L’ÚTOPIA, ARA

El 18 d’octubre passat van concedir el Premi de la Pau a Frankfurt a l’escriptor Navid Kermani. És alemany d’ascendència iraniana i musulmà. El discurs que va fer en aquella ocasió, el va dedicar completament a un monjo cristià de Síria:  Jacques Mourat. El mateix dia  que van comunicar a l’escriptor que li concedien el premi, el monjo era segrestat per l’Estat Islàmic i encara avui no se sap res d’ell. Era el 21 de maig del 2015.

Aquest monjo vivia en un dels monestirs més antics de Síria, refundat els anys 80 i on hi viuen monjos i monges cristians els quals, a la litúrgia cristiana, hi afegeixen observances de l’Islam com, per exemple, la celebració del Ramadà.  Aquest monestir de pedra al bell mig del desert, en la seva imponent solitud, va esdevenir un lloc visitat per cristians de tot el món, on molts musulmans trucaven a les portes per parlar, pregar i demanar ajuda.

En paraules de l’escriptor musulmà: “Els monjos, amb la força dels seus braços, la bondat del seu cor i les seves pregàries, van crear un lloc que em va semblar una utopia i que per a ells apuntava a la reconciliació escatològica”. Centenars de refugiats, la majoria musulmans, rebien empara al monestir en la guerra que encara no s’ha acabat.

No sé què han de fer els polítics ni els exèrcits en aquesta guerra, però els creients cal que, amb la força de l’oració, siguem capaços de crear aquests llocs, aquests espais de densa humanitat, on la utopia que apunta a la reconciliació final pugui esdevenir real. Encara que ens ho juguem tot (perquè així ha de ser), com aquest monjo de Síria. I amb la valentia, com remarca l’escriptor, de fer sentir la seva veu amb claredat davant de qui sigui.

Diu Pau als de Tessalònica: “Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres us estimem”. Els cristians creiem en l’amor, en la força de l’estimar. Un amor que és concret: els uns als altres. Es tracta dels qui tens al davant i no has escollit. I continua dient Pau: “i a tothom”. Es tracta d’acollir el qui tens a prop i, també, tothom amb qui et relaciones: fins els enemics. I això, Pau ho diu a partir d’ell mateix : “tal com nosaltres també us estimem”. A l’ inici de la carta, Pau concreta com els estima: “Ens vam comportar amb vosaltres amb tota dolcesa com una mare que cria  i dóna escalf als seus fills. Fins les nostres vides us hauríem donat. Tant us havíeu  fet estimar.”

Paraules i exemples com aquests van fer que el monjo de Síria concretés amb els companys aquesta utopia que feia present el que esperem a la fi: ser tots u en Jesús, qui ens convocarà tots. Cal que ja, ara, ho fem present enmig de les coses inestables, dures i contradictòries del nostre món: ser un oasi enmig del desert on tothom pugui apagar la set i sigui acollit, com en aquell monestir de Síria.

Enmig de qualsevol daltabaix  cal estar atent, pregant en tota ocasió perquè, passi el que passi, Ell té l’última paraula. Enmig de qualsevol desordre, Ell ve. Sigui sobre els núvols del cel, sigui amagat en el germà, sigui en el fons del teu cor... Sigui, sobretot, quan estem junts i Ell ens parla i se’ns dóna en l’Eucaristia. Sempre hem d’aixecar el cap per que serem alliberats. Ell ve.