Hi ha una frase
feta en què diem: “Cadascú a casa seva i Déu a la de tots”. I el que volem dir
és que un en té prou amb els seus problemes i no s’ha de ficar amb els dels
altres. Cadascú el que li toca. Els problemes dels altres són això, dels
altres. I certament que hi ha persones, i a vegades som nosaltres mateixos, que
es fiquen allí on no se’ls demana i sense saber de què va intervenen complicant
encara més el problema que hi havia.
Tot i reconeixent
això, cal dir que l’Evangeli ens posa en una dinàmica a la inversa. Per
començar, Déu ja no es queda a casa seva, en el cel, sinó que entra a casa
nostra i es fa un de nosaltres. Està plantat a la nostra porta i truca, com diu
l’Apocalipsi i ens promet que si obrim Ell estarà amb nosaltres i nosaltres amb
Ell. I és aquesta mateixa dinàmica de sortir d’un mateix la que ens vol
transmetre. Els problemes dels altres són els meus problemes. Com diu sant Pau:
“Déu ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la
terra”. I això ens enviar a convocar, a reunir, a crear fraternitat, a
sentir-nos trasbalsats pel dolor i la misèria dels altres, a sortir-los a
l’encontre i congregar-los.
Cal veure com actua
Jesús a l’hora d’enviar els seus apòstols. No els diu què han de dir. Però sí
que els dóna força instruccions de què han de fer. No els envia sols, sinó de
dos en dos. De fet, el mateix Jesús sempre va acompanyat i va elegir els dotze
no sols per enviar-los a predicar, sinó perquè estiguessin amb Ell. Estar amb
Jesús comportava estar en el grup, en la família de Jesús. Era allí on Jesús
els ensenyava a perdonar, a confiar, a pregar, i això no sols de paraula sinó
sobretot en la seva manera de fer. Per això havien d’anar de dos en dos per
poder pregar com Jesús els havia ensenyat, per poder servir-se l’un a l’altre,
per perdonar-se. No transmetien una doctrina simplement, sinó una forma de
viure i veure el món diferent, molt diferent. Ells havien de ser el que
predicaven.
També en companyia
de Jesús havien après a confiar en la Providència: “Mireu els ocells del cel:
no sembren ni cullen i el vostre Pare els alimenta. No valeu més vosaltres que
tots els ocells plegats?” Per això van sense res per al camí: “ni pa, ni sarró,
ni diners, ni un altre vestit...” Seran una imatge de Jesús que truca a la
porta demanant com un pobre, creant així el trobament en la confiança. L’altre
no és sols algú que rep, sinó algú que dóna i així s’esdevé aquell misteri que
Jesús ens promet: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi
acull aquell que m’ha enviat”. El Regne és aquí. Per això es guareixen les
ferides, la mort .
El creient és com
el profeta Amós, que va fer cas omís de la frase “cadascú a casa seva i Déu en
la de tots”. Amós és el primer profeta que ha deixat escrita la seva predicació.
Ell era del regne del sud i fou enviat a predicar al regne del nord, a casa
d’altri. I això no per voluntat pròpia. “Jo no sóc profeta...n sóc pastor i sé
fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrera
els ramats i m’ha dit: Vés a profetitzar a Israel”. En una altra part del seu
llibre parlarà així de la seva vocació: “Quan el lleó rugeix, qui no s’esglaia?
Quan parla el Senyor, Déu sobirà, qui no transmetrà el seu missatge?” Era el
segle VIII abans de Crist. Tot era prosperitat a Israel... per a uns quants.
Amós, amb paraules tallants i austeres, denuncia la injustícia.
El deixeble de
Crist, com Amós, sent amb força la crida del Senyor i fa de la seva vida un
èxode d’ell mateix per portar l’esperança, per convocar, per ser reflex de
Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada