Hi ha un fotògraf, Vicenç Tomàs, que va fer un llibre que es deia “Deixem de ser invisibles”. En aquest llibre hi ha ple de fotografies d’incapacitats, de disminuïts psíquics, que ell fotografia, i posant-hi una perspectiva en què un pot veure que allà no simplement hi ha un disminuït físic o psíquic, sinó que hi ha una ànima, algú amb una història personal. Ell diu que darrera de la gent corrent hi ha grans històries. Ha fet fotografies de la gent corrent del carrer, d’aquelles que normalment no veiem, però les seves fotografies deixen entreveure que al darrera de la gent corrent hi ha grans històries.
Ara actualment gairebé ja no surt en els diaris, però encara van arribant les pateres de l’Àfrica, i a l’agost n’arribava una a Itàlia, en la que tots els viatgers estaven morts. Entre les víctimes hi havia una noia de Somàlia que es deia Sadnia, una noia de 21 anys, que resulta que va estar en els jocs olímpics de Pequin del 2008. No va guanyar cap medalla, però va ser una de les atletes més aplaudides, perquè, sabent el públic els pocs mitjans que hi havia a Somàlia, ella, amb gran caràcter i força, no es va quedar enrere i va seguir fins al final. La gent va aplaudir, no la medalla, sinó la persona. I aquesta persona que, fugint de Somàlia, va morir en una patera, tenia una gran història al darrere, amb 21 anys. Si no haguessin sabut quin era el seu carnet, segurament ni als diaris no hauria sortit, perquè els seus companys i companyes d’aquella patera també tenien la seva gran història. Darrera de la gent corrent no hi ha simplement grans històries, sinó la gran història de Déu. La història de Déu passa per aquestes vides normals i corrents, que són grans històries, d’homes i dones en els quals Déu fa tot el seu itinerari i presència, el seu treball, és el seu rei.
A l’ Evangeli veuríem aquesta paradoxa. En el judici contra Jesús, Pilat, que era delegat de l’emperador, conscient de ser el delegat de l’autoritat, diu a Jesús: Els dirigents del teu poble t’han posat a les meves mans. Fixeu-vos-hi: es pensava que per ser delegat de l’Emperador tenia a les mans Jesús que era, no delegat de l’emperador, sinó l’enviat de Déu, més encara, Déu fet home. Qui tenia a les mans a qui? ¿No és Jesús l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi per la qual van ser fetes totes les coses, el Senyor de l’ univers, el creador de tot? I, malgrat tot, sembla estar en mans de Pilat. L’Evangeli ens invita contínuament a veure les coses no simplement com el fotògraf, sinó amb els ulls de Déu, per veure l’autèntica història: qui tenia a les mans Pilat era Jesús, no a l’inrevés. I ens invita a tenir aquesta mirada nova, que és l’autèntica conversió, que és girar la mirada de Pilat, del delegat de l’emperador, dels grans sacerdots, cap a Jesús. Girar la mirada del Temple grandiós a aquell presoner que és l’autèntic Temple de Déu i ho continua essent. És el gran esforç que ens demana la conversió: girar-nos, girar els nostres ulls, veure l’autèntica història.
I això no és fàcil, perquè per reconèixer que al darrere de les històries de la gent corrent hi ha la gran història de Déu es necessita molta fe, la fe en què Jesús té a les seves mans el món, la història i la meva història.
Per això us voldria llegir un trosset de Simone Weil, aquesta gran dona jueva, diu així: “Si mirem llargament el cel, i supliquem Déu amb confiança, Ell s’atansa i ens pren fàcilment. Oh, la confiança, és la gran eina que tenim! Però és més difícil tenir confiança, que fer tots els esforços”. Som capaços de fer mil i un esforços, més que fiar-nos de Jesús que ho té tot a les seves mans. Continuem creient que el poder el té Pilat. I som capaços de fer mil esforços abans que confiar com diu el Salm:
El meu cor no és ambiciós Senyor,
no són altius els meus ulls,
em mantinc amb una pau tranquil·la
com un nen a la falda de la mare,
tot esperant els vostres dons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada