NO SE QUÈ EM PASSA

Fa poc es va fer una trobada de metges i psiquiatres a Barcelona sobre una nova malaltia, o millor un nou síndrome que anomenen “no se que em passa”. Hi ha molta gent que acudeix al metge i  diu aquesta frase: “no se que em passa”. És una sensació de malestar que a diferència de la por no té un objecte clar que el provoca. Aquests especialistes ho relacionaven, segons es va publicar, a la situació actual  d’inseguretat.  Inseguretat a nivell econòmic (pocs estan segurs en la seva feina, si entenen...). Inseguretat a nivell familiar, inseguretat davant la violència, la política...I sobretot el fet de la incomprensió del que està passant i per què està passant.  Por a la confusió, sense referents ni raons clares (o raons massa clares, que augmenten la confusió). El que algun pensador anomena vida líquida, sense consistència.

I això, diuen, queda encara més subratllat per aquestes dates de Nadal. A part dels que no poden celebrar-lo com voldrien, hi ha, també,  la confusió de saber què és realment el que se celebra. Hom es pregunta quina és la raó de tanta festa. Uns parlen del solstici d’hivern i volen esborrar tota referència religiosa. Altres subratllen que cal fer-se solidari i  donen mil oportunitats per ser-ho. D’altres en veuen una festa bàsicament familiar. Per altres són simplement les vacances d’hivern.  O una macrofesta pels nens on es barreja el Pare Noel amb els Reis, el caga Tió, el nen Jesús i alguna fada de la bona sort. Tot en peu d’igualtat: tot fantasia.

El Nadal cal que també vagi al psiquiatre perquè no sap pas “que li passa” i per què fa les coses. Viu en la indefinició. Està malalt.

Però està realment malalt el Nadal o nosaltres? Perquè el Nadal és ben concret, real, i amb un missatge ben clar i amb una raó ben concreta: Jesús!

No és cap faula, quan diem que en Jesús Déu s’ha fet home. No és cap conte el que narrem quan diem que va néixer entre els exclosos. No trobà lloc on l’acollissin. No ens inventem res quan diem que els qui van ser els cridats a acollir-lo no foren ni els poderosos, ni els savis, ni els influents, sinó els pastors. Gent que en l’època de Jesús eren totalment marginals i sospitosos de ser lladres, gens complidors de la llei, gent de mal viure i mala fama. I és a ells a qui Déu adreçà la seva crida. Són ells els qui acolliren al Senyor, a Jesús, a Déu. 

Avui quan celebrem el Nadal estem recordant fets concrets d’uns llocs concrets, d’una classe social concreta. I això té repercussions ben concretes que donen la raó de tanta solidaritat. Dona fonament a que el solstici sigui celebrat no sols com un constant retorn, sinó com una esperança realment nova i oberta. És Jesús el qui fa que la família tingui un paradigma a compartir i a imitar. I és Ell qui fa dels nens el centre de la festa. Qui no es fa com un nen no entendrà aquesta festa. Però certament que està molt lluny de fantasies i mites. Jesús és ben real i concret. Ell dóna coherència i sentit al Nadal. A la vida.

Però aquesta nit no solament recordem, sinó que s’actualitza allò mateix que passa a Betlem fa 2015 anys. Jesús es fa realment present entre nosaltres. En aquesta Eucaristia que celebrarem i de la que participarem que no és un simple record, sinó el real acolliment d’Aquell que ve per salvar-nos. I és recolzats  en Ell, realment present, que la nostra vida pren consistència, nord i sentit.

El Nadal no li passa res és a nosaltres que “no sabem que ens passa” perquè hem tret del nostre vocabulari la paraula Déu. “No sabem què ens passa”, perquè ens hem distanciat de Jesús i d’aquells que Jesús, en venir al món convocà. Acollim-lo a Ell, apropem-nos a ells.