A la última pàgina d’un diari sempre hi ha una
entrevista. En la part que es presenta l’entrevistat sempre es pregunta per la seva fe, o no fe.
Molt poques vegades es respon en positiu. Normalment hi ha o un refús de la fe
o una resposta ambigua i complicada. Poques vegades hi ha una resposta clara.
El 6 de gener es va entrevistà a Fávio Sanchez. La resposta de Fávio és clara:
sóc catòlic. I a més de la seva especialització tècnica ha estudiat teologia i és músic. Es tracta
d’un argentí de 39 anys. Pel seu treball va haver de fer-se present en un del evocadors
d’escombraries més grans d’Amèrica Llatina.
Allí s’adonà que hi havia famílies senceres que vivien
de reciclar i vendre el que hi havia en les escombraries. Allí mateix viuen. I
es fixà que els nens jugaven quasi tot el dia i ajudaven els seus pares a
cuidar als més petits i a transportar material reciclat. Només tenien l’ajuda d’algunes
parròquies. Poc a poc s’oblida de la raó per la qual havia vingut i a través de
la música feu, primer un petit grup de nens que s’anà engrandint. Feien música
clàssica. Aviat es trobà a faltar instruments. No hi havia diners i van
començar a elaborar instruments amb les deixalles de les escombraries. Pots,
tuberies, ferros, trossos de bicicleta, fils d’electricitat..etc. Amb tot això
van començar a fer violins, guitarres, trompetes, tambors, violes...
El principi ho feien per ells, però poc a poc s’anà
guanyant en qualitat. Tant a nivell d’interpretació, com en la qualitat dels instruments.
Es van atrevir a fer algun concert, i ara volten pel món i omplen sales a
moltes ciutats. Això ha ajudat a pagar estudis, a fer cases més dignes i
sobretot a fer persones. A portar la joia d’una bona notícia. Va trobar un gran
tresor enmig de les escombraries.
Sant Gregori Nacienzé, que va ser patriarca de
Constantinopla al segle IV i finalment es retirà a la soledat i a l’oració.
Comparava els mags amb els cristians. Deia que el Senyor no retreia tant als
que havien robat o fet adulteri sinó perquè no van honrà Jesús en la persona
dels pobres. Igual que els mags oferiren
el que tenien als peus del Nen, també nosaltres hem de fer-ho. I si no tenim
res, diu sant Gregori, oferiu les
vostres llàgrimes. No passem de llarg, siguem capaços de commoure’ns.
No hi ha res pitjor
que no fer. Com els grans sacerdots i els mestres de la Llei. Sabien el que
s’havia de fer. On calia anar. Però no es van moure. Per raons de no moure’s
sempre n’hi ha. Però cal com els mags refiar-se de l’estrella, anar per la nit.
Preguntar, posar-se en qüestió un mateix. Perquè moure’s no vol dir gesticular
molt. Com Flávio que en una situació que
semblava no tenir sortida va ser creatiu. Confiar, cercar.
Quan hom cerca, troba, quan hom demana rep, quan hom
truca, li obren. Però hem de tenir els ulls de la fe dels mags que veuen en la
pobra família de Betlem el Messies esperat i l’adora. Els ulls de fe que saben
veure Crist enmig de les escombraries. Tant Flávio com els Mags van trobar no
sols un tresor, sinó el Tresor. Llavors es veu l’estrella, llavors sona la
música dels àngels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada