HE VINGUT A CALAR FOC A LA TERRA!

Blaise Pascal és un dels pensadors més importants del segle XVII, francès, i té un dels llibres més enigmàtics i profunds dels últims segles: “Els pensaments”. En un d’aquests pensaments d’aquest llibre que està inacabat i desordenat, perquè va morir abans de poder-lo publicar, hi ha una frase que diu: “Hi ha raons del cor que la raó no entén”.  Això ho experimentem sovint. Hi ha a vegades fogarades del nostre interior, sentiments que tenim i, sobretot, encara que avui dia no es parla de la fe, les persones senten coses que, com deia Salvat Papasseit, “com és que sent tant avall sento coses tan altes” (això ho cantava la Guillermina Mota, si no ho recordo malament). Hi ha raons del cor que la raó no entén. I això és important de no negar-ho. El nostre interior està com un foc, contingut, que intentem apagar perquè no l’entenem.

També podríem dir al revés. Això Pascal no ho diu, ho dic jo... Seria: Hi ha raons del pensament, de la raó, que al cor li costa d’entendre, i que també ha d’assumir, perquè hi ha raons objectives de la vida que a vegades les fogarades del cor no acaben d’assumir. Jo diria que la vida humana és la paradoxa d’aquestes dues coses, de veure que en el nostre cor hi ha coses tan altes... hi ha raons que la raó no acaba d’assumir. I al revés, hi ha coses de la raó que al cor li costa d’assumir, el sentit de la realitat, que dos i dos fan quatre i no vint-i-quatre. La realitat és així.

Podríem dir que la història de l’Església ha estat la tensió, la complementarietat, la paradoxa d’aquestes dues coses. Jesús és un gran foc, el gran foc, “he vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar” diu Jesús. Jesús és la gran intuïció del cor de la humanitat, del cosmos, del món. I a través de la història s’ha intentat comprendre. Aquí hi ha el primer gran autor, Pau, que intenta comprendre Jesús. Però sant Pau farà la gran afirmació: “uns demanen senyals prodigiosos, altres saviesa, i nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per a uns i niciesa per als altres”. En el fons, el motor de la història, de la meva vida, de la història del cristianisme, no és el raonament fred, és el foc, a vegades incontenible, de la presència d’una realitat que ens supera, Jesús de Natzaret.

Aquesta tensió també es troba en la història franciscana. Francesc d’Assís és un boig de l’Esperit, un poeta de Crist, un que està trasbalsat, ferit d’amor per l’Amat. És el gran profeta. I sant Bonaventura, és el seu sant Pau, el qui intenta comprendre però, en el fons, acabarà vencent la intuïció. Sant Bonaventura, quan el van fer general de l’Orde, que llavors ja era professor a París, i que ja eren quaranta-mil frares espargits per tota Europa, no va començar a tancar-se en un despatx mirant estadístiques, com fem per desgràcia avui (l’Església té massa estadístiques). No es va tancar. Què va fer sant Bonaventura quan li van posar a la mà aquests quaranta-mil homes fent el beneit per tota Europa i per part d’Àsia? Va pujar al mateix lloc on sant Francesc va tenir l’estigmatització, a l’Alvèrnia. I allà va fer un dels llibres més enigmàtics, profunds, difícils i bells de la història: “L’itinerari de la ment a Déu”. El llibre està dividit en sis parts, com les sis ales del serafí de l’estigmatització, i un al principi i un al final.

Sant Bonaventura va quedar colpejat per l’experiència mística embranzida de sant Francesc. Certament que s’ha de comprendre, certament que s’han de buscar vies de la raó, evidentment, la fe ha de ser raonable... però no es pot reduir a la raó. Allò que mou, allò que fa, allò que crema sempre serà el foc de la bogeria del seguiment de Jesucrist.

I voldria acabar llegint un tros de “L’itinerari de la ment a Déu”, el final, i que la litúrgia proposa per al dia de sant Bonaventura, un text que a mi m’agrada molt, tot i que el llibre és dificilet. Fixeu-vos com acaba guanyant la intuïció. Diu així: “Ara, si preguntes com ha succeït tot això, pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció quasi excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu, aquesta fornal és a Jerusalem, i qui l’encén és Crist amb el fervor de la seva passió ardentíssima, fervor que entén només el qui diu: La meva ànima ha triat la creu, els meus ossos han escollit la mort. El qui estima aquesta mort pot veure Déu, perquè és ben certa la frase: El qui em veu no pot seguir vivint. Morim doncs, i penetrem en la tenebra, imposem silenci als nostres afanys, a les nostres concupiscències i a les nostres fantasies, passem amb Crist crucificat d’aquest món al Pare; quan el Pare se’ns hagi mostrat, diguem amb Felip: No ens cal res més”

 

 

Homilia festa de sant Bonaventura
Fra Jacint Duran
15 de juliol de 2022