat? Fer ponts. Va ser un bisbe que va fer de paleta. Va construir ponts. I a partir d’aquests ponts reals es va anar creant el poble. Fixeu-vos que el primer que es fa en una guerra és trencar els ponts, físics i espirituals. Cal crear ponts, cal crear relació, cal donar un punt de referència que doni sentit a aquesta vida. I pels cristians, aquest punt de referència té un nom: Jesús.

 Homilia diumenge XIV durant l’any
Fra Jacint Duran
9 de juliol de 2023

 

 

Projectes frustrats

En aquest convent d'Arenys de Mar hi ha moltes cel·les: són habitacions que no sobresurten gaire pel seu ordre i organització. Hi ha habitacions que estan fetes un desastre amb el frare inclòs. Però hi ha una habitació que és la més desordenada de totes, es tracta d' on hi ha l’arxiu del convent. És una habitació petita plena de documents antics. Hi va haver un moment determinat en què es va organitzar bastant bé, però a partir d’aquella organització es van anar acumulant papers i papers. Si un dia entreu en aquella habitació, hi ha un lloc on hi ha molts dels projectes que es van idear per dur-los a terme en aquest convent al llarg del temps. Si els aneu repassant, podeu quedar amb els pèls de punta. Sort que la majoria de projectes no es van fer, perquè hi ha alguns projectes d’aquests que són una calamitat. N’hi ha d’altres que dius: “Mira, no estaria malament”. No sé si hi ha convents caputxins a Catalunya que tinguin tants projectes i tan poques concrecions, perquè la gran majoria no s'han dut a terme.

M’ha fet pensar una mica en el que ens passa a la vida cristiana. A vegades suplim el fer pel projecte, el fer pel proposar-nos, pels propòsits. Els propòsits són una autèntica enganyifa que ens fem a nosaltres mateixos. Fem grans propòsits i, quan fallem, els propòsits són encara més grans. I vinga fer propòsits, i vinga a tenir un munt de propòsits acumulats, arxivats, sense realitzar... Suplim el fer pel projectar i així ens quedem tranquils. Quan tenim una cosa ben projectada, ja no ens en recordem més, com si el projectar suplís el fer.

L'Escriptura és eminentment concreta. Isaïes, quan parla del futur, cap a on hem d'anar, ho concreta. Què han de fer els israelites? Fer el seu deure. No us n’aneu per les branques, feu el bé i compliu el que heu de fer. Si ho feu així, altres pobles veuran que sou un poble assenyat, com diu el llibre del Deuteronomi. En el moment en què escriu Isaïes ja hi ha gent d’altres pobles que s’afegeixen a Israel per servir al Senyor. Però què ha de fer Israel? Fer el que diu. I aquest fer el que diu, concret, farà que la gent vegi que és un poble assenyat i que del seu interior brolla una saviesa i una llum a la qual val la pena d’afegir-s’hi.

Llavors dirà als qui venen: “sigueu fidels a l’Aliança i aleshores el Temple esdevindrà lloc d’oració de tots els pobles.” L’evangeli també és molt concret. Diu: “Joan va ser un testimoni a favor de la veritat.” I quin és el testimoni de Joan? És el ressò de tot l’Antic Testament dient que en Jesús no es fa un projecte, sinó que en Jesús es realitza tot el que hi havia projectat. Jesús és el compliment de tots els projectes de l’Antic Testament, de totes les promeses, de totes les profecies. Ell és el que compleix, on es realitza concretament. I això on es veu? És el que dirà Jesús mateix: “Les obres que jo faig mostra que Déu m’ha enviat.” I Ell, Jesús, és el nostre Temple allà on tots ens reunim per pregar. Les pedres, nosaltres, som el tabernacle on Jesús habita. Jesús ens demana que la nostra vida sigui una contínua oració, una oració continuada de sempre. Avui, a l’ofici, hi ha un text molt bonic de sant Agustí que diu: “Si voleu ser una oració continuada, no apagueu el vostre anhel.” L’oració continuada, diu sant Agustí, és el desig, l’anhel profund de Déu. Aquí hi ha la font on brolla l’oració continuada. I si d’aquí brolla la font continuada és d’aquí on raja la nostra salvació.

El Senyor ens convida a reunir-nos, a fer comunitat perquè aquesta font ragi i guareixi.

Homilia Dedicació església caputxins Arenys
Fra Jacint Duran
16 de desembre de 2022

 

 

 

SUPERMAN

"¿Qué es esto? ¿Un pájaro? ¿Un avión? No, es Superman". Moltes vegades als còmics de Superman sortia aquesta frase. En una situació en la que ja no hi havia sortida, de cop i volta es veia una cosa en el cel i la gent comentava: Què és això? Un ocell? Un avió? No, es Superman. I venia a salvar de la situació. Superman és un dels personatges dels còmics més coneguts i que ha tingut més èxit. Segons tinc entès, va començar als anys 40. Però després n’han vingut altres personatges d’aquest tipus: Spiderman, Batman... tota una colla, que han passat del dibuix, del còmic, a les pel·lícules i als dibuixos animats.

La paraula Superman vol dir Superhome. Als anys 40, quan va sortir això, era el principi de la guerra amb els nazis. I era una de les paraules més emprades gràcies a un pensador que encara continua tenint molta influència: Nietzsche. Ell deia que l’home ha de superar-se, influït pel pensament de Darwin. Deia que igual que totes les espècies s’han anat superant fent-ne altres, l’home s’ha quedat estancat, i hauria de fer una cosa diferent, un superhome. Fins i tot Nietzsche té un llibre que es diu: “Humà, massa humà”. Deia que s’havia de fer una cosa nova, diferent, més que l’home, perquè l’home queda petit. Per tant, s’ha de fer un superhome. I això que va portar tants maldecaps a través de moviments als nazis, també va portar maldecaps per altres cantons, perquè aquesta idea de superar l’home, avui en dia és el nucli de quantitat de coses que són bones de la ciència. No tenen connotacions necessàriament dolentes. Però, al darrera hi ha aquesta imatge, superar l’home, fer-lo etern, buscar pròtesis i més pròtesis perquè la persona duri eternament. Això sí, molt avorrit, però tot ple de pròtesis. Es busca una cosa diferent, una cosa que sigui superior a l’home.

Fins i tot aquí està la gran temptació que ja està en el capítol tercer del Gènesi, molt ben explicat per la serp: “Si menges d’aquest fruit seràs com Déu”. En definitiva, aquesta és la gran temptació que travessa el cor de l’home: ser com Déu, omnipotent, omniscient, sobretot una cosa ben clara, sense dependre de ningú. Religió vol dir estar lligat a... per tant, res, l’home, ell mateix, superhome, ser com Déu o ser Déu.

Aquesta frase de la serp: "sereu com Déu", Déu mateix segurament que hi estaria d’acord, totalment d’acord. Voleu ser com Déu? Sí, cap problema. El problema nostre no és voler ser com Déu, sinó posar l’accent de Déu en l’omnipotència, la força, l’omnisciència, en ser totalment independent... "Tranquils, jo us mostraré com és Déu, com soc jo" diu Déu. I com ho mostra? Encarnant-se. Aquest és Jesús de Natzaret. Voleu ser com Déu? Aquí teniu la imatge. "Qui em veu a mi, veu al Pare", diu Jesús. El gran desig de la persona humana és ser com Déu, ser profundament humà com Déu, perquè Déu esdevé Déu assumint plenament la humanitat, no destrossant-la, no violentant-la, sinó sent persona humana, sent home. Aquesta és la gran proposta que fa Déu. Jesús és Déu amb vosaltres. Imiteu-lo. Voleu ser com Déu? Doncs aquí teniu la imatge a imitar, a seguir, i sereu fills, més del que pensàveu.

I això, que de vegades ens pot semblar una cosa molt externa, està profundament arrelada en la vida quotidiana. La vida quotidiana, avui en dia sobretot, hi ha una al·lèrgia a la religió, i no només en relació amb Déu sinó en tota aquella cosa que sigui depenent de... La gran imatge de la persona avui en dia és ser independent, ser individu, no dependre de ningú, ni de Déu ni dels altres, sinó tot sol. Per això, la imatge de Jesús com a imatge de Déu ens entendreix, ens torna a posar en el que és humà, profundament humà, que és dependre de, i que altres depenguin de nosaltres, perquè la dependència és lo profundament humà. La interdependència.

Per començar, Déu depèn de nosaltres. Per poder-se encarnar va necessitar del sí de Maria. Sense el sí de Maria no es podia encarnar. Sense la col·laboració de sant Josep no es podia encarnar. Sense la nostra col·laboració, sense el nostre sí, Déu no pot intervenir en el món. Déu no pot salvar-nos si no ens obrim a Ell. Necessita el nostre sí. Déu depèn de nosaltres. I ens demana que nosaltres depenguem d’Ell, que confiem en Ell, igual que Ell confia en nosaltres.  Això no és fàcil i és la gran aventura de la fe, confiar en Déu i en concret en Jesús, perquè en Jesús sabem com Déu actua, com Déu pensa, què és el que Déu vol de nosaltres. Aquí hi ha el punt. I això ho podem fer no per les nostres pròpies forces, perquè depenem de Déu, perquè la persona humana és tendrament, profundament depenent, i sobretot depenent de Déu.

La imatge que presideix aquesta església, la Mare de Déu gràvida, és la imatge del que som nosaltres. Déu està al nostre interior, no simplement individualment sinó com a comunitat cristiana. Estem en cinta. I d’aquí ve la nostra força: deixar-lo créixer, infantar-lo, donar-lo a llum com dirà sant Francesc

 

 Homilia Diumenge IV d’Advent
Fra Jacint Duran
18 de desembre de 2022

 

 

MENJA COM VULGUIS

Quan era adolescent ( si és que he acabat de ser-ho...), vestia bastant malament, perquè tenia una veïna de casa que sempre que em veia em deia una frase que també he sentit a altres llocs. Em deia: “Viste como calzas, y calza como vistes”. No sé si el que anava malament era les meves sabates, o era els pantalons o la samarreta. Però cada vegada deia el mateix. No n’he fet gaire cas.

Però m’ha vingut ara a la memòria aquesta frase pel fet que  l'he vist avui, però canviada. Ja no diu “Viste como calzas y calza como vistes”, sinó que diu: “Pensa com menges i menja com penses”. Ho he vist en una bossa que portava fra Climent, i és d’una botiga. Ara es dona molta importància al menjar. Que si aquest és vegetarià, que si aquests altre és bagà, que si aquell altre no menja carn de vedella, que si aquest altre no menja això altre... El menjar ha esdevingut una cosa sagrada. Aquesta  importància al menjar també hi era a l’Antic Israel. Menjar era definitori de la religió. Ni sant Joan ni Samsò no han de veure vi, ni licors, ni segons quins menjars. Els israelites tenen les seves prohibicions en el menjar i d'altres religions, també. En canvi, Jesús, és catalogat de beure i de menjar de tot. I els cristians no tenim cap prohibició en el menjar. És una religió que no té restriccions en el menjar. Farà dejunis, farà el que sigui, però no té menjars bons o dolents.

En la bossa de fra Climent  la frase deia: “Pensa com menges i menja com penses”. I he mirat dintre, i sabeu què hi havia? Les formes de l’eucaristia. I m’ha fet gràcia. Certament nosaltres no tenim normes de menjar, gràcies a Déu som lliures. Però sí que tenim un menjar propi, i aquest menjar és l’Eucaristia. No ens passaria com Samsó, que no pot menjar això, o no pot beure allò, o com Joan Baptista, que és el resum de l’Antic Testament i també li passa el mateix, però sí que Joan Baptista assenyalarà un menjar: “Mireu l’anyell de Déu”. Aquest és el nostre menjar. Així ho mostra el sacerdot en cada Eucaristia.

El que és important no és el com sinó el què mengem. Què mengem els creients? Jesús, la seva paraula i a Ell mateix. I  mengem per transformant-nos en allò que mengem i bevem, com diu sant Agustí. Aquest menjar ens transforma. Aquest és el naixement que cada dia fem a l’altar, no de Joan Baptista sinó de Jesús que se’ns dona en el seu cos i la seva sang per néixer a una nova vida. Pensa com menges, viu com menges.

 

Homilia 19 de desembre
Fra Jacint Duran

19 de desembre de 2022 

EL MISTERI SECRET AMAGAT DESDE  TOTS EL SEGLES

Fa poc que es va fer memòria del centenari del naixement d’un gran director de cine italià, Pier Paolo Pasolini. Aquest home era ateu i comunista, tot i que va ser després expulsat del partit, té grans pel·lícules, algunes una mica dures i difícils, però el papa Benet XVI diu que una de les seves pel·lícules és de les millors que s’han fet mai sobre Jesús: “L’evangeli segons sant Mateu”. És una obra molt austera que va seguint, fil per randa, gairebé tot l’evangeli de sant Mateu. Crida l’atenció que  un home que es declarava ateu hagi fet una de les pel·lícules més ben fetes sobre Jesús.

Quan va sortir, l’any 1965, va haver-hi un capellà, Mossèn Dalmau, que va escriure a la revista Serra d’Or un article sobre aquesta pel·lícula, i deia així: “Jo no sé massa de cine, algunes coses diria de la pel·lícula, però sense saber-ne; el que agraeixo de Pasolini és que sempre que es parla entre ateus i creients, entre comunistes i catòlics, es parla sempre a nivell de qüestions socials o culturals. Això està bé, però mai es toca el tema clau, el de la fe, del que significa creure en Jesús". Amb aquesta pel·lícula Pasolini posa sobre la taula, des de la perspectiva no creient, una lectura de l’evangeli de sant Mateu, i s' ha d’agrair. Fins i tot actualment, quan es parla de l’Església, moltes vegades es parla de la seva acció social,  i cal reconèixer que, no podríem trobar cap associació mundial, en la història i en l’actualitat, que faci tant a favor de la gent necessitada, això és evident, i, per tant, això dona peu a un cert reconeixement. O també es pot parlar des d’un punt de vista cultural, hi ha grans personatges a l’Església que són grans referents de la cultura, tant a Europa com a fora, a Àfrica, Àsia, Amèrica...  per tant, es parla d’aquests personatges però no des de la perspectiva de la fe: què és el que motiva la seva vida. Quan parlem de l’Església en parlem com una ONG. Quan parlem de religió, parlem de "l’aspecte religiós" , com si poguéssim parlar de la fe com d' un aspecte més entre altres.  Però, el cor del cristianisme, de què hem de ser especialistes nosaltres, és Jesús. Fins quan parlem de Déu, hem de parlar del Déu en el que Jesús creia, del Déu que transparentava Jesús. Hem d’escoltar quina era la seva relació amb el Pare. Jesús és el nostre centre. "Qui em veu a mi veu al Pare".

Això és el que diu Pau a la carta dels Colossencs, de manera solemne. Diu: “Déu m'ha confiat la missió de dur a terme en vosaltres les seves promeses, el seu misteri secret, que d'ençà que existeixen els segles i les generacions humanes ell guardava amagat, però que ara ha revelat al seu poble sant”. I quin és el secret pel qual van ser fetes totes les coses? “…que Crist, l'esperança de la glòria que ha de venir, estigui en vosaltres”. Crist, que és l’esperança de la glòria futura, Crist que és la imatge de Déu, Crist que és Déu amb nosaltres, Crist en el qual habita la plenitud de la divinitat... estigui amb vosaltres, com a comunitat i com a persones concretes. I dirà sant Pau: “I aquí està tot el meu treball, que arribeu al ple desplegament de Crist en cadascú de nosaltres”. Aquesta és la vida del cristià.

Certament que l’Església fa grans obres culturals, fa grans obres socials, fa moltes coses, fins i tot religioses, però el nostre centre és Jesús i tota la resta s’entén als ulls de Jesús. Jesús amb mi, que es va desplegant i em va portant a la plena humanitat.

Per això la imatge de Marta i Maria és tan important per a nosaltres, perquè no es tracta del 50% de Marta o de Maria, no. El que està dient Jesús és que abans de fer res, abans de servir, fins i tot en els pobres, calla, seu-te i escolta, que no és simplement fer per fer... Escolta’m, això és el que vol, i per això dirà: “Maria ha escollit la millor part i no li serà presa”, perquè el creient és aquell que s’asseu com Maria als peus de Jesús, i l’escolta. I, quan l’ha escoltat, sabrà com servir-lo en els pobres, en el món, en la seva família, a tot arreu. Llavors ens adonarem, que allò que creiem tan important no ho és tant , i allò que no valoràvem sí que ho és, perquè moltes vegades la vida ens porta a fer coses que són urgents i perdem les importants. I Jesús ens ajuda a adonar-nos de quines són les importants, i no simplement com a mestre, sinó amb la força de Déu en nosaltres que ens porta a realitzar allò que Ell mateix ens inspira.

 

 Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
17de juliol de 2022

. 

 

HE VINGUT A CALAR FOC A LA TERRA!

Blaise Pascal és un dels pensadors més importants del segle XVII, francès, i té un dels llibres més enigmàtics i profunds dels últims segles: “Els pensaments”. En un d’aquests pensaments d’aquest llibre que està inacabat i desordenat, perquè va morir abans de poder-lo publicar, hi ha una frase que diu: “Hi ha raons del cor que la raó no entén”.  Això ho experimentem sovint. Hi ha a vegades fogarades del nostre interior, sentiments que tenim i, sobretot, encara que avui dia no es parla de la fe, les persones senten coses que, com deia Salvat Papasseit, “com és que sent tant avall sento coses tan altes” (això ho cantava la Guillermina Mota, si no ho recordo malament). Hi ha raons del cor que la raó no entén. I això és important de no negar-ho. El nostre interior està com un foc, contingut, que intentem apagar perquè no l’entenem.

També podríem dir al revés. Això Pascal no ho diu, ho dic jo... Seria: Hi ha raons del pensament, de la raó, que al cor li costa d’entendre, i que també ha d’assumir, perquè hi ha raons objectives de la vida que a vegades les fogarades del cor no acaben d’assumir. Jo diria que la vida humana és la paradoxa d’aquestes dues coses, de veure que en el nostre cor hi ha coses tan altes... hi ha raons que la raó no acaba d’assumir. I al revés, hi ha coses de la raó que al cor li costa d’assumir, el sentit de la realitat, que dos i dos fan quatre i no vint-i-quatre. La realitat és així.

Podríem dir que la història de l’Església ha estat la tensió, la complementarietat, la paradoxa d’aquestes dues coses. Jesús és un gran foc, el gran foc, “he vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar” diu Jesús. Jesús és la gran intuïció del cor de la humanitat, del cosmos, del món. I a través de la història s’ha intentat comprendre. Aquí hi ha el primer gran autor, Pau, que intenta comprendre Jesús. Però sant Pau farà la gran afirmació: “uns demanen senyals prodigiosos, altres saviesa, i nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per a uns i niciesa per als altres”. En el fons, el motor de la història, de la meva vida, de la història del cristianisme, no és el raonament fred, és el foc, a vegades incontenible, de la presència d’una realitat que ens supera, Jesús de Natzaret.

Aquesta tensió també es troba en la història franciscana. Francesc d’Assís és un boig de l’Esperit, un poeta de Crist, un que està trasbalsat, ferit d’amor per l’Amat. És el gran profeta. I sant Bonaventura, és el seu sant Pau, el qui intenta comprendre però, en el fons, acabarà vencent la intuïció. Sant Bonaventura, quan el van fer general de l’Orde, que llavors ja era professor a París, i que ja eren quaranta-mil frares espargits per tota Europa, no va començar a tancar-se en un despatx mirant estadístiques, com fem per desgràcia avui (l’Església té massa estadístiques). No es va tancar. Què va fer sant Bonaventura quan li van posar a la mà aquests quaranta-mil homes fent el beneit per tota Europa i per part d’Àsia? Va pujar al mateix lloc on sant Francesc va tenir l’estigmatització, a l’Alvèrnia. I allà va fer un dels llibres més enigmàtics, profunds, difícils i bells de la història: “L’itinerari de la ment a Déu”. El llibre està dividit en sis parts, com les sis ales del serafí de l’estigmatització, i un al principi i un al final.

Sant Bonaventura va quedar colpejat per l’experiència mística embranzida de sant Francesc. Certament que s’ha de comprendre, certament que s’han de buscar vies de la raó, evidentment, la fe ha de ser raonable... però no es pot reduir a la raó. Allò que mou, allò que fa, allò que crema sempre serà el foc de la bogeria del seguiment de Jesucrist.

I voldria acabar llegint un tros de “L’itinerari de la ment a Déu”, el final, i que la litúrgia proposa per al dia de sant Bonaventura, un text que a mi m’agrada molt, tot i que el llibre és dificilet. Fixeu-vos com acaba guanyant la intuïció. Diu així: “Ara, si preguntes com ha succeït tot això, pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció quasi excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu, aquesta fornal és a Jerusalem, i qui l’encén és Crist amb el fervor de la seva passió ardentíssima, fervor que entén només el qui diu: La meva ànima ha triat la creu, els meus ossos han escollit la mort. El qui estima aquesta mort pot veure Déu, perquè és ben certa la frase: El qui em veu no pot seguir vivint. Morim doncs, i penetrem en la tenebra, imposem silenci als nostres afanys, a les nostres concupiscències i a les nostres fantasies, passem amb Crist crucificat d’aquest món al Pare; quan el Pare se’ns hagi mostrat, diguem amb Felip: No ens cal res més”

 

 

Homilia festa de sant Bonaventura
Fra Jacint Duran
15 de juliol de 2022

 

 

QUÈ VOLEM?

 

Sabeu qui és en Huggy Wuggy?  És un os blau que formava part d’un vídeojoc i que darrerament l’han fet com un osset de peluix. Però si heu vist alguna fotografia d’aquest osset, és un osset blau, de diferents mides, però que té les dents totes afilades. En el vídeojoc es dedica a abraçar a i, tot abraçant, mata.

Això ha portat que quan ha sortit l’osset blau de peluix, algunes persones preocupades per l’educació dels nens, han avisat als pares perquè no comprin aquest osset, perquè podria desvetllar sentiments agressius en els nens.

És curiós que un osset de peluix esdevingui una cosa agressiva. Però no és la primera vegada. Els pallassos, que normalment són un element que fa riure, que és simpàtic, últimament surten com a personatges terrorífics. I, al revés. Els monstres, els zombis, les bruixes passen a ser simpàtics. Només cal pensar que quan es fa el Halloween, tots els monstres, Frankenstein, Dràcula... tots són la mar de simpàtics. En canvi, els ossets, els pallassos... són personatges agressius. Què està passant? S’està invertint el que era bo en dolent i el que era dolent en bo.

 La perversió dels valors és constant en la història de la humanitat. El que era copsat com a bo acaba sent denigrat com a dolent. S’inverteixen els valors.  Quan un nen està demanant què vol, què valora, què desitja, què està dient?, què vol? Els nostres desitjos a què corresponen ? a allò que ens convé, el què és bo? o ho hem invertit i ja no sabem què volem realment?

Per això, quan Jesús ens diu: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, però sabem demanar?  sabem què desitgem? O el nostre desig està capgirat?

De fet, hi ha un text dels Evangelis, que Jesús diu als seus deixebles: “No sabeu què esteu demanant”. El mateix Jesús després de dir: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, acaba dient: demaneu coses bones. “Igual que un pare dona coses bones als seus fills, Déu donarà coses bones a aquells que li demanin”. No els donarà qualsevol cosa. Déu sap realment allò que necessitem, l'home no ho sap. I tant és així que el mateix Jesús ho va haver d’aprendre. Hi ha un tros de la carta als Hebreus que és impressionant, diu: “Jesús, amb grans clams i llàgrimes demanà al Pare que l’alliberés de la mort. El Pare l’escoltà, però tot i ser el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. O a Getsemaní, que ho diu explícitament: "Abba, Pare, tot t'és possible: aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull sinó el que Tu vols”. Déu realment sap el que necessitem, i l’esforç de la vida cristiana és descobrir al fons de l’ànima què és el que realment desitja el nostre cor, què és el que desitgem en el profund de la nostra ànima i què hi ha posat Déu. Si Jesús ho va haver d’aprendre, molt més nosaltres.

Per això, quan el deixeble li demana a Jesús: “Ensenya’ns a pregar”, li està dient: Ensenya’ns a desitjar, ensenya’ns a descobrir allò que realment desitgem en el fons de l’ànima. És això el que li està demanant el deixeble a Jesús: mostra’m el desig profund que has posat a la meva ànima, que no és tant accessible com nosaltres pensem.

Per això el Parenostre subratlla en el primer tros el gran desig de l’ànima humana, i que normalment no tenim en compte. Quin és el primer desig de l’ànima humana? Que Déu regni en el nostre interior, que el Pare, aquell que fa sortir el sol sobre bons i dolents, sobre justos i injustos, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, sigui el centre de les nostres vides. Aquest és el gran desig profund de la nostra ànima. Hem estat fets per a Déu i la nostra ànima només reposa en Déu. I és el primer que demanem en el Parenostre: santifica el teu nom, faci’s la teva voluntat, regna en el meu cor, sigues el centre de la meva ànima. És el desig més profund de l’ànima humana, la set de Déu. És el que primer demanem.

I segon, què demanem?. Jesús no ens fa demanar que estimem els altres, ens fa demanar que perdonem, perquè la vida humana està feta de dificultats, i normalment la vida i la relació amb els altres demana constantment exercir el perdó i demanar el perdó, i no caure en la temptació.  Ens mostra la vida humana amb una profunda inestabilitat.  I el perdó el podem donar si el Senyor ens dona el pa de cada dia, el pa que és Crist mateix: “Qui menja d’aquest pa viurà eternament”. Està en mi i jo en ell. Crist mateix  és el pa, aquest pa que ens fa compartir el nostre pa de cada dia amb tothom.

Com diu sant Pau: “Déu ens ha donat la vida juntament amb el Crist”. Amb Crist, l’ànima humana troba la pau: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

Homilia Diumenge XVII durant l’any
Fra Jacint Duran
24 de juliol de 2022