• 1. FALTEN MESTRES,SOBREN MESTRES

De tant en tant es revisa com va l'educació a tot Europa. Fa poc s’ha examinat a veure com funcionaven les assignatures i el nivell d'exigència de l'educació i el  resultat ha estat molt negatiu. La cosa no funciona gens bé. S’ha mirat moltes matèries, entre elles, les matemàtiques i la comprensió lectora, que són dues aptituds i assignatures  importants i estan a nivells molt baixos. Però darrerament també s’ha descobert una cosa curiosa, que no hi ha mestres. La majoria de mestres són gent gran. El 40% dels mestres tenen més de cinquanta anys i sembla que no hi ha massa vocacions per ser mestre d’escola. Aquesta falta de docents és fruit d’una cosa ben concreta, no simplement que cobrin poc o hi hagi dificultats, sinó el desprestigi dels mestres. Abans, quan parlaves amb un professor hi havia un cert respecte. Se l’escoltava i, lògicament, es tenia la seva opinió per sobre del que podia dir el nen. Avui en dia és a la inversa i, per tant, quan un professor parla s’ha d’escarrassar perquè l’escoltin i no l’escridassin a ell. S'ha  perdut el prestigi del professor. I és difícil recuperar-lo.

I per què falten vocacions en l’àmbit docent? Jo diria que hi ha massa mestres. Avui en dia tothom es pensa saber-ho tot. Per tant no necessitem mestres, tots ho sabem tot. No escoltem, no aprenem i, per tant, els professors o els mestres cada vegada tenen menys autoritat perquè ningú es pregunta, ningú es posa en qüestió, ningú vol aprendre. Tothom vol ensenyar. Sembla que hem nascut ensenyats i per ensenyar, no per aprendre, aquesta és l’actitud que tenim tant els nens, com els pares, com tothom.

Però és així? Ho sabem tot? Certament que una cosa és un professor i una altra és un mestre. Un professor és el qui dona una matèria. Un mestre, quan és realment mestre , ensenya a viure, que és diferent que és diferent d'ensenyar una matèria. I, sobretot, falten mestres que ensenyin a viure, no que siguin grans especialistes, sinó que ajudin a viure. I això és el difícil. Com deia Job, “la meva vida s’escola com el fil de la filadora, s’està acabant. I qui sóc jo?”

Les grans preguntes de la persona humana són bàsicament dues: Qui sóc jo? Com diu Job quan es pregunta: Qui sóc jo? Quan al matí em poso davant del mirall i em vull afaitar i miro aquella cosa que hi ha al davant, em pregunto: què és això?, qui sóc jo?

I l’altra pregunta és: Sóc amo de mi mateix o no sóc amo de mi mateix? Sóc amo de mi mateix o reflex dels altres que em deixo portar? Són les dues grans preguntes que s’entrecreuen en dos grans personatges de la història: Sant Francesc i Unamuno.

Unamuno, en el seu diari diu: “Si quieres ser siempre dueño de timismo, sé siempre, delante de Dios”. És la mateixa resposta que fa sant Francesc preguntant-se a ell mateix qui és, i respont: “Som el que som davant de Déu i res més”. Fixeu-vos que tots dos coincideixen en un punt que avui en dia no es valora gens. Quan parlem de nosaltres mateixos preguntant-nos sobre qui som, quina és la nostra identitat,quan parlem d’un altre o de nosaltres mateixos, parlem normalment de la seva professió,del seu estatus econòmic o social de moltes coses, però no parlem de Déu. I cal dir molt clar que només ens coneixem profundament quan contrastem la nostra vida amb Jesús. Sabem qui som quan la nostra vida està contraposada a Jesús. Sé qui sóc quan sóc davant de Déu. Sóc amo de mi mateix quan estic davant de Déu i no davant del buit, del silenci i de la no-existència. Quan el meu horitzó està en Déu, està en Jesús, la meva vida comença a ser, quan sóc a les seves mans sóc amo de mi mateix.

Això és el que va aprendre sant Pau i per això s’expressa amb tant vigor a la seva carta als de Corint. Ell dirà: “No he estat mai esclau de ningú però m’he fet esclau de tots, m’he fet feble amb el feble perquè tenint part en l’evangeli tota la resta és relatiu”. Perquè va tenir bons mestres, va saber preguntar, va deixar-se interrogar. Sant Pau anava cap a Damasc però Crist va interrompre el seu camí. I va aprendre de la de la primera comunitat, de Pere, i va aprendre de Gamaliel. Pau és algú que escolta, vol aprendre i això li canvia la vida. nosaltres som deixebles? Sabem preguntar? Sabem escoltar l’altre i l’Altre? Jesús és él mestre. Ell és el mestre i hem de saber escoltar-lo.

I com ho sabrem que l’escoltem? Bàsicament per tres coses:

Primer ho sabem perquè ens passarà com sant Pau, ens interromprà el camí, no ens deixarà arribar a Damasc.  Ens interromp el camí. La Paraula de Jesús és el referent que ens fa canviar.

Segon, perquè ens allibera. Diu el text de l'Evangeli  que Jesús guaria i alliberava del dimoni.

I tercer, perquè ens immergeix profundament en el Misteri de Pasqua. Fixeu-vos quan diu l’evangeli que Jesús se n’anà a un lloc solitari a pregar. Això ens recorda també aquell bon matí, quan encara no havia sortit el sol, quan les dones anaren al sepulcre i no veieren el cos de Jesús.Llav Ressona la veu de l’Església, per sant Pau, que diu: “Desvetlla’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”. Participa del Misteri de Pasqua, que no són simplement idees, sinó ficar-se en el moll de l’os de l’experiència de Jesús mort i ressuscitat.Llavors resona la veu de l'Eglésia: “Desvetlla’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”. Jesús és el rabí, el mestre, el Senyor, que no simplement ens explica coses sinó també i sobretot ens fa passar de la mort a la vida, ens fa seguir darrere de les seves petges, ens fa experimentar el Misteri profund de Pasqua.
4 de febrer de 2024

 

  ducació a