UN DÉU PLE DE JOIA

Hi ha un escriptor americà que diu: “Busca parella perquè ets feliç... no per ser feliç”. Si hom demana a l’altre que el faci feliç s’abocarà ell mateix al fracàs i al trencament i l’altre quedarà ferit.

Diu Miguel de Unamuno: “L’amor cerca amb fúria, a través de l’estimat, una cosa que està més enllà d’ell i, com no ho troba, es desespera”. La veritable alegria, la veritable felicitat, no es recolza en res ni en ningú, sinó només en el Senyor.

Sant Pau diu: “Estigueu contents... Ho repeteixo, estigueu contents”, i explicita clarament on neix la joia quan afegeix: “Estigueu contents EN EL SENYOR”. És el Senyor la font d’aquesta alegria. “No us inquieteu per res, el Senyor és a prop”. I per això “en tota ocasió acudiu a la pregària amb acció de gràcies... Així la pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre (i podem afegir, com diu una pregària litúrgica, “i el que podem desitjar”) guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquest Jesucrist que ha vingut a batejar “no amb aigua només, sinó amb Esperit Sant i amb foc”, amb el foc de Déu, amb el foc que és Déu, que és Jesús mateix. Déu que és un Déu que tens a prop, que tens dintre teu, en nosaltres, en tu. Com diu el profeta Sofonies:  “No tinguis por Sió... el Senyor el teu Déu el tens dintre”.

Un Déu que alegra i que vol fer-nos participar de la seva alegria. “Un Déu que es transporta d’alegria per tu”. Un Déu que “està content de tenir-te com un nuvi està content de tenir la núvia”, com diu el profeta Isaïes. Un Déu que “està de festa i crida de goig”. Això ho subratlla  Jesús, que ens parla del Pare que s’alegra del retorn del seu fill, del pastor que s’alegra de trobar l’ovella perduda, que fa festa per un pecador penedit.

Déu abans de tots els segles és ple de joia i vol que compartim aquesta alegria. Per això ha vingut en Jesucrist. “Ell s’alegra de la teva felicitat”. Ara, per això cal girar-se, deixar de cercar la felicitat en altres llocs, deixar d’exigir als altres el que no poden donar.

La joia de Déu és la nostra força per ser “gent de bon tracte”, com demana sant Pau. Gent que si té dos vestits en dóna un i que comparteix el que té, com demana Joan Baptista. Gent que sap posar-se en el lloc de l’altre. I si, en comptes de preguntar a Joan Baptista, demana a Jesús què s’ha de fer, s’obrirà en el seu cor una esquerda que a poc a poc farà comprensible les seves contundents paraules, la resposta ja saps: “Dóna-ho tot als pobres, vine i segueix-me”. Tot pel que ho és tot.

(2012, 3er diumenge d’advent C)

O DÉU O AVORRIMENT MORTAL

Un dels textos més antics de la humanitat és l’epopeia babilònica de Gilgames. Quasi en el començament es relata la creació d’Enkidu, que havia de ser l’enemic i el qui frenés Guilgames, però que es convertirà en el seu gran amic. Amb tot, Enkidu, en ser creat, va ser posat al desert i vivia amb els animals i com els animals. Gilgames per humanitzar-lo li envia una dona que a poc a poc el treu de la seva vida animalitzada i l’incorpora al món humà. No serà les exhortacions ni les amenaces qui l’humanitzarà. Serà la descoberta i la relació amb la dona que a poc a poc el farà passar del mon animal al mon humà.

És el mateix per passar del món humà al diví. No seran les exhortacions morals i encara menys la por sinó el deixar-se seduir per Déu. És Déu mateix qui abaixa les muntanyes i fa aixecar les fondalades. Ell en persona ho fa.

És el que Miguel de Unamuno diu en el llibre “Del sentido trágico de la vida”. No és l’exigència moral l’específic del cristianisme, i menys la moralina que tant fem servir avui, sinó la nostra immortalització. La meva, la  teva, la de l’home concret. L’específic cristià és rabiosament religiós, la moral vindrà després. Com Enkidu, primer descobreix la dona i després s’humanitza, no al contrari. Per passar del món simplement humà a la seva plenitud que és l’obertura i comunió amb el diví, ha de ser Déu mateix qui ho faci. És la presència de Déu qui renova la nostra vida com l’aigua renova l’estepa del Negueb i qui fa que els qui sembraven amb llàgrimes als ulls retornin cantant d’alegria a la sega. L’exigència moral sense Déu és portar la persona a la desesperació o a la doble vida. Per preparar els camins al Senyor, necessitem el Senyor. Com diu sant Pau, és Déu qui comença i qui duu a terme la seva obra en nosaltres.

Dimecres 12 recordarem santa Francesca de Chantal, que va viure al segle XVII, i amb l’acompanyament de sant Francesc de Sales va fundar l’orde de la visitació. En un escrit d’una monja , secretària de la santa, ens transmet unes paraules d’ella: “Digueu un sí total a Déu i ho experimentareu. Perquè l’amor diví clava una Espasa en la part íntima i més secreta dels nostres cors, i ens separa, a nosaltres, de nosaltres mateixos…ferint-nos amb un cop tirànic”.

És l’experiència trasbalsadora del Déu que ve per

fer créixer el nostre amor fins a vessar i fer que arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist. Cal deixar que Déu sigui Déu en nosaltres, saber que som capaços de Déu i que sense Ell la vida és un pou d’avorriment. 

(2012, segon diumenge d’Advent C)

                                                                     

DEJUNI I FAMILIA

El dijous que vam celebrar sant Francesc, vam beneir la imatge que ara presideix la nostra església, un Pantocràtor. Després de la celebració vam estar parlant amb la pintora, Laura Alberich, i diu que un dia li van preguntar si quan ella pintava els seus quadres feia com els monjos de la tradició oriental que, quan pinten una icona, fan dejuni. La icona és fruit del dejuni i de la pregària. La nostra pintora va dir: “No, jo no faig dejuni, prego això sí, però (i aquí ve la cosa), des que vaig començar la pintura fins que la vaig acabar, no vaig veure ni la TV, ni vaig escoltar la ràdio, ni em vaig connectar a Internet”. Un bon dejuni, un molt bon dejuni! És el dejuni del nostre temps. Crec, per tant, que aquesta imatge realment és fruit del dejuni, i del dejuni que d’alguna manera hauríem d’aprendre, individualment, perquè si sabéssim les hores i hores que se’ns mengen aquests aparells és horrorós, de les hores que passem davant de la TV, la ràdio i l’Internet... Darrere d’això ningú no té temps per a res. No dic que siguin uns mitjans dolents, però certament es podria aprofitar millor el temps. I sobretot per les famílies! Quant de temps falta per poder parlar entre les famílies, els pares i els fills, entre el matrimoni, entre els uns i els altres, quant de temps en “adoració perpètua” davant del “rei de la glòria” que està entronitzat al mig del menjador, que és la TV. I encara més, n’hi ha que el tenen a cada habitació! I que poques vegades estem asseguts, parlant, parlant, a vegades de temes intranscendents, a vegades de temes importants, parlant...

Fa temps el P. Lombardi deia: “La família que prega unida, es manté unida”. Certament les coses no són tan clares i precises, però sí que estava indicant un punt important. Les nostres famílies preguen? Pregueu vosaltres? La parella prega? Prega la família? Encara que sigui un Parenostre, un Salm... es prega? És important. Moltes vegades ens hem trobat amb els pares dels nens de la catequesi que vénen tot enfadats dient: “Els nostres fills vénen a la catequesi aquí, ja porten dos anys, i encara no saben el Parenostre”.  Però si el Parenostre no l’han d’aprendre aquí, ni l’Ave Maria, no l’han d’aprendre aquí, resar no ho han d’aprendre aquí, han de ser els pares que ho ensenyin, ha de sortir de la família. La família és el lloc sagrat on creix la fe. Pels cristians, la família no és solament un fet sociològic, psicològic, de número, és un fet sagrat, és un sagrament.

Quan preparo una parella per al matrimoni sempre em fa gràcia perquè, com que els capellans sempre passem per carques, em fa gràcia constatar que la litúrgia és més progre que els qui es vénen a casar. Això en un punt molt concret. Fixeu-vos que tots els casaments, gairebé tots, entra la núvia... amb qui? Amb el pare! És ell qui la porta cap a l’altar, dóna la mà al que ha de ser el seu espòs, i li entrega la dona. Això és molt masclista, però no hi ha manera de treure-ho. La litúrgia cristiana catòlica no diu això.  Si llegiu el Ritual, com comença? Qui entra a l’església? El sacerdot. Igual que quan jo entro aquí no us aixequeu perquè entra el Cinto, sinó perquè entra el sacerdot, que és figura de Crist per a l’Assemblea, i no simplement ho recorda sinó que Crist hi és realment present. En el matrimoni, això passa amb la parella, ells són els sacerdots, i per això, quan entren han de ser ells dos, no el pare, els qui entren. I per això mateix, quan entren tots dos, s’aixeca tothom, perquè entra Crist, entra Crist en la figura dels dos que s’estimaran per sempre. El matrimoni cristià està basat en la llibertat, en aquest cas són dos, no són dues famílies. I això que en el Ritual és tan natural, el lliure consentiment, és el fonament del matrimoni. També hi ha la fidelitat, la fidelitat mateixa de Déu és el fonament de la fidelitat del matrimoni, i l’obertura als altres, a la fecunditat, amb els pobres, amb l’Església. És una església en petit que fa créixer l’Església: en santedat i en nombre.

Certament que això a vegades es trenca, amb molt de dolor. No és fàcil avui la vida familiar, i no crec que ho hagi estat mai. L’amor és un aprenentatge, l’amor és tot un camí el qual passa per la creu. L’amor no és gens fàcil, i no es pot basar simplement en els sentiments. Però quan això es trenca, cal un gran respecte, una gran proximitat. I això l’Església no ho té arreglat. El Cardenal Martini, que va morir fa poc, en les últimes declaracions que va fer, estava molt preocupat perquè les famílies que es trenquen i un dels seus membres es refà amb una altra persona no poden apropar-se a l’Eucaristia. Esglésies tan antigues com la nostra, tan venerables com la nostra, i que l’Església catòlica no desautoritza, les esglésies ortodoxes, han trobat altres camins que ens podrien ensenyar. Estem en un moment de transició en aquest punt, cal pregar, ser seriós, estimar l’Església, ajudar a caminar. La nostra consciència, ningú no la pot suplir, ningú, una consciència formada, que sap escoltar, una consciència que sap dialogar, que sap canviar de parer, una consciència amarada d’oració, que no es deixa portar simplement pel que es diu, que sap fer dejuni de TV i d’Internet i cerca el silenci per ser coherent i honesta.

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY –B- 11.11.12

(1Re 17,10-16; Salm 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44)

Fra Jacint Duran i Boada

EL FOC I EL SENY

 

Fa poques setmanes va venir al convent la junta d’una associació de veïns que plegava. Els seus membres venien per donar-nos una part del fons de l’associació per ajudar-nos a continuar acollint la gent amb dificultats que truca a la nostra porta. Els hi vaig agrair de cor, l’ajuda; però em sap greu i em va entristir que una altra associació de veïns plegués per falta de col·laboració, per no tenir successió. I aquesta no és l’única vegada que això passa en poc temps. I no sols les associacions de veïns, sinó moltes altres entitats es van afeblint o simplement desapareixen.

Moltes d’aquestes associacions han estat llocs on s’han format molts polítics. Han passat del món de les associacions al món de la política, perquè ho creien més eficaç. Però, és realment així? És més eficaç la política o les xarxes d’associacions? De fet s’ha aprimat el teixit social i s’ha engreixat el polític. Es parla molt de la desafecció de la gent pel món polític, però encara és més dolorós la desafecció per la xarxa associativa que moltes vegades, i ara es nota més, no depenen d’elles mateixes sinó de subvencions, per tant dels polítics.

Això deixa a l’individu sol davant l’Estat, llunyà i a la vegada omnipresent, amb unes lleis no sempre adequades o que són del tot injustes, com és ara el cas dels desnonaments que provoquen situacions tràgiques i amb unes xarxes socials i familiars totalment afeblides i sense forces per reaccionar, acollir o plantar cara a aquestes situacions.

En les primeres Vespres d’aquest Diumenge, en l’antífona (vers que es recita abans) del Magnificat, diu: “La dona va donar tot el que tenia al Senyor, i no li va faltar el necessari per viure”. Hom es pregunta, com és que la litúrgia afegeix al text evangèlic “que a la dona no li falta el necessari per viure”? Doncs, perquè la litúrgia es fa ressò del que van fer els cristians moguts per l’Esperit de Crist després de la resurrecció: compartir els béns, fer una xarxa per subvenir a les necessitats de les viudes i els orfes, com diu el llibre dels Fets dels Apòstols: “Ningú entre ells vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres i de cases les venien i posaven el producte de la venda als peus dels apòstols”. Com aquest mateix llibre del NT ens diu, això no era fet a la força o per tothom de la mateixa manera. Per mantenir aquest servei es van crear els diaques. Una xarxa que s’ampliarà per tot l’Imperi Romà i que ha arribat fins als nostres dies i ha estat una constant, en formes molt variades, de l’Església a través dels segles.

Els cristians hem de considerar que tenim una tradició i una realitat actual d’una tal envergadura en aquest sentit que no podem no sentir la situació actual com un crit a reaccionar i a ser coherents amb la nostra vocació. Però hem de recordar que l’Església ho fa i ho pot fer, no perquè és una ONG, sinó perquè és una fraternitat, un cos mogut, cremat per un cor, per un Esperit, per una bogeria que ens ve del Senyor. Sense això no faria més que mal.

En aquest sentit he trobat una frase que m’ha agradat: “Si no estic boig per res ni per ningú, de què em serveix tenir seny?”. Un seny o una raó o una llei pot ser molt coherent i raonable, però sola, sense cor, és una màquina destructiva. Sobretot quan es tracta de la raó d’Estat, com és el cas dels desnonaments. Són legals, segons la llei, però del tot injustos. El que ens diu Jesús a voltes pot semblar poc assenyat i irrealitzable. Però Jesús és molt assenyat i el que diu és possible quan, com Ell, estem boixos per Algú. Per Aquest mateix pel qual Crist va donar la vida fins a la creu i va travessar el cel dels cels fins arribar al temple “no fet per mans d’home”, fins arribar davant Déu. I així ens ha obert un camí d’accés molt assenyat, però només si estem boixos, com Ell, pel Pare. Si ens hem deixat omplir del foc que Ell va venir a calar a la terra.

NETS DE COR

NETS DE COR

L’altre dia la polèmica escriptora Pilar Rahola feia un article en un diari en què deia textualment que estava escandalitzada d’una notícia que venia d’Anglaterra.

A quina notícia es referia? Doncs que les nenes (a partir dels 11 anys)  de sis escoles (en pla experimental)  poden demanar la “píndola de l’endemà”, sense permís dels pares, ni parlar amb els mestres, sinó directament, i sense cap relació humana, simplement per un sms del telèfon mòbil.

La Pilar Rahola es queixava de l’intervencionisme de l’estat que supleix la relació amb els pares i professors per un simple procediment mecànic regulat per l’estat directament que vol reduir els embarassos d’adolescents massa joves. Ella se sentia especialment molesta, i amb raó, de la intervenció i substitució que fa dels pares l’estat en un punt, com la sexualitat, tan delicat i important. I veu venir aquesta manera de fer entre nosaltres.

Però, a més, caldria preguntar-se si és bo que uns nens i nenes d’onze anys tinguin ja relacions sexuals. Cal preguntar-se si només cal prevenir l’embaràs o si cal presentar una alternativa a la manera com avui es viu i es presenta la sexualitat.

I això li toca a l’estat? No! Ens toca a nosaltres. També com a cristians, ens toca poder parlar de castedat, de saber treballar el desig, de saber contenir-se. Ens costa parlar així.  Em pregunto si hem d’anar sempre als mínims quan parlem de sexualitat. Es pot proposar la castedat? Es pot proposar la santedat, també en aquest punt?

La tradició cristiana  diu que sí. I ara que l’Església té tantes coses en aquest aspecte de la sexualitat per curar-se i demanar perdó, crec que és el moment  idoni  per fer aquesta seva proposta sobre la sexualitat, i fer-ho sense prepotència, amb molta humilitat, comptant-se entre els pecadors, però a la vegada fent-ho amb claredat. I això començant per ella mateixa, per nosaltres.

Buda, cinc segles abans de Crist, ja es va adonar que la font del sofriment humà era el desig. Ara ho tenim ben bé davant dels ulls a nivell de l’economia i del consum. El desig incontrolat d’uns acaba acorralant famílies senceres a la misèria i la indigència i destruint la natura que ens aguanta.

Buda, coherent amb això,  fa tot un camí  amb una finalitat ben concreta: suprimir, aniquilar tot desig que ens lliga a aquest món purament aparent, buit, i  així que l’home trobi la felicitat.

El camí de les benaurances que hem llegit proposa un camí de santedat en tots els nivells de l’esser humà. Per tant també de la sexualitat, de la netedat del cor. Certament parla de la renúncia, de  la pobresa per poder entrar en el Regne de Déu. Però per l’Escriptura el món no sols és aparent, i menys dolent. Està fet per Déu, és bo i és bell. Però no pot omplir el cor de l’home. El nostre desig és més gran que el món que no té la possibilitat d’omplir-lo. Ni la sexualitat. Cal una proposta de santedat integral. Per això l’ Evangeli no parlarà de suprimir el desig sinó de fer-lo créixer i posar-lo on cal: en Déu. Tot en Déu.

Feliços els nets de cor perquè veuran Déu. Netedat de cor que és sobretot el fruit d’haver-se centrat en l’Únic necessari. Així ho expressa sant Agustí en el llibre de les confessions: Si en algú callava el tumult de la carn, callaven les imatges de la terra i de les aigües i de l’aire, callaven també els cels, i callava l’ànima a ella mateixa i es transcendia sense pensar en ella mateixa; si emmudissin els somnis i les imaginacions; si callava en absolut tota llengua i tot senyal i tot allò que existeix un moment i després desapareix... Si totes les criatures callessin i poguéssim aplicar l’oïda a Aquell que les va fer, i només Ell parlés, no per mitjà d’elles sinó per si mateix, de manera que sentíssim la seva paraula, no pas per la llengua de la carn, ni per la veu d’àngel, ni pel fragor d’un núvol, ni per l’enigma d’una paràbola, sinó el sentíssim a Ell mateix... ¿No seria això potser l’acompliment d’aquelles paraules: “Entra en el goig del teu Senyor”? (Mt 25,21).

Pascal, en el segle XVII, també va escriure en una carta: De la mateixa manera que totes les coses parlen de Déu a aquells que el coneixen i que el manifesten a tots els qui l’estimen, així aquestes coses mateixes l’amaguen a tots els qui no el volen conèixer.

Un cor net no neix de mínims, ni s’aconsegueix res només amb mediocritats, sinó proposant l’autèntica set de santedat que nia en el nostre cor on Déu ho és tot en tots.

 L’ESCALA DE JACOB

Al Priorat hi ha les restes d’un monestir, el de l’antiga cartoixa de Scala Dei. L’Escala de Déu. L’Escala que porta a Déu. Aquest nom del monestir de la cartoixa evoca un text bíblic del llibre del Gènesi, on Jacob, tot fugint del seu germà Esaú, fa nit a Betel i, tot dormint, té un somni on veu una escala que de la terra anava fins al cel i els àngels de Déu que hi pujaven i baixaven. I el Senyor se li mostrà i va corroborar amb ell l’Aliança que havia fet amb el seu pare Isaac i el seu avi Abraham. Quan Jacob es va desvetllar va dir: “Déu era aquí i jo no ho sabia”.

 

Un savi jueu diu que quan els àngels se’n pujaren al cel s’oblidaren de treure l’escala. Així el cel i la terra quedaren units, oberts, comunicats. Bàsicament aquesta escala serà per a Israel la Llei, com diu el text del llibre del Deuteronomi: “Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç”.

El que cercava aquell bon mestre de la Llei quan preguntà a Jesús quin era el manament més important és on era la clau de volta, el centre de totes aquestes lleis i manaments que el temps havia multiplicat i complicat. Jesús li respon sense moure’s de la Llei. Des d’ella respon amb la pregària que encara avui tot jueu recita tres vegades al dia: “Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, Ell és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces” i encara que Jesús hi afegeix el segon manament de l’amor al proïsme ho fa citant la Llei, en concret el llibre del Levític, ja que és això el que li preguntava el mestre de la Llei. És per això que el fariseu corrobora les paraules de Jesús i Jesús li dirà que no és lluny del Regne de Déu.

No és lluny del Regne de Déu, però no hi és. Per què no hi és? Què és el que li manca per ser-hi? Doncs perquè per a Jesús l’amor no consisteix en què nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que ha estat Ell el primer en estimar-nos, com diu Joan en la seva primera carta. No és que nosaltres hàgim de pujar l’escala per anar cap a Déu, sinó que ha estat Déu qui ha baixat per aquesta escala fins a nosaltres quan érem dolents i no havíem complert cap llei, com diu Pau. I això és el que més costa d’acceptar: que Déu ens estimi gratuïtament. El que ens demana Jesús és confiança, no l’esforç de pujar cap a Ell. Confiança en què, malgrat tanta foscor, Ell hi és. I no sols confiar en què Ell hi és, sinó que ens estima, i que confiem també en què intervé. Aquest és el salt que ens demana: acollir l’amor, creure en l’amor de Déu malgrat totes les proves en contra del dia a dia i de la nostra mediocritat. Creure el que diu el Deuteronomi: “Si poses en pràctica el que jo et dic seràs feliç”. S’és feliç quan es fa el que diu el Senyor? Només s’entra en aquest misteri, en el misteri d’aquesta felicitat, no èxit, a la llum de les benaurances de Jesús, de la dinàmica de la Pasqua, de la dinàmica de l’Amor. Així s’entra en el Misteri de la felicitat d’estimar fins a l’enemic i del donar-ho tot, d’acollir-ho tot. De creure en l’Amor, que és l’únic digne de confiança.

Jesús mateix és la Scala Dei, com diu l’Evangeli de Joan, on Jesús afirma: “Us asseguro que veureu el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home”. Jesús és l’escala per on Déu ve a la terra i Ell és l’escala per on nosaltres pugem al cel obert.

Jesús és l’escala que els àngels s’oblidaren de treure, no la Llei i menys la força, sinó l’amor de Déu que es revela en la seva vida i en la persona de Crist. Aquesta és l’escala: l’Amor que es revela en l’encarnació, en el Déu fet home. L’Amor que és Déu mateix. Per això és tant a prop i, com Jacob, quan ens desvetllem de tanta vida mig viscuda, mig adormits, de sobte podrem dir: “Déu era aquí i jo no ho sabia”.

LA VERGONYA DE SER CRISTIÀ

Fa uns mesos hi havia un dels nostres frares que estava a Cuba i allà, malgrat tots els signes de voler-se posar al dia, continuen amb uns tics molt típics, i amb unes restriccions molt típiques també, no tan allunyades de les nostres. M’explico. A Cuba estava aquest germà veient la TV. Allà normalment les pel·lícules no es doblen, sinó que és transmeten en l’idioma original i a sota posen la traducció en castellà. Doncs bé, ell estava mirant una pel·lícula en francès, i ell sap francès, de totes maneres la frase no costava massa d’entendre. En la pel·lícula surt una noia, i la noia li pregunta al noi: “I després de la mort, què hi haurà?”. I en francès el noi respon: “La vie éternel”. La traducció escrita en castellà, en canvi, deia: “Después de la muerte, la nada absoluta”. Això, però, no està tan lluny del que passa aquí. L’altre dia estava parlant també amb un altre frare que està llegint un llibre d’en Francesc Torralba que explica experiències a l’escola. Ell volia saber dels seus alumnes el perquè feien les coses, els alumnes havien de contestar per què feien les coses, quines eren les motivacions, els motors de la seva vida.

Bé, doncs, sols un dels joves va contestar, però en segon lloc: “Per motivacions religioses”. Va ser l’únic de la classe que va posar aquesta frase. El professor, que era creient, va intentar que el jove ho expliqués a la classe. El noi va acotar el cap i va dir: “No m’ho faci fer”. Què hagués passat si el pobre nano ho arriba a explicar? El “cachondeo” general el perseguiria no un dia ni dos, el bulling famós. El fet que això arribi als nens vol dir que això està molt impregnat, molt impregnat, però que molt impregnat entre nosaltres.

El mateix Antoni Puigvert diu en un llibre de diàleg entre creients i no creients, ell que és no creient: “Aquesta mania que té l’Església catòlica” –en el bon sentit, perquè ell és molt respectuós i estima molt l’Església–, de convidar els gentils al diàleg, els musulmans al diàleg, els de la Universitat al diàleg, això no és recíproc. Els de la Universitat ningú no pensa en l’Església, ni a invitar-la, ni a què parli, ni a què s’expressi. Això sí, de carregar-se-la, tothom!”. Certament, això no és recíproc, però malgrat tot, l’actitud que ens demana l’Evangeli és d’escolta, d’acollida, de benvolença. Sí, d’escolta, d’acollida i de benvolença.

El Papa, en un dels viatges més complicats del seu pontificat, ha estat al Líban recentment, en un dels llocs en tota la zona de l’Orient Pròxim en què els cristians són perseguits i estan desapareixent físicament o, si no, se’n van. El Papa, allà, en cap moment ha cridat a la guerra santa, en cap moment ha deixat sentir ni un bri de venjança, en cap moment ha desqualificat ningú. Aquí està l’actitud cristiana, que l’Església no se la inventa, que surt i dimana de l’Evangeli, és així.

El dia 11 d’octubre farà cinquanta anys del començament del Concili Vaticà II, i una de les coses més emblemàtiques d’aquest Concili, que no s’inventa, ni ho diu de nou sinó que és ressò de tota la tradició de l’Església, d’una manera solemne el Concili diu: Tots els homes de totes les èpoques i de tots els llocs, tenen els mitjans suficients per a la salvació. Tots! Absolutament tots! I això què vol dir? Que tots poden entrar en comunió amb Déu, és aquesta la finalitat per la qual estem aquí. Que poden obrir-se a Déu i que Déu els ompli, hi doni sentit i sobreïxi de vida fins a l’infinit de la seva existència, que per això som aquí.

Però això la persona humana no ho ha pogut fer ella sola, en cap temps i en cap espai, perquè l’home no pot arribar a Déu, ha estat Déu que, en Jesucrist, ha arribat a tots i a cadascú, hi ha posat aquests mitjans. Un dels mitjans que més s’estima, un dels mitjans que Ell mateix ha creat, imprescindible, un dels mitjans en els quals Ell mateix s’hi identifica, és l’Església. L’Església és el mitjà privilegiat, central i més important que ha posat, que ha creat, en el qual Jesucrist s’hi identifica: Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us ho dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa. Qui us acull a vosaltres m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull a aquell que m’ha enviat, diu Jesús.

L’Església no és simplement una societat, és el Cos de Crist, l’instrument que Déu ha creat, sense el qual la salvació de la humanitat seria impossible, no perquè tots s’hagin de batejar, però no hi ha ningú que no rebi directament o indirectament, misteriosament, a través de Jesucrist, l’acció de l’Església que fa visible, audible, tocable, eficaç, l’acció del Ressuscitat, que no es veu, però que l’Església fa visible, tocable i audible. Aquesta és la missió de l’Església.

En aquesta  crisi que estem vivint, i que encara estem patint, certament que molts saben  que l’Església acull, escolta, ajuda i que són les mans amoroses de Crist que arriben a molts i a moltes situacions molt difícils de persones batejades o no. A vegades, pensant amb algun d’aquests cristians, estic segur que molta gent mantenen l’esperança.  És cert que l’Església s’ha fet accessible, això és veritat, però es troba a faltar una cosa. L’Església s’ha fet visible, sí, però no audible, voldríem l’Església com hem escoltat de l’apòstol Jaume: Ai de vosaltres els rics, que heu escatimat el sou dels vostres treballadors, el seu clam arriba al Senyor de l’univers. Ai de vosaltres, que heu fet aquests bancs que us heu embutxacat la meitat de la riquesa del país, que esteu destruït famílies i pobles; ai de vosaltres que ho esteu destruint tot! Faltaria aquesta veu, perquè és la veu del Crist que a través de l’Església ha de tirar en cara la injustícia. És molt greu el que està passant. I no és fruit de l’atzar, és fruit de rics que s’han embutxacat, i continuen embutxacant-se, quantitat de milions, deixant a la misèria aquells que tenien uns pocs estalvis per cobrir qualsevol emergència. Falta aquesta veu, la de sant Jaume que hem escoltat avui. L’Església sempre serà malvista, i hi hem de comptar-hi, però sempre l’Església ha de ser acollidora, no pot deixar-se emportar per tornar amb la mateixa moneda el rebuig que rep, l’Evangeli no li deixa, per què? Perquè l’Església s’identifica amb Crist; més encara, Crist, s’identifica amb l’Església. I sentir-te que Crist és part activa, en tu, en nosaltres, i tu part del Crist, és la força de l’Església per fer visible, eficaç, la presència d’Aquell que és invisible però realment present.

I aquesta és la nostra feina, dels cristians, de cadascú de nosaltres, d’ajudar a aquesta tasca de tota l’Església, fer visible el Ressuscitat, fer present el Ressuscitat, fer audible el Ressuscitat, fer visible l’Invisible que porta tota la història a les seves mans.

DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY –B-, 30.09.12

((Nm 11,25-29; Salm 18; Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48)