MAMA M'AVORREIXO

Hi ha un professor d’institut a Cadis que es diu Pablo Gutiérrez i que acaba de publicar un llibre sobre una experiència pedagògica força interessant que ell ha fet. En aquest llibre hi ha una frase que diu així: “Un nen que no s’avorreix és un nen que no pensa”.

Ell té dos fills, i tant amb els alumnes com amb els propis fills sempre programa les coses de tal manera que quedi temps per avorrir-se. Quan els nens (que són en definitiva els grans filòsofs, els grans pensadors, igual que els avis haurien de ser-ho) no tenen temps d’avorrir-se i passen tot el dia divertint-se, el nen deixa de tenir capacitat de preguntar-se. Perquè en l’avorriment un comença a pensar, a preguntar i a adonar-se que potser hi ha un altre món, que potser hi ha una porta màgica, sagrada, que fa veure les coses des d’una altra perspectiva, que no tot és tan fàcil, que hi ha un "altre món". En l'avorriment es pot arribar a descobrir què és pregar, descobrir la pregària.

Si el nen sempre està divertint-se, no hi haurà manera ni de pensar ni de pregar. I això que passa amb els nens ens passa encara més a nosaltres. Quantes vegades estem preocupats i horroritzats amb la perspectiva d’avorrir-nos i passem dies, hores buscant, dintre dels aparells o en les programacions, alguna diversió, tot per no avorrir-nos. Ens espanta l’avorriment.

Però això és també el que ha passat sempre en la vida de l’home. Nicodem, que surt al capítol tercer de l’evangeli de Joan. Va a trobar Jesús de nit. Nicodem podria ser un d’aquests personatges que es passés tot el dia "divertit", lluny de l'avorriment. Era un dels grans personatges de la noblesa sacerdotal i, per tant, estava en el Sanedrí i estava al dia de totes les incidències i xafarderies. Podia passar tot el dia divertidíssim només passant notícies i rumors d’un cantó a un altre, fent xafarderies un dia i un altre, parlant d’un i de l’altre. I fugir així de l’avorriment. Fins i tot podia participar d’aquells banquets que organitzaven els grans personatges, entre ells Herodes i que va costar al pobre Joan el cap. Era divertit, no s’avorrien...

En canvi, Nicodem va ser capaç d’anar a mitja nit a buscar Jesús. Va ser capaç d’anar-hi perquè ja s’havia interrogat. Ja havia sortit del divertiment general de la seva classe social. Havia estat capaç de pensar.

I en el text del capítol 3 de sant Joan, veiem a Nicodem preguntant, parlant, dialogant amb Jesús. Va ser capaç de fugir de la diversió i preguntar-se, anar a Jesús i així descobrir  tres grans coses aquella nit, que són part del cor de la Bona Nova.

Primer va escoltar dels llavis de Jesús que Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic, no per condemnar-lo sinó per salvar-lo, perquè aquells qui creuen en Ell trobin la vida. Déu estima el món fins l'infinit, per tota l'eternitat.

En segon lloc Nicodem va descobrir que aquest Fill únic de Déu, que és u amb el Pare, ha de ser enlairat, ha de mostrar en la creu fins allà on ens estima, donant-ho tot. Llavors atraurà tothom cap a Ell. Cal mirar fit a fit a Crist aquesta porta santa i sagrada que ens mena a una altra vida que és ja aquí i per sempre.

També va aprendre, Nicodem,  aquella nit que si Déu ho ha fet tot per nosaltres, ho fa i ho farà per salvar-nos, queda a les nostres mans entrar-hi o no, deixar-lo entrar o no. Optem per la llum o optem per les tenebres? Ens toca a nosaltres. Això ningú ho suplirà. I aquesta és la terrible afirmació i exhortació del cristianisme. Déu ho ha fet tot, i ho continuarà fent però nosaltres podem refusar-lo, preferir les tenebres a la llum.

D'aquí la insistència a predicar, tocar a les portes, i desvetllar consciències, i de deixar que la gent deixi de distreure’s i sigui capaç d’afrontar el seu destí etern i infinit pel qual Déu el truca, li ofereix i l’acompanya.

Hi ha un autor que va néixer l’any 155 d'una família pagana i després va convertir-se al cristianisme gràcies a l'exemple dels màrtirs. Sant Jeroni ens en parla d'ell i dels seus escrits. A més tenim alguns escrits d' ell, tot molt a prop dels fets del Nou Testament. Ell té un text que parla de la pregària i que l’ofici diví que l’Església recita cada dia ens l’ofereix. Aquest personatge és Tertulià. Després tindrà algunes actituds una mica més intransigents, però el text que us voldria llegir i que parla de la pregària és d’una gran bellesa. A mi m’agrada molt i demà toca llegir-lo a l’ofici. Diu així:

“L’oració cristiana no fa ploure sobre les fogueres, no tanca la boca dels lleons (en aquella època molts cristians que morien cremats i a la boca dels lleons) i tampoc dona aliment als famolencs. No, no aparta el sofriment físic però ensenya els homes a sofrir, el dona la ciència del sofriment. Perquè quan creix la pregària creix la fe. Abans l’oració (es refereix a l’Antic Testament) desfeia els exèrcits enemics. Ara, en canvi, l’oració ens aparta de la ira, ens fa suplicar pels nostres enemics i ens fa vetllar per aquells que ens persegueixen”. I ara el text de Tertulià parla de la pregària de tota la creació: “Preguen tots els àngels, totes les criatures, els ramats i les feres, fins i tot preguen els ocells que, quan es desperten, s’aixequen cap al cel i estenen les seves ales com dos mans i piulen quelcom que s’assembla a l’oració. Prega el mateix Jesús. Ell i a Ell la glòria pels segles”.

L’avorriment ens pot fer descobrir la pregària. L’avorriment pot centrar-nos en l’essencial.

 

Homilia IV Diumenge de Quaresma
14/03/2021
Fra Jacint Duran