EL NÀUFRAG

Hi ha un poeta i cantant argentí que diu, en un dels seus lletres: “El més terrible que et pot passar al mar és morir de set”. Certament, el nàufrag  està rodejat d’aigua, però no pot veure. Hi ha aigua per tot arreu, però com més veus més set tens.          

És com una imatge del nostre món assedegat, cercant i bevent i bevent i com més beu  més insatisfet queda, més set té.

Per això la promesa de Jesús arriba fins el centre mateix del nostre cor: “Qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set, perquè l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna”.

La imatge del poble d’ Israel, assedegat en el desert, és com una imatge de la història de tota la humanitat, de la meva història, i que travessa tota l’Escriptura. El salmista diu:”com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, de Déu que m’és vida” i en un altre salm “Per vós es desvio el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua” i un altre salm reconeix:” En vós hi ha la font de la vida”.

“ En vós hi ha la font de la vida”Jesús, Déu amb nosaltres, dirà en el capítol 7 de Joan : “Si algú té set que vingui a mi, el qui creu en mi, que begui. Perquè , com diu l’Escriptura: del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Segons l’ Evangeli de Joan mateix, aquest riu d’aigua que brolla de Jesús, brollarà en la creu, quan el soldat perforarà el seu costat dret de Jesús i d’ allí brollarà sang i aigua. Jesús convertit en una font de vida que rajarà per donar vida. En el llibre d’ Ezequiel diu que del costat dret del nou temple sorgirà una font i que les seves aigües, que travessaran tot el desert,  arribaran i sanejaran el mar morta. Aquella mar morta on ,no sols, no pot saciar la set, sinó que  hi ha tanta sal que no hi ha vida. Jesús és el nou temple d’on raja l’aigua que cura i sacia el cor de la humanitat, el meu cor.

I això es concreta en l’amor que Déu té pel món: “Déu estimà tant el món que envia el seu Fill no per condemnar-lo sinó per salvar-lo” O com diu Pau”Déu dona prova de l’amor que ens té quan Crist mori per nosaltres, que érem pecadors” “Quan nosaltres érem incapaços de tot Crist morí pels que érem dolents”.

I evocà en nosaltres”l’Esperit Sant i ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ja deia Joan en el capítol 7 del seu Evangeli quan diu”deia això referint-se a l’ Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell”.

“El més terrible que et pot passar al mar és morir de set” diu l’escriptor. I podem, o continuar bevent i bevent  de l’aigua salada i així augmentar la nostra set, o anar a la font d’aigua viva. “L’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que rajarà sempre dintre d’ ell” aigua que sacia el nostre cor inquiet i que té la força de sanejar la nostra vida, com l’aigua del temple que pot sanejar l’aigua del mar. Res ens pot separar d’ Ell. En tota situació Ell pot transformar l’aigua de la mar morta en aigua vivificant. Les vides estancades, com aigua en descomposició, poden ser vivificades. Les situacions inhumanes omplertes de sentit i esperança.

CAL AQUESTA MORTIFICACIÓ?

Glenn Ford és un ciudatà americà que ha passat més de trenta anys a la presó, dels quals 26 en el corredor de la mort. Havia estat condemnat a mort fa 26 anys per un delicte que finalment s’ha demostrat que no va fer. Després de tot aquest temps finalment ha sortit de la presó i del corredor de la mort. Finalment han donant la raó al seu advocat i a ell mateix quan deia que ell “ni hi era present, ni va participar en el robatori, ni en l’assassinat”. El primer que em ve al cor és una profunda desconfiança sobre la justícia humana i una raó més, si no n’hi havia prou, contra la pena de mort, quan, a més a més ,aquest no és l’únic cas, ni de bon tros.

Voldria apropar-me a la persona mateixa de Glenn Ford. Al sortir de la presó ha dit: “Ja no puc tornar enrere”. I certament, no pot tornar enrere: no podrà viure els anys que ha perdut a la presó, no podrà jugar amb el seu fill quan era petit, ni passejar, ni riure el que no ha rigut, ni estar amb la seva dona el que hauria estat, ni fer el treball que hauria fet... Però , a més, ja no podrà tornar enrere de veure el món com un gran corredor de la mort. Perquè ¿quines diferències hi ha entre el corredor de la mort i la vida ordinària? Certament que moltes, però allò que constitueix pròpiament el corredor de la mort, o sigui, que l’ única cosa que és segura és la mort i que en el moment menys pensat es pot concretar realment, tràgicament, això és igual en la vida normal, en la vida que ara viurà Glenn Ford fora de la presó, com ho vivia en el corredor de la mort. Com ho vivim nosaltres.

De fet aquesta visió de la vida és una visió no sols molt comuna, sinó alimentada per molts mitjans entre nosaltres, sobretot a Europa. No es diu amb totes les lletres, però es viu l’existència, la vida, com si fos això, un corredor de la mort. La mort com l’únic i tràgic horitzó  de la vida. Cercar un altre horitzó no sols és vist com a fals sinó com a covard, com no saber acceptar les coses com són, cercar un fals consol.  Així la virtut, en el fons, més lloada, és la resignació. Diem: “Això és el que hi ha, cal ser lúcid, tot el restant són falses compensacions. Cal tocar de peus a terra.” El que se’ns demana és que ens mortifiquem qualsevol anhel que ens tregui d’aquesta tràgica visió. Les grans virtuts són la resignació i la mortificació. Mortificació que vol dir fer morir, fer morir tot anhel, tota esperança. L’ única cosa que es veu correcta es la distracció, la diversió, el mirar cap a un altre lloc. Això és un corredor de la mort.

Miguel de Unamuno es revoltava contra aquest sentit desesperançat de la vida i demanava saber escoltar l’anhel de vida, i de vida eterna, que hi ha en nosaltres. I no sols esperar quedar en el record o l’admiració dels altres. Què m’importa que em recordin, dirà, si no hi sóc?  Ni tan sols quedar diluït en el Ser, com la sal en el mar, o altres succedanis filosòfics. Ell deia: “Vull ser jo, jo mateix que visqui, i visqui per sempre”. Per al creient la vida no és un corredor de la mort, sinó un camí cap a la vida. Com diu Job: “Jo mateix, els meus propis ulls, veuran el meu Redemptor que viu”. En el llibre del Gènesi llegim: “El Senyor digué a Abram: Vés-te’n del teu país, del teu clan, de la casa del teu pare, cap al país que jo t’ indicaré.” Aquesta és l’alternativa que proposa la Paraula de Déu: la vida no és un corredor que desemboca en la mort, sinó un camí que Déu ens crida a recórrer fins  al país que ell ens indica, un País que regalima llet i mel, la Jerusalem celestial, on Jesús, com diu sant Pau, transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós.

La Resurrecció de Crist és la nostra resurrecció, la transfiguració de Crist és la nostra transfiguració. Ell ens passa al davant, per això el Pare ens diu: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en ell m’he complagut, escolteu-lo”. Demanem que el Senyor “purifiqui la nostra visió interior” com diu la pregària inicial, per poder, ja ara, gaudir del que esperem i que a Pere va fer dir: “Que n’ estem de bé aquí”. I amb aquesta força poder transfigurar el nostre món segons la voluntat de Déu i afrontar la creu que s’alça en el nostre camí com a pont, com a porta de la vida.

RETORN A LA SIMPLICITAT

M’han enviat una fotografia d’una paret on hi havia escrit: “Es sencillo ser feliz, lo dificil es ser sencillo”. Ser senzill no és gens fàcil i, a més, és com si tot es conjurés a impedir que ho siguem. És com si ho tinguéssim prohibit. És com si el nostre inconscient estigués programat per fer de barrera a la simplicitat. Fa anys que una nena cantava una cançó on anava repetint: “Antes muerta que sencilla”. No se si us en recordeu?. Nosaltres mateixos som els qui no volem la senzillesa. Tot ho vivim com a complicat, pesant i espès.  

Però em sembla que la intuïció d’aquell que va fer la pintada tenia raó. En bona part la nostra felicitat depèn de ser senzill. I ser senzill no vol dir simplificar les coses o ser simplista en els judicis sobre fets o persones. La vida és densa i , certament, complexa. Quan parlem de ser senzills, parlem de nosaltres. On  realment la resistència a la senzillesa és més forta i té més conseqüències nefastes és en nosaltres mateixos. Podríem fer ben nostra la cançó :”antes muerta que sencilla” .

El camí cap a la simplicitat, per tant, comença en nosaltres. Per això comencem per dir, paradoxalment,  que nosaltres bàsicament som simples, senzills. La nostra ànima té una sola orientació, un sol nord. Només estem fets per el bé, únicament per el bé. Quan en nosaltres posem un altre principi i mengem de “l’arbre del bé i del mal”, és llavors quan es fa conflictiva, dividida i contradictòria la nostra vida.

El nostre cor és simple, només està fet per a la veritat, per el bé, per a Déu. Quan transigim i mengem de “l’arbre del bé i del mal” comença  un aiguabarreig, una confusió en nosaltres que ens porta poc a poc a la desintegració. Perquè com estem fets, només, per el bé quan fem el mal l’hem de justificar, l’hem de vestir fins als nostres propis ulls, com si fos bé, que és l’ únic que acceptem. I aquí comença l’ autojustificació, la incoherència i la no transparència dins nostre per a nosaltres mateixos. La mentida es fa lloc en nostres. Deixem de ser senzills.

Les temptacions són precisament això:  o fer passar com a bé allò que és dolent. O acceptar el mal com a camí per el bé . Aquestes són, en essència, les temptacions que a l’ inici i al llarg de la seva vida tindrà el mateix Jesús. És bo el que proposa el diable i fins fa servir la Paraula de Déu per justificar-ho. El que proposa l’ Enemic és que Jesús sigui acceptat com a Messies, com a Fill de Déu (“Si ets el Fill de Déu...”). Ara els mitjans, bàsicament el poder, acaben doblegant, anorreant la llibertat humana. I aquestes són també les nostres temptacions: acceptar el mal per aconseguir un bé. El fi volem que justifiqui els mitjans.

El camí cap a la senzillesa comença en dir sí quan és sí  i no quan és no, com diu Jesús. I això comença en el meu interior, en mi, en el meu cor. Com diu el salm: “Déu meu creeu en mi un cor ben pur”. Un cor net és un cor que no cerqui justificar-se, que es digui a si mateix blanc quan és blanc, i negre quan sigui negre, que no cerqui justificar-se, ni enganyar-se. I continua dient el salm:” feu renéixer en mi un esperit ferm”. Sí un esperit decidit que sigui, no sols lúcid, sinó decidit a fer i a concretar el que veu que és bo.

 Això no ho podem fer sols, perquè no estem fets per ser sols , el salm continua dient:” No em llenceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant”. Només sota la seva mirada, davant d’Ell, parlant amb Ell, és quan la llum de la seva mirada eixampla el nostre cor i el fa ferm per fer el que ha vist que era el que havia de fer.  I el salmista sap que això no sols és el camí cap a la simplicitat , sinó també cap a l’alegria:”Torneu-me el goig de la vostra salvació”. Camí cap a la simplicitat, cap el goig, cap a la felicitat.

És senzill de ser feliç, perquè ser feliç no és que et sortint bé les coses, sinó trobar sentit a les coses, a la vida. I aquest sentit és Déu, l’Únic bo, l’Únic bé. Pel qual hem estat creats. Quan hom pacta amb la ambigüitat i admet un altre principi, una altra font de felicitat, comencem amb les justificacions i comencem a dir no on és sí i sí on és no. La vida deixa de ser simple, es perd el nord i la netedat de cor i hom deixa de ser senzill i s’allunya la felicitat. Hem caigut en la temptació. Jesús la va vèncer i és en ell que tenim l’esperança que on ha abundat el pecat ha sobreabundat, encara més, la gràcia. Ell és el camí de retorn cap a la simplicitat.

  

NO SABEM QUÈ ENS PASSA

He llegit una frase en una entrevista que s’atribuïa a Ortega y Gasset i que diu així:  “No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I ens passa a tots”. Aquest és el misteri: que, preguntis a qui preguntis, té una inquietud indefinida que li costa de concretar-ne el contingut. A vegades, i amb raó, hom identifica un problema o problemes que el preocupen. Però, fins si aquests problemes fossin superats, continua la inquietud, aquest “No se què em passa...”. Hi ha qui es pensa trobar fàcilment el nucli del problema i, per tant, la solució. I certament, tota explicació queda lluny d’abastar el fons del nostre ésser.

Amb tot, alguns d’aquests intents tenen força intuïció. He rebut fa poc per correu electrònic un missatge en què es veu un home estirat en el sofà d’un psiquiatre i el psiquiatre que el diagnostica així: “Depressió: excés de passat. Ansietat: excés de futur”. Tot i no ser un diagnòstic que ho expliqui tot, ja que la persona humana ultrapassa qualsevol simplificació, amb tot ens pot posar davant de dues dificultats en què força sovint ensopeguem. El passat, sigui idealitzat o sigui viscut amb un profund ressentiment, moltes vegades acaba menjant-se l’ara, l’aquí. Ens bloqueja i ens tanca en la nostàlgia o en el ressentiment que no ens deixen veure amb claredat la realitat actual. És com una “boira d’amargor”, com diu santa Clara, que enfosqueix la vida i li fa perdre la llum que li és pròpia. Però no sols ens pot contaminar el passat, en el nostre cor també la por al futur acaba creant una ansietat imprecisa que ens submergeix en la grisor i ens bloqueja.

Certament que fer una crida a foraviar l’obsessió del passat o la por del futur pot ser sana i fins necessària, però... ¿és possible? És possible a l’home concentrar-se en el present obviant el passat i el futur? És molt sa concentrar-se en l’ara i aquí, però... ¿és possible? Ja que aquesta preocupació no és una simple mania nostra. La preocupació pel futur és por d’encarar-se amb la incertesa de la vida i amb la mort, el nostre futur ineludible. I l’obsessió amb el passat ens encara amb la nostra culpa, amb les nostres responsabilitats no assumides o traïdes, o amb la nostra incapacitat de perdonar.

Jesús ens diu: “No et neguitegis, doncs, pel demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia té prou amb els seus maldecaps”. Però això no és una simple exhortació de sanitat mental o espiritual, sinó que el que demana Jesús és encarar-se amb les pors i els perquès que provoquen l’ansietat i l’angoixa. La raó profunda d’aquests estats, per Jesús, és fruit de servir a dos (o més) senyors. “No es pot servir a dos senyors. O faràs cas d’un, i no de l’altre. O estimaràs l’un, i no l’altre”. Estem dividits, indecisos a qui seguir. El problema de fons és de fe, de confiança en Déu, el nostre Pare: “Homes de poca fe”. Per això Jesús ens diu: “Cerqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol i tot això se us donarà de més a més”.

Fer que la nostra vida sigui una constant recerca de Déu, del seu Regne. De tendir poc a poc a no tenir un cor dividit com diu Jesús: “No es pot servir a dos amos”. Tenir, com deien els Pares de l’Església, un cor indivís. Aquí hi ha el que ha de ser el centre de la nostra vida: Déu i el seu Regne. Un Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents, que alimenta els ocells del cel i vesteix els lliris del camp. Un Déu que, ell sí, sap de què tenim necessitat. Un Déu que pot expressar-se dient: “¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”.

“No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I això ens passa a tots”, però el centre d’aquesta incertesa és la manera  de ser de l’home que no es pot entendre fora de l’àmbit de Déu i de la confiança en Ell. “Homes de poca fe” cerqueu primer i per damunt de tot el Regne de Déu. D’aquest Déu que té cura dels ocells, dels lliris i cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats.

SI VOLS LA PAU PREPARA’T PER LA GUERRA

Si un dia aneu al Centro Cultural de los Ejércitos a Madrid veureu que, a l’entrada, hi ha un escut en el qual hi ha escrit: Si vis pacem, para bellum, que és la famosa frase llatina del segle IV que vol dir: Si vols la pau, prepara’t per la guerra. I crec que és una molt bona consigna. Especialment pels cristians.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. La millor manera de preparar la pau és preparar-se per la guerra. I per preparar la guerra, cal un bon exèrcit. Uns bons soldats.

Aristòtil, que va viure quatre segles abans de Crist i que va ser instructor d’Alexandre el Gran, parla de les virtuts cardinals. Una de les virtuts cardinals és la fortalesa, que és la base de la valentia. Aristòtil, després de parlar-ne llargament i de descriure-la, posa com exemple de fortalesa i valentia el soldat. Uns quants segles més tard, el segle XIII en concret, un gran teòleg cristià, sant Tomàs d’Aquino, llegeix els textos d’Aristòtil i els fa seus en bona part, però a l’hora de posar un exemple de fortalesa i valentia no posa el soldat, sinó el màrtir.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra, i això està bé, però des de Jesús podríem dir que no és la violència dels soldats la que ha d’instaurar la pau, sinó l’exèrcit dels qui construeixen la pau i que estan disposats a donar-ho tot, fins la pròpia vida. El qui vol la pau ha de saber que es trobarà amb la tribulació, l’oposició, la guerra. Cal preparar-se per la guerra. El màrtir és el soldat de Crist. L’exèrcit esclatant dels màrtirs, com cantem en el Te Deum. El màrtir, que és el paradigma del creient, exerceix una força passiva, de contenció, que certament li pot costar la vida, però està mogut bàsicament per una actitud positiva, perquè cerca el Regne de Déu, perquè cerca ser constructor de la pau, perquè cerca ser en Crist, ell i totes les coses. En el prefaci dels màrtirs diem: En el martiri la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni. El màrtir és transparència de Crist per això és paradigma del cristià. Tot cristià, com el màrtir ha de ser transparència del Crist.

I cal aquesta actitud per seguir Jesús en el que ens diu avui: Heu sentit a dir: “ull per ull, dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. Estimeu els vostres enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Si el màrtir és transparència del Crist, Crist és transparència del Pare. Perquè es tracta d’anar fins el final: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial. No es tracta de perfeccionisme malaltís, sinó de la manera de ser-ho. No complint simplement lleis, sinó fent com el Pare Celestial que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.

Cal tenir-ho molt present tot això, cal la meditació assídua del bé, com diu la pregària introductòria, per contrarestar el que constantment passa com “les evidències” en les converses i en els mitjans... i, sobretot, en el nostre cor. I el primer que us diran és que tot això és molt maco, però que un Estat necessita un exèrcit, no de màrtirs, sinó de soldats. I el cristià no cal que ho contradigui, ni que doni la raó a això, perquè aquestes paraules de Jesús van dirigides a un exèrcit molt concret que som nosaltres, els creients. Nosaltres som l’exèrcit del Crist, cridats a donar-ho tot, a ser constructors d’una pau basada en la valentia dels seguidors de Jesús. Jesús no es dirigeix a Pilat, ni a Herodes, ni a ningú que tingui poder, ni als polítics, sinó a la gent del carrer, a nosaltres. Així va enviar sant Francesc els seus frares i també els laics que el seguien desarmats, però amb la força de ser portadors de Crist.

I això pot ser perquè tenim la força de ser Temples de Déu, on Déu hi habita, on Déu actua. Com diu Pau: El temple de Déu és sagrat i aquest temple sou vosaltres. D’aquí la consciència de la pròpia dignitat que Pau ens presenta: Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefas, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre i vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. Preparem-nos per una guerra sobretot contra nosaltres mateixos que no acabem de creure que el que ens proposa Jesús sigui realitzable. Amb Ell tot ho podem. Sant Francesc i tants d’altres ens diuen que no és una simple il·lusió, o utopia. Cal,doncs, valentia, cal creativitat per ser una alternativa a la violència. no som els únics, ni els primers, ni estem sols.

NO ESTIGUIS PREOCUPAT, OCUPA’T!

Aquests dies, qui més qui menys, tothom està refredat. L’altre dia també jo no em vaig sentir massa bé i vaig demanar a la farmàcia que em donés alguna cosa. En llegir el prospecte, molt semblant a d’altres de la seva mena, hi havia escrit, entre altres coses: “Aquest medicament  produeix somnolència, es desaconsella conduir cotxes o maquinària perillosa. També produeix insomni”. O sigui, que t’adorm i no et deixa dormir a l’hora. I, certament, havia de fer un esforç per no dormir-me durant el dia i no em deixava acabar de conciliar el son durant la nit. Produïa un estat d’ensopiment que no em deixava estar ni despert ni adormit.

Amb tot, no és un estat massa diferent del que normalment vivim, només l’accentua. En lloc de parlar d’aquest medicament, podríem parlar de la nostra manera de viure: tendim a viure mig aletargats. Com si prenguéssim Frenadol. Ni quan estem desperts ho estem del tot, tenim el cap en un altre lloc. Ni quan dormim ens deixem anar de les nostres cabòries. No som allí on estan els nostres peus, sinó que estem com enfonsats en nosaltres mateixos. Entre nosaltres i la realitat hi ha una espessa capa de preocupacions.

La Universitat de Barcelona ha posat en circulació una frase que es pot llegir pels carrers i que diu: “No et preocupis pel futur, ocupa-te’n!”. És una bona recomanació per al futur i per a qualsevol altra cosa. La millor manera de desfer preocupacions és passar de la preocupació a l’ocupació. No quedar-se tancat en el neguit, sinó passar a l’acció.

Diu el llibre del Siràcida: “Si tu vols, guardaràs els manaments. Ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua... vida i mort: pren el que vulguis”.

Jesús mateix vol que passem (“immediatament”) de la preocupació a l’ocupació: “Ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell”. Si això diu sobre allò que fem, igualment ho fa d’allò que diem: “Digueu sí quan és sí; no, quan és no. Tot allò que dieu de més ve del Maligne”. I també amb la mateixa contundència diu de tallar tot mal pensament: “Tothom qui mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri”. Ara, aquí, no cal esperar més, és el moment d’actuar, de tallar, de ser coherent. No tenim cap altre espai que aquest, ni cap altre temps que l’ara.

Però això no és possible, sinó com diu el Salm: “Feliços els homes que guarden el pacte i busquen el Senyor amb tot el cor”. Només podem guardar el pacte si cerquem el Senyor amb tot el cor, o com diu més endavant: “Feu aquesta gràcia al vostre servent: que visqui pensant en la paraula que heu donat.” Només podré seguir els seus camins si tinc present la seva paraula en el meu cor.

O com diu l’oració d’entrada a la missa: “Oh Déu, Vós prometéreu d’habitar en els nets i humils de cor”. És la seva presència en nosaltres el que ens fa possible no quedar-nos tancats en preocupacions i passar a ocupar-nos en aquest pla que Déu ja tenia decidit abans de tots els temps i que s’ha revelat en Jesús.

Vivim aletargats, massa preocupats, poc esperançats. Ens cal descarregar preocupacions i fer-ne ocupacions. Petites si voleu, però reals. La nostra fe és d’una obertura infinita, però d’una humil i quotidiana concreció en l’ara i aquí. Només amb l’Infinit en el cor podem decidir ara i aquí. Només ara i aquí podem obrir el nostre cor a l’Infinit.

AIXÍ, QUÈ ESTÀ DEMANANT?

L’altre dia vam tenir una trobada al convent de Pompeia. Hi va parlar un voluntari de l’Associació ARRELS. Com sabeu, aquesta associació s’ocupa de les persones sense sostre. En la seva aportació, aquest voluntari, va parlar de l’iniciador d’aquesta associació, un jesuïta. Diu que aquell home, en una ocasió, va donar un entrepà a un indigent i que, en girar-se, aquest li va llençar l’entrepà a l’esquena. Les reaccions del jesuïta podien ser moltes, però va optar per fer-se la pregunta: “Així, doncs, què està demanant aquest home?”. Intentar respondre a aquesta pregunta sense acontentar-se mai amb una resposta que serveixi per a tothom i, encara menys si és una resposta teòrica, és el que dóna vida i força als qui volen realment acostar-se a l’altre, sigui o no marginal.

Llegim a Isaïes: “Diu el Senyor: comparteix el teu pa amb els qui tenen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds... no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides... quan invoquis al Senyor, Ell et dirà: “Aquí em tens!”... s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà com el migdia”. Sant Francesc, en el seu Testament, diu una cosa semblant: “Quan jo estava en pecats em repugnava molt veure leprosos, però el Senyor m’hi conduí i vaig fer misericòrdia amb ells. I quan me n’apartava, allò que m’era amarg se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Però, tant Isaïes com sant Francesc, no estan parlant d’un fet automàtic. Hom sap que és difícil fer el bé. Sobretot si hom no es pregunta: “I, doncs, que està demanant aquest home?”. I cada vegada que hom es troba amb algú, cal fer-se aquesta pregunta. Sobretot perquè tampoc nosaltres no sabem respondre massa aquesta pregunta. Què és el que jo demano? Què vull, realment?

Perquè la manera de poder fer el bé és saber què és el que jo vull. Perquè jo també sóc un indigent, un pobre, nu i desvalgut, com diu l’Apocalipsi. Fa poc estava en un convent on, a l’hora de beneir la taula, es deia: “Senyor, doneu pa a aquells que tenen fam i als qui en tenen, doneu-los fam de Vós”. I jo em preguntava: Aquells que tenen fam de pa, només tenen fam de pa? No tenen fam d’amor, de Déu? O Déu és un patrimoni dels rics, i els rics... tant fàcilment s’adonen d’allò que els manca? I no són precisament ells els qui tant fàcilment creen falses necessitats que acaben esclavitzant-los? Tots som un entramat de necessitats, pors, i no sabem demanar el que necessitem. Tots som pobres.

Per això sant Pau es presentà als de Corint com un pobre. Lluny de tota prepotència del ric, a qui li sembla que tot ho pot arreglar, Pau diu: “Em vaig presentar entre vosaltres feble, esporuguit i tremolós”. I en la manera de parlar també ho era: “En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa... ni pel prestigi, ni l’eloqüència...”.

Perquè, de fet, el Déu mateix que predica Pau va actuar i actua de la mateixa manera: lluny de tota prepotència. Diu Pau: “Us vaig anunciar el Misteri de Déu... i no vaig voler saber res més que Jesucrist i encara clavat a la creu”.

És el Déu de les Benaurances: el Déu dels pobres, dels humils, dels compassius, dels qui posen pau... El Déu pobre, humil, compassiu, el qui no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la. És Jesús, Ell és la llum de les nacions que esvaeix tota tenebra. I que, reflectit en nosaltres, il·lumina el nostre entorn.

Podríem fer-nos, de nou la pregunta: “I, així, què demana aquest home?”, i encara: “Així, què demano, jo? Què vull?”. Mirant Jesús a la creu, al Jesús de les Benaurances, intuïm què estem demanant. Seguint-lo, ho gustem.