Un dels textos més antics de la humanitat és l’epopeia babilònica de Gilgames. Quasi en el començament es relata la creació d’Enkidu, que havia de ser l’enemic i el qui frenés Guilgames, però que es convertirà en el seu gran amic. Amb tot, Enkidu, en ser creat, va ser posat al desert i vivia amb els animals i com els animals. Gilgames per humanitzar-lo li envia una dona que a poc a poc el treu de la seva vida animalitzada i l’incorpora al món humà. No serà les exhortacions ni les amenaces qui l’humanitzarà. Serà la descoberta i la relació amb la dona que a poc a poc el farà passar del mon animal al mon humà.
És el mateix per passar del món humà al diví. No seran les exhortacions morals i encara menys la por sinó el deixar-se seduir per Déu. És Déu mateix qui abaixa les muntanyes i fa aixecar les fondalades. Ell en persona ho fa.
És el que Miguel de Unamuno diu en el llibre “Del sentido trágico de la vida”. No és l’exigència moral l’específic del cristianisme, i menys la moralina que tant fem servir avui, sinó la nostra immortalització. La meva, la teva, la de l’home concret. L’específic cristià és rabiosament religiós, la moral vindrà després. Com Enkidu, primer descobreix la dona i després s’humanitza, no al contrari. Per passar del món simplement humà a la seva plenitud que és l’obertura i comunió amb el diví, ha de ser Déu mateix qui ho faci. És la presència de Déu qui renova la nostra vida com l’aigua renova l’estepa del Negueb i qui fa que els qui sembraven amb llàgrimes als ulls retornin cantant d’alegria a la sega. L’exigència moral sense Déu és portar la persona a la desesperació o a la doble vida. Per preparar els camins al Senyor, necessitem el Senyor. Com diu sant Pau, és Déu qui comença i qui duu a terme la seva obra en nosaltres.
Dimecres 12 recordarem santa Francesca de Chantal, que va viure al segle XVII, i amb l’acompanyament de sant Francesc de Sales va fundar l’orde de la visitació. En un escrit d’una monja , secretària de la santa, ens transmet unes paraules d’ella: “Digueu un sí total a Déu i ho experimentareu. Perquè l’amor diví clava una Espasa en la part íntima i més secreta dels nostres cors, i ens separa, a nosaltres, de nosaltres mateixos…ferint-nos amb un cop tirànic”.
És l’experiència trasbalsadora del Déu que ve per
fer créixer el nostre amor fins a vessar i fer que arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist. Cal deixar que Déu sigui Déu en nosaltres, saber que som capaços de Déu i que sense Ell la vida és un pou d’avorriment.
(2012, segon diumenge d’Advent C)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada