Maria, Mare amable

Mare Admirable, mare amable, mare del bon consell, mare del Creador, mare del Salvador. Quan fem el Rosari l’acabem sempre amb les Lletanies, que estan dividides en tres parts. A les primeres lletanies fem una advocació a la Mare de Déu com a mare, a la segona com a verge i a la tercera com a reina. Jo suggereixo que a la part primera, la de Maria com a mare admirable, amable, tendra, s’hi afegeixi una nova advocació: Mare que sempre hi és. La trobo com una advocació molt necessària a la nostra època. Avui, quan truques a algun lloc, no hi ha ningú, hi ha una màquina; quan parles amb una persona, ha de mirar tantes vegades l’agenda que et molesta demanar-li res; quan vas als llocs, trobes llocs però no persones. Mare que sempre hi és. La dona que fa, no simplement que la casa sigui una casa sinó que sigui una llar. Mare que sempre hi és. És un dels títols de Maria que a mi m’ha agradat des de sempre. Moltes vegades he pensat en Maria com aquella que hi és. Hi és al moment cabdal de la història de la humanitat, l’Encarnació. Hi és posant-se al costat de la seva cosina santa Elisabet. Hi és, lògicament, el dia de Nadal. Hi és quan Jesús s’escapa als dotze anys. Hi és discretament en l’època en què Jesús està predicant. Hi és al peu de la creu. Hi és al començament de l’Església. Hi és a la Resurrecció. A vegades no sabem què va dir, ni què va fer, però hi era.

I, fins i tot avui, que celebrem el naixement de la Mare de Déu, moltes advocacions se celebren per arreu: la Mare de Déu de Núria, de Meritxell, de Queralt... per tot arreu hi ha Mares de Déu trobades. I que volen estar allà. Algunes les movien i tornaven al mateix lloc perquè volien estar allà. Perquè volen estar a tot arreu. Diem d’Andalusia que és la terra de Maria Santíssima, doncs podríem dir que a tota la terra on hi ha creients, arreu hi ha Mares de Déu trobades, perquè ja hi eren. A tot arreu Maria hi és, per dir una simple paraula que ha de calar dintre els nostres ossos, posar-nos en qüestió contínuament: “Feu el que ell us digui”. Penso el que pensa? Raono el que diu? Tot això potser sí, però faig el que ell diu? Aquesta és la pregunta.

A fra Mateu també se li podia posar aquesta advocació: aquell que hi era. El trobaves sempre. Tenia una profunda harmonia. Poques vegades he trobat jo aquesta profunda harmonia, la de saber ser-hi a totes i arreu. Mateu era un frare. El trobaves a laudes, el trobaves a sexta, el trobaves a vespres, el trobaves a les misses comunitàries, el trobaves als capítols. Quan s’havia de fer qualsevol cosa i no sabies a qui dir-li: Mateu, que podries fer això? El Mateu hi era. I hi era amb responsabilitat. Havia sigut provincial, havia sigut el meu mestre de postulants... havia fet tots els papers de l’auca. Havia rentat plats, havia fregat lavabos, havia fet de cuiner, havia escombrat... Era un frare. Sabia pregar en silenci. Era un frare, a totes.

Però també era un bon veí. Els veïns estaven totalment controlats. Coneixia el nom de tothom, coneixia què passava. Jo, després de molt temps aquí no coneixia els noms dels veïns, i ell el de tots. Era un bon veí, un bon amic, un bon catequista per transmetre la Paraula de Jesús. Va esmerçar anys i anys en transmetre la Paraula de Jesús. Un bon catequista. Un bon músic. Tot queda harmonitzat amb la música.

Hi ha tres anècdotes que voldria subratllar d’ell. Les tres les vaig viure directament. Recordo quan ell, en el capítol provincial que vam tenir fa molt poc, va voler rebre la unció dels malalts amb la comunitat. I va dir una paraula bonica: jo no he demanat res a Déu però hi havia un desig que tampoc li vaig demanar a Nostre Senyor que, quan arribés l’hora em trobés amb els frares i que pogués rebre la unció de mans dels meus germans. I això, sense haver-li demanat, que era un desig, m’ho ha concedit. I era una de les seves actituds profundes. Ell deia sempre: això és una coincidència providencial. Com si Déu, a través de les coincidències de la vida anés teixint la seva voluntat.

És el que deia avui sant Pau: “Déu fa que tot reverteixi en bé d’aquells que l’estimen”. Encara que sigui la mateixa mort, encara que sigui qualsevol cosa. Són coincidències providencials. Déu hi és d’una manera amagada però real.

Aquella nit, a l’hora de completes, quan ens vam reunir tots els frares en el capítol, i alguns dels preveres li vam imposar les mans, el vam ungir amb oli, va ser un dels moments densos, no simplement del capítol, sinó densos que he viscut al costat d’ell.

I un altre record és el d’un dia que pujàvem cap a Arenys de Munt. I ell, que era molt discret, perdia tota aquesta discreció quan es tractava de la música. Si un cantava i desafinava, no calia mirar la partitura, amb mirar-li la cara, feia una cara com si li estiguéssim traient les tripes. I jo li vaig dir: Mateu, deus patir amb la música. I va dir: Sí, certament, però no saps tu el que gaudeixo.

I això es podia acoplar a la seva vocació. La seva vocació va ser en moments molt difícils de la història de l’Església, i va patir, i molt, però va gaudir profundament, discretament. I això és el que em va insinuar a les darreres paraules que em va dir a mi, per telèfon, i que porto al cor. Eren els darrers dies i li vaig preguntar com es trobava i em va dir: “Estic al Tabor”. Ja sabeu que el Tabor és la muntanya de la Transfiguració, el lloc que els místics en parlen com a lloc de trobament amb Déu, de transformar-se amb Déu. Va dir: “Estic al Tabor. He d’anar a Jerusalem. Sé que vindrà la Passió però sé que després la Resurrecció. Alguns preguen per mi i sempre els dic: no pregueu perquè no em mori. Ho tinc tot ben preparat”. Va morir amb una profunda fe. I crec que ha donat un testimoni de profunda discreció. Podríem dir que feia el mateix paper que tantes vegades fa l’organista. Quan un entra a l’església dona per descomptat que hi ha organista. I quan es parla de les coses bones d’una celebració ningú no es recorda de l’organista, però és el que fa l’ambient. El pare Mateu ho era.

Com Maria, que passa absolutament discreta. Avui celebrem el seu naixement però els textos no parlen del seu naixement sinó del naixement de Jesús. Perquè tota la vida d’un creient i la vida de Maria es resumeix en aquesta frase: “Feu el que ell us digui”.