EL MAL ÉS BO?

Hi ha un petit article que es titula: el mal és bo?. Sembla que sigui una contradicció, però de fet així ho vivim. Una de les marques més importants  d’ordinadors té com a logotip una poma mossegada. La raó  d’haver elegit aquest logotip no la se, però, malgrat tot, recorda la poma mossegada en el Paradís. O sigui la caiguda en la temptació. És com si l’ordinador pogués ser bo per haver trencar el que estava manat. Per no fer el bé. És com si optant per caure en la temptació (poma mossegada) haguéssim pogut progressar. El mal és presentat  com a bo. No és l’únic producte que juga amb aquesta ambigüitat. Perfums, vestits, menjars...moltes vegades són presentats com una temptació que fa feliç el caure en ella. Es presenta com que no fer el mal allibera, fa feliç.

Vivim, curiosament, aquesta inversió dels termes. I això no sols per influència de la propaganda, sinó al contrari. Som nosaltres que ho vivim així. Normalment afirmaríem el que diu un escriptor: “la millor manera de superar una temptació és caure en ella”. El bé és vist com avorrit i el mal com divertit. El bé és viscut com que constreny i el mal com que allibera. Per què ho sentim així?

Crec que la raó és perquè assimilem el bé a la llei, al que està manat. Certament que sense llei és impossible viure, s’imposaria la llei del més fort. Seria la llei de la selva. La llei és sempre un pacte en que tothom cedeix per poder viure amb ordre. I això és necessari, però no respon el desig més fort de viure, i viure en plenitud. Si el bé é la llei, el veiem com a necessari, però no com a desitjable.

En canvi, en la carta als Hebreus, llegim avui : “ (diu l’Escriptura:) “ l’holocaust i l’expiació, no els voleu ni els exigiu”. I continua dient la carta als Hebreus: “Encara que aquestes coses són precisament les que la llei prescrivia. Després (l’Escriptura) afegeix: “vinc a fer la vostra voluntat”.(i continua la carta als Hebreus) Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans, i ho substitueix pel que diu després”.  Així fer la voluntat de Déu no és simplement complir la llei. El bé no és la llei.

La voluntat de Déu no vol dir simplement ajustar-se a la llei sinó és fer la primera de les benaurances: “feliç tu que has cregut”  i que Elisabet dirigeix a Maria. Fer la voluntat de Déu substitueix la llei per l’aventura de la relació personal. Relació personal de confiança. De confiança en Déu. La felicitat no està en trencar o no la llei sinó en confiar. Aquí està la porta de la felicitat. Confiar fa feliç, creure ens allibera de la por. Confiar ens posa davant de Déu, no de la llei. És l’aventura de l’oració. La fe és l’aventura de refiar-se de Déu, de comptar amb Ell, de parlar amb Ell. Aquí rau la profunditat de la vida. Per això val la pena viure.

Aquesta és la força dels petits: “Tu Betlem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu sortirà el qui ha de regir Israel”.

El mal sempre el veurem com a bo si el confonem amb el compliment estricte de la llei. El mal el veurem com alliberament sinó descobrim l’aventura de la fe. El mal sempre el veurem com a bo si no tenim un cor senzill que cerqui l’únic necessari. Veure el mal com a bé no simplement el nostre cor s’anirà enfosquin i entristint sinó que anirem sembrant divisió, odi i injustícia. Perquè el qui creu va més enllà de la llei, el qui confia en Déu no compte els mèrits. Supera la llei per dalt: qui li demana la capa li dona el vestit. Sabrem que confiem quan la pau vagi poc a poc omplint el nostre interior. Perquè Ell és la nostra pau.