NO SABEM QUÈ ENS PASSA

He llegit una frase en una entrevista que s’atribuïa a Ortega y Gasset i que diu així:  “No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I ens passa a tots”. Aquest és el misteri: que, preguntis a qui preguntis, té una inquietud indefinida que li costa de concretar-ne el contingut. A vegades, i amb raó, hom identifica un problema o problemes que el preocupen. Però, fins si aquests problemes fossin superats, continua la inquietud, aquest “No se què em passa...”. Hi ha qui es pensa trobar fàcilment el nucli del problema i, per tant, la solució. I certament, tota explicació queda lluny d’abastar el fons del nostre ésser.

Amb tot, alguns d’aquests intents tenen força intuïció. He rebut fa poc per correu electrònic un missatge en què es veu un home estirat en el sofà d’un psiquiatre i el psiquiatre que el diagnostica així: “Depressió: excés de passat. Ansietat: excés de futur”. Tot i no ser un diagnòstic que ho expliqui tot, ja que la persona humana ultrapassa qualsevol simplificació, amb tot ens pot posar davant de dues dificultats en què força sovint ensopeguem. El passat, sigui idealitzat o sigui viscut amb un profund ressentiment, moltes vegades acaba menjant-se l’ara, l’aquí. Ens bloqueja i ens tanca en la nostàlgia o en el ressentiment que no ens deixen veure amb claredat la realitat actual. És com una “boira d’amargor”, com diu santa Clara, que enfosqueix la vida i li fa perdre la llum que li és pròpia. Però no sols ens pot contaminar el passat, en el nostre cor també la por al futur acaba creant una ansietat imprecisa que ens submergeix en la grisor i ens bloqueja.

Certament que fer una crida a foraviar l’obsessió del passat o la por del futur pot ser sana i fins necessària, però... ¿és possible? És possible a l’home concentrar-se en el present obviant el passat i el futur? És molt sa concentrar-se en l’ara i aquí, però... ¿és possible? Ja que aquesta preocupació no és una simple mania nostra. La preocupació pel futur és por d’encarar-se amb la incertesa de la vida i amb la mort, el nostre futur ineludible. I l’obsessió amb el passat ens encara amb la nostra culpa, amb les nostres responsabilitats no assumides o traïdes, o amb la nostra incapacitat de perdonar.

Jesús ens diu: “No et neguitegis, doncs, pel demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia té prou amb els seus maldecaps”. Però això no és una simple exhortació de sanitat mental o espiritual, sinó que el que demana Jesús és encarar-se amb les pors i els perquès que provoquen l’ansietat i l’angoixa. La raó profunda d’aquests estats, per Jesús, és fruit de servir a dos (o més) senyors. “No es pot servir a dos senyors. O faràs cas d’un, i no de l’altre. O estimaràs l’un, i no l’altre”. Estem dividits, indecisos a qui seguir. El problema de fons és de fe, de confiança en Déu, el nostre Pare: “Homes de poca fe”. Per això Jesús ens diu: “Cerqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol i tot això se us donarà de més a més”.

Fer que la nostra vida sigui una constant recerca de Déu, del seu Regne. De tendir poc a poc a no tenir un cor dividit com diu Jesús: “No es pot servir a dos amos”. Tenir, com deien els Pares de l’Església, un cor indivís. Aquí hi ha el que ha de ser el centre de la nostra vida: Déu i el seu Regne. Un Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents, que alimenta els ocells del cel i vesteix els lliris del camp. Un Déu que, ell sí, sap de què tenim necessitat. Un Déu que pot expressar-se dient: “¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”.

“No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I això ens passa a tots”, però el centre d’aquesta incertesa és la manera  de ser de l’home que no es pot entendre fora de l’àmbit de Déu i de la confiança en Ell. “Homes de poca fe” cerqueu primer i per damunt de tot el Regne de Déu. D’aquest Déu que té cura dels ocells, dels lliris i cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats.