FRUSTRACIÓ

Moltes vegades m’he trobat en informes mèdics amb la frase que diu del pacient: “baixa tolerància a la frustració”. La primera vegada que ho vaig llegir era en l’informe d’un xicot que amb el seu germà havia estat abandonat per la seva mare i que, en aquell moment, vam acollir al convent. Posteriorment, quan ja vivia en un pis amb el seu germà i, després d’una baralla per una raó ridícula en què va resultar ferit, el vam portar a l’hospital. El xicot no pogué suportar les cures i va fugir de l’hospital. En l’informe que va emetre l’hospital, vaig llegir-hi per primera vegada la frase que he anat trobant en casos semblants: “baixa tolerància a la frustració”.

La pregunta que em feia és: ¿com podia ser que una persona que ha passat per tantes tribulacions no pogués suportar la frustració que signifiquen unes cures, quan tota la seva vida era una immensa frustració? I segurament és per això mateix. Quan hom pateix una frustració en aspectes importants de la vida, s’arrapa a allò que és secundari i la seva pèrdua és viscuda d’una manera desproporcionada. És l’únic que li queda.

D’una manera no tant evident això mateix és el que ens passa a nosaltres. També nosaltres tenim “una baixa tolerància a la frustració” i segurament per la mateixa raó. Si no, mirem la importància desmesurada que donem a petiteses del que ens han dit o deixat de dir, del que no ha pogut ser o ha estat i no volíem. Com ens arrapem a coses o costums amb una avidesa que mostra una set desproporcionada. Segurament que això posa de manifest que hi ha aspectes fonamentals de la nostra vida que han quedat frustrats i llavors ens aferrem a detalls secundaris deixant la nostra vida buida de contingut. Frustrada en allò fonamental.

En el prefaci de la missa per a màrtirs, l’Església  prega: “En el martiri, la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni”. El màrtir, que és el paradigma del creient, ens mostra el que Pau ens diu a la carta als Corintis: “quan sóc feble és quan sóc realment fort”. El màrtir és fort a donar testimoni, és fort davant la frustració, del dolor i de la mort. I ho és perquè ha trobat al Senyor. Molt millor encara: ha confiat en Ell. No és frustrat en l’essencial, per això pot ser-ho en allò secundari.

Davant de Jesús, els de Nazaret es trobaven amb dues alternatives. Una era arrapar-se a les seves expectatives, a les seves il·lusions messiàniques i, per tant, refusar “al fuster”. Llavors, Jesús, com diu l’evangeli, no pot fer miracles, no pot obrar i no ho farà mai en contra de la nostra voluntat. O la segona alternativa: els de Nazaret podien assumir la frustració d’haver de renunciar a les seves expectatives i il·lusions i acceptar i confiar en el fuster, en Jesús. I llavors, sí, Jesús pot obrar prodigis, pot començar a guarir la frustració fonamental del nostre cor i omplir-lo amb la seva amistat. És el que Pau diu: “Els jueus demanen miracles, els grecs saviesa i nosaltres prediquem un Messies crucificat. Escàndol per a uns i niciesa per als altres. En canvi, és poder de Déu per a aquell qui creu”.

A qui opta per Jesús, a qui confia en Ell, el farà no sols tolerar les frustracions, sinó que li ensenyarà a prescindir de tot allò que no és necessari, en una vida senzilla que faci possible ser-per-als-altres. Que faci possible esdevenir instruments a les seves mans, que guarim i acollim. Que Ell curi aquella frustració profunda que ens impossibilita ser amics, germans i ens fa arrapar a tot allò que no pot donar vida, perquè no té vida. Ell és qui ens fa forts en la nostra feblesa perquè ens guareix de la set fonamental.