CAL RESPECTAR TOTES LES OPINIONS?

A vegades, per acabar amb una discussió enutjosa, diem: “Bé, deixem-ho aquí; totes les opinions són respectables”. Però, realment totes les opinions són respectables? El que sí estic segur és que totes les persones són respectables, pensin el que pensin, i encara que siguin els meus enemics personals. Segons Jesús, els he d’estimar i respectar. Però no ho tinc tan clar en quant a les opinions. Hi ha opinions que són falses, basades en fets equivocats, o falsejats; d’altres que són ofensives o simples calúmnies, o tòpics repetits i infundats. No totes les opinions són respectables!

En aquest sentit, el bisbe de Girona, el dia de sant Narcís, va demanar perdó per la manera de fer de 13TV, televisió relacionada amb la Conferència Episcopal Espanyola.  I així mateix tots els bisbes catalans han denunciat la manera de fer d’aquesta emissora. Diuen, referint-se a 13TV, que alguns dels seus programes “s’expressen amb menyspreu, desqualificació i fins a l’insult”. Les opinions d’aquest mitjà de comunicació no es guanyen el respecte, no són respectables, ja que s’utilitza normalment la desqualificació d’aquell que no pensa com ells, i això és doblement nefast quan pensem que aquests són mitjans de comunicació que volen ser l’expressió de l’Església.

Fa uns quants anys, en al nostre convent de Sarrià, en plena dictadura franquista, es van tancar un bon grup d’estudiants i persones de cultura. La policia fins va envoltar el convent. És el que ha quedat ja anomenat com “La Caputxinada”. Entre els intel·lectuals hi havia el poeta Salvador Espriu. Com que per encabir tothom es van haver d’habilitar fins les parts del convent que utilitzaven els frares, un dia, quan Salvador Espriu passava per un dels corredors i es va trobar amb un dels frares que era admirador de la seva poesia, aquest li va dir: “Que gran ser poeta!” i diuen que el poeta li va contestar: “Més gran és ser germà!”. I Espriu tenia tota la raó. Hom pot ser poeta, físic, president... el que sigui, però no hi ha títol més gran que el de germà. I esdevenir germà és el gran desafiament de la nostra vida. Som germans, però ho hem d’esdevenir.

Per això els cristians hem d’allunyar-nos de tot esperit de prepotència, d’imposició. Sense Déu no s’entén res, però a Déu només hi accedim des de baix: “Benaurats els pobres en l’esperit, el Regne de Déu és per a ells”, el Regne de Déu, Déu. Déu és el Déu dels humils, dels misericordiosos, dels qui posen pau.

Totes les persones són respectables, però no totes les opinions i menys aquelles que no respecten les persones. Hem de fer un món de germans, però que puguin ser diferents i no tinguin por de pensar diferent. I, certament, el pensament de l’Església no coincideix amb les opinions normals. Els creients en Jesús, més que ningú, hem de respectar l’altre encara que no estiguem d’acord amb la seva opinió, encara que no compartim la seva opinió. La nostra opinió sobre les coses es recolza en el Sermó de la Muntanya, en Jesús. O almenys així hauria de ser.

   

DE NARCÍS A SANT NARCÍS

Dimarts és sant Narcís, patró de Girona. El nom de Narcís, amb tot,  prové de la mitologia grega. Segons diu Ovidi totes les noies s’enamoraven de Narcís, però ell les menyspreava totes i estava absort en la contemplació de la pròpia bellesa. Tant era així que mirant-se en el reflex d’un riu finalment s’ofegà. Etimològicament Narcís vol dir produir son, Narcís té parentiu lingüístic amb narcòtic.

De fet les persones narcisistes, centrades en si mateixes, que tenen un sol tema de conversa: només parlen de si mateixes, produeixen son, avorriment a l’entorn. Però elles estan tan desconnectades de l’entorn que no s’adonen.

Però, la ciutat de Girona no celebra aquests Narcís sinó sant Narcís, que segons Eusebi de Cesarea, historiador del segle IV,  fou bisbe i màrtir de Jerusalem en el segle II. Els dos Narcisos no van morir de mort natural. Però mentre un moria tallant tota relació i engolit per si mateix, l’altre ho feia per servir els seus germans i per amor a Crist.

I aquest és el camí que tots hem de fer: passar del Narcís de la mitologia, engolit per ell mateix, al sant Narcís centrat en Crist i en el servei als altres. I així enlloc de ser un narcòtic per un mateix i per els altres serem creadors de vida per estar, no somnolents sinó ben desperts i  atens al nostre entorn.

El Fariseu que prega en el temple tot dient “Gràcies Senyor perquè no sóc com els altres homes; lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos...” encara no ha superat el narcisisme, està centrat en ell, no en Déu. El primer que haurà de fer per anar cap a Déu és adonar-se que és “com els altres homes”, per tant, pecador. Perquè no es tracta de comparar-se amb els altres sinó amb Jesús. I aquí neix l’abisme. El nostre punt de referència no són les estadístiques, ni les majories. El nostre punt de referència és Jesús. Per tant el primer que haurà de fer el fariseu és identificar-se amb el cobrador d’impostos, amb el pecador. Revelant-se la bondat de Déu, revelant-se Crist, l’abisme del seu amor, les nostres mediocritats són molt semblants, són irrellevants les diferències.

I això no és anular l’home simplement sinó fer-nos adonar d’ on estem, de que ridícul és jutjar l’altre. I el que encara és més important, posar-nos al davant  l’alternativa que Déu ens proposa. I aquesta alternativa és Jesús. Jesús que no sols és una proposta, sinó, que com diu el salm “El és a prop dels cors que sofreixen”. Ell mateix ens assisteix, ens acompanya, ens treu del pou.

Crist ens salva del nostre Narcís, del nostre egocentrisme destructiu, aïllat i autodestructiu. I malgrat això no ens dona una personalitat diferent de la nostra ja que quan ens emmirallem  en Crist ens reconeixem a nosaltres mateixos en el més profund o original que som. Ja que ell és imatge del Déu invisible i nosaltres hem estat fets a la seva imatge i semblança. Crist salvant-nos de nosaltres mateixos ens fa ser autènticament nosaltres mateixos. És com si Narcís mirés més profundament i darrera la seva primera imatge, en el fons, hi descobrís la seva autèntica imatge: Crist.

Aquesta és la experiència de Pau que veu la seva pròpia vida com una libació vessada sobre l’altar. Pau a fet d’ ell mateix una autodonació, una ofrena, com Crist. És el pas del Narcís a sant Narcís.

   

ENSENYEU-NOS A PREGAR!

Les mans alçades cap el cel són una forma d’expressar corporalment la pregària. Molts pobles i cultures així ho han fet i encara avui ho fan. Segons el llibre de l’Èxode, també Moisès ho fa, intercedint pel seu poble. Aquesta postura expressa total lliurament a Déu i a la vegada les palmes de les mans dirigides cap el cel són expressió del qui demana, del qui espera rebre.

Aquesta postura la trobem pintada moltes vegades en les parets de les antigues catacumbes de Roma dels primers segles cristians, en l’època de les primeres persecucions. Però hi ha una diferència que cal remarcar entre la postura orant que es veu en aquestes pintures i la postura orant de Moisès o d’altres tradicions. Les mans dels orants de les pintures cristianes no tenen el palmell girat cap amunt, cap al cel, sinó obertes cap endavant. Aquesta petita diferència és molt expressiva, ja que vol imitar la postura de Jesús a la creu que, amb els braços oberts i les mans clavades, pregava al Pare intercedint pels seus botxins i per tot el món en el moment de la seva autodonació total. És Ell, Jesús, qui ens ensenya com hem de pregar sense perdre mai l’esperança. I és en la creu la culminació de l’ensenyança de Jesús sobre la pregària, el cim del que els volia dir als deixebles quan li demanaren: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar”.

Aquelles pintures de les catacumbes ens mostren la voluntat dels primers cristians d’identificar-se amb Jesús, d’unir-se a Ell, d’imitar-lo, de pregar com ell, d’ajuntar-se a la seva total autodonació. Els cristians feien la postura de sempre per pregar, però transformada per la seva adhesió a Crist. Sant Pau fa el mateix, diu al seu deixeble Timoteu: “Des de petit que ja coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació, a través de la fe en Jesucrist”. Fixeu-vos com Pau remarca que les Escriptures tenen el poder de donar la saviesa que duu a la salvació, però per la fe en Jesucrist. És Jesús que fa d’intèrpret de les Escriptures. És a través de la fe en Ell que elles esdevenen salvadores. És el que diuen els deixebles després de trobar Jesús ressuscitat pel camí d’ Emmaús: “No és cert que el nostre cor s’abrusava dins nostre quan, pel camí, ens obria el sentit de les Escriptures”.

Així, els cristians entreveiem en Moisès amb els braços oberts tot pregant una imatge de Jesús en creu pregant per tots nosaltres, no destruint els nostres enemics com ens diu l’Èxode, sinó perdonant-los, reconciliant-nos, com Jesús a la creu. I si algun enemic cal destruir és el que tinc a dintre, aquell que m’impedeix autodonar-me, oblidar-me de mi mateix.

A partir de Jesús es rellegeixen totes les escriptures. Per això el prevere, a l’hora de fer la pregària a l’eucaristia, també assumeix aquesta postura de Jesús a la creu. I per aquesta mateixa raó ens posem drets en la lectura de l’Escriptura només quan es llegeix l’Evangeli. És ell qui rellegeix tota l’Escriptura i li dóna un nou sentit. I també rellegeix tota la nostra vida a la seva llum. La meva vida. La vida de l’Església i del món. Ell n’és la clau d’interpretació.

Per això, quan parlem d’un màrtir diem que és aquell que mor per Crist, però sobretot com Crist: perdonant...i, si cal, demanant perdó, com ha dit l’arquebisbe de Tarragona amb les implicacions amb la dictadura franquista. I com ha fet l’episcopat d’Argentina demanant perdó per les implicacions amb la passada dictadura. Un dels firmants d’aquest document fou l’actual papa Francesc, llavors arquebisbe de Buenos Aires.

CONFIA!

La professió en que ha repercutit més l’atur  ha estat entre els treballadors de la construcció. La raó ha estat que en bona part la causa de la crisi que estem patint  ha estat fruit de l’anomenada “bombolla immobiliària” . Es va construir edificis i més edificis que ara no es poden vendre.

Però si preguntem quina és la segona professió que més aturats acumula veureu que, segons les estadístiques, es tracta dels periodistes. I podríem dir que també en aquesta professió hi ha hagut una bombolla, una “bombolla informativa”, que ha edificat unes immenses construccions de paraules, fotos i vídeos que han acabat omplint tots els nostres sentits creant una visió del món bàsicament caòtica. I, a més, dels periodistes han entrat, fent-los la competència, les xarxes social.

 I aquesta visió negativa del món no ha estat creada per mala voluntat. Una vegada s’han dit totes les males notícies no queda espai ni temps per parlar de res més donant la sensació que tot és negatiu.  A més no es diferencia entre notícies importants i notícies secundaries, no es diferencia entre el gra i la palla. Tant espai ocupa un terratrèmol al Pakistan com la lesió insignificant que s’ha fet un jugador de futbol  ( o potser més), ocupa el mateix lloc la darrera anècdota d’una actriu a la vida d’una Premi Nobel.

No podem esperar del periodisme que doni bones notícies, simplement perquè no li queda espai i encara més perquè no es venen. Es venen més les xafarderies que els temes de fons. El mercat marca el contingut.

Si hom es deixa portar per la “bombolla periodística” acaba tenint una visió totalment negativa de la realitat i lineal, sense volums.  Des d’aquesta postura és molt difícil ser agraït, és molt difícil viure la vida com un do de Déu.

Si mirem el Nou Testament comprovem que la seva manera de veure el món és tant o més negra que la que avui ens donen els mitjans de comunicació. La visió del món del Nou Testament no és pas optimista, ni de color de rosa. Però malgrat això tot el Nou Testament es una explosió d’esperança i d’acció de gràcies. I la causa és ben clara, com avui ens diu sant Pau:” Pensa  que Jesucrist del llinatge de David, ha ressuscitat d’ entre els morts. Aquesta és la bona nova que predico”. És una Bona nova que depèn totalment de Déu, no de les nostres bones obres, perquè”Ell continua fidel si nosaltres no li som fidels”.

 Si Crist realment ha ressuscitat el món queda submergit en l’esperança i l’horitzó de llom impregna tota la realitat i es fa descobrir els criteris d’allò que val del que és simplement palla. Et dona el motiu segur i bàsic de donar gràcies: Jesucrist.  I així  tenir criteris i punts de referència fonamentats que facin trobar raons i fets per, no sols  per orientar-se, sinó encara més per saber aprendre a ser agraïts. I motiu per continuar lluitant i treballant.

 Una de les finalitats més importants de la vida cristiana és aprendre a ser agraïts.  Ens hi va molt. Fixeu-vos que en començar la Pregària Eucarística el prevere diu. “donem gràcies al Senyor” i tots responem “és realment just i necessari” i continua el prevere “És realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació que us donem gràcies Pare Sant”. per tant de saber donar gràcies depèn la nostra salvació.

És la diferència que veiem en l’Evangeli d’avui. Els deu leprosos són tots curats, però només al samarità, aquell que ha tornat enrere per donar gràcies,  se li diu “la teva fe t’ha salvat”. Hi ha una diferència essencial entre ser curat i ser salvat. És passar del pla simplement nostre al de Déu. Passar del terrestre a l’ Etern.  Del precari al definitiu. Però per fer això ens cal saber agrair i per saber agrair ens cal una raó que ens obri els ulls que enmig de paraules, fotos, vídeos i pel·lícules ens faci trobar les petjades del Senyor. I ningú com Ell mateix ens pot fer de guia. Per això hem de fer com el samarità i una i altra vegada tornar enrere per agrair o perquè ens orienti  enmig de tanta desorientació, perquè ens digui a cau d’orella que Ell, el vivent, el ressuscitat,  es manté fidel encara que nosaltres no li siguem fidels.

   

FES BONDAT!

Quan abans et deien “fes bondat” es tractava  d’un advertiment moral: portat bé, sigues bo, no facis el mal. I encara  ara es vol dir això sobretot si ho diem als nens. Però, cada vegada es va desplaçant el sentit mèdic. Moltes vegades quan diem a algú “ fes bondat” li estem dient que pregui la medicació que toca, que no faci excessos tant en el menjar com en el comportament, que no faci esforços. En definitiva li estem dient que es cuidi. I moltes vegades quan li diem que no faci esforços, estem dient-li que es cuidi d’ell i deixi de tenir cura dels altres. Que no faci esforços que el puguin perjudicar. I això és lògic i està molt bé si es tracta d’una situació més o menys greu, però quan aquesta actitud es va generalitzant i s’aplica per qualsevol maldecap o petita molèstia estem canonitzant l’egocentrisme i culpabilitzant la cura de l’altre com a font de malaltia. I posant la cura de la pròpia salut per sobre de fer el bé de l’altre.

És ressò d’això aquella altre frase: “la caritat ben entesa comença per un mateix”. Que s’ entén com prioritzar el cuidar-se un mateix abans que els altres. Així fer bondat o fer caritat es refereixen a mi i no a l’altre. En canvi el sentit primigeni d’aquesta frase (tal com jo ho he llegit) es tracta que la caritat ben estesa comença per mi mateix, en el sentit que he de ser jo qui comenci  a donar o a fer el bé sense esperar que l’altre comenci o faci res, La iniciativa està en mi, no com a resposta del que l’altre ha fet.

Però això és massa per a nosaltres, ens és impossible, veiem que seria molt bo, però ens sobrepassa, esperem sempre una recompensa o un motiu que justifiqui la nostra bona acció. Per això anem aigualint l’evangeli.

 Però aquest és el sentit de quan parlem de com Déu ens estima. Sant Pau és ben clar: “Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors (no els bons), i entre els pecadors jo sóc el primer... que primer blasfemava, el perseguia i l ’injuriava”. És una concreció del que diu l’evangeli de Jesús: “ Aquest home (Jesús) acull els pecadors i menja amb ells”. La caritat ben entesa comença per un mateix. És Déu mateix qui s’avança com el pastor a cercar l’ovella perduda, o com  la dona que atrafegadament cerca la moneda que ha perdut, o el pare que no deixa acabar de parlar al fill perdut i el vesteix de festa o que surt a cercar el fill gran suplicant-lo que entri a la festa. Aquest és el nostre Déu un Déu atrafegat, que va pels camins cercant-nos, que ens espera i ens abraça, que ens prega perquè entrem a la festa.

El drama de la nostra vida com a cristians i que ens omple de neguit és que sabem això  i ho creiem que és cert, però no ho sentim. Creiem que certament Ell “sempre està amb nosaltres i tot el que és d’Ell és nostre”com ho diu el pare al fill gran, però el nostre cor no ho sent. La nostra fe és una fe moltes vegades freda, que sap, creu, però no sent. El que sent és la distància, l’obligació o la culpa, encara que sap i creu en la gràcia i la proximitat de Déu.

Però sentir aquesta distància és el primer pas per sentir la nostàlgia d ’Aquell que és llar, acollida. És el ressò de la veu del pastor, de la dona atrafegada que ens cerca, del pare que ens convida, que ens crida de molt a prop, encara que la seva veu la sentim tant lluny.

És aquesta nostàlgia, aquest desig, aquesta seducció de Déu, és la seva presència que fa possible allò que a nosaltres és impossible: que la caritat ben entesa comenci per mi mateix, o sigui que pugui imitar Déu, que pugui tenir la iniciativa en l’amor sense esperar ni motiu, ni recompensa. És Déu mateix, la seva infinita proximitat que jo experimento com a nostàlgia que fa possible que jo també l’imiti, el segueixi. I en la mesura que el vaig seguint la nostàlgia es fa més gran fins a ser una ferida oberta que em porta la salvació.

  

AMAGADA

Avui és el dia de les Marededéus trobades.  Al Montnegre hi ha una petita ermita que s’ha restaurada fa pocs anys i que tradicionalment celebrava la festa el 15 d’agost. Però darrerament es celebra el 8 de setembre i crec que amb molt d’encert ja que després de la guerra del 36 la imatge va passar més de 20  anys perduda i finalment es va trobar amagada en un paller  i sense poder tornar-la a la seva petita ermita que estava destruïda es va entronitzar a la parròquia de sant Martí on actualment és venerada.

Però cal dir que la festa d’avui parla de les Marededéu trobades, però que cal matissar entre trobar i descobrir, En el llibre de la saviesa diu : “Qui serà capaç de trobar el rastre de les coses del cel?”, però poc abans ens diu : “Qui pot descobrir la voluntat de del Senyor?. I certament una cosa és trobar i una altra descobrir. Els qui van trobar la imatge de la Mare de Déu dins el paller podien haver reaccionat alegrant-se d’haver trobat una talla del segle XVI i que podrien vendre a bon preu. O llençar-la a la deixalleria, com tant objectes religiosos. O valorar-la com objecte decoratiu. Tots aquests haguessin trobat la imatge, però cap d’ells no l’ hagués descoberta.  Cap d’ells  hagués destapat, descobert el seu misteri:  ser un objecte que apunta més enllà d’ell, que apunta al Misteri de Déu. Aquest Misteri que entreveient tant senzills fidels que venien a pregar i a encomanar-se.

Això també ens passa amb tantes coses...i sobretot amb persones que trobem i fins convivim però que no les descobrim. Esdevenen opaques i les cobrim amb un vel de rutina i de tòpics.

Això mateix és el que passà en temps de Jesús. Hi havia molts que es trobaren amb Ell, però molt pocs el descobriren. Era el Fill de Josep, el fuster, el de Natzaret d’ on no pot sortir res de bo. Avui però el text de l’Evangeli ens dona l’oportunitat no sols de trobar-lo sinó de descobrir-lo. Les seves paraules o ens escandalitzen o ens fan transparentar el seu últim misteri, no ens deixen alternativa. Escoltem-lo: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare o la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i.....fins a la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. Qui és aquest que pot parlar així, perquè l’he d’estimar més que el pare a la mare...que a mi mateix. Només pot ser un qui parli així: Déu! Podem fer dues coses, com els seus contemporanis posar-nos en contra o seguir-lo, no hi cap un entremig.

Si ens decidim a acceptar-lo ell passarà immediatament a ser el fonament de la nostra llibertat: “ningú no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”.  Ens ho treu tot, Ell és l’únic necessari. I ens ho retorna tot i tots en Ell, en Ell ho trobem tot. Tot és relatiu davant d’Ell, tot passa a segon lloc. Recordem com Maria mateixa va haver d’aprendre això mateix. Quan la multitud asseguda al voltant de Jesús li diuen que la seva mare i els seus germans l’estant buscant Jesús respon: “qui és la meva mare? i qui són els meus germans?, i mirant al seu voltant va dir: tot aquell que compleix la voluntat del meu Pare m’és mare, germà i germana”. Ell és el fonament de tot i també d’una nova manera de relacionar-se no basada en la necessitat o la dependència, sinó en la llibertat i la gratuïtat.  Ha creat una nova humanitat centrada en Ell.

És el que Pau demana des de la presó a Filèmon. Que rebi al seu esclau fugitiu no com esclau sinó com a germà estimat: “Qui sap si providencialment, Onèsim se separà de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com a germà estimat”.

Descobrir a Crist fa ho fa trontollar tot, Ell ho fonamenta tot, especialment capgira les relacions amb els altres. Ell ens fa lliures i ens transforma en instruments de llibertat. Nosaltres hem trobat a Crist, però l’hem descobert?. Ara és l’oportunitat. Ara.

  

ÉS DÉU QUI HA DE CANVIAR?

Diu sant Agustí que “quan preguem no hem de pretendre de donar a Déu orientacions del que ha de fer, sinó que som nosaltres que hem d’orientar-nos degudament”.

I aquesta és la gran pregunta que es fa l’home creient: “qui pot descobrir la voluntat del Senyor?” com diu el llibre de la saviesa o com continua preguntant-se: “qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?”.

Normalment estem submergits en el que diu tothom i repetim mecànicament l’opinió general que actualment es presenta sempre com a nova i innovadora, encara que moltes vegades no és més que tòpics repetits d’anys i a vegades segles.

Sant Pau va trencar els tòpics de la seva època en que l’esclavisme era una cosa evident i normal, acceptada per tothom. Sant Pau escriu una carta a un cristià convertit a la fe per ell mateix, que es deia Filèmon. I en aquesta carta no comença a fer grans declaracions sinó que tot és ben senzill i concret. Sant Pau estava a la presó i allí també tancat  hi havia conegut Onèsim un esclau de Filèmon  que s’ havia fugat del seu amo i per això havia estat empresonat. Ara Pau el retorna Onèsim al seu amo Filèmon amb aquesta carta i recomanació on diu: ”Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà de tu un moment perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat”. Com és Pau capaç d’exigir que Filèmon aculli Onèsim com a germà i no com esclau?

Per una raó molt concreta: Tant Pau com Filèmon tenien un mateix Senyor: Jesús. Ells no esperaven que les lleis s’adeqüessin al que ells creien que era just sinó que actuaven amb un altre punt de referència que era Jesús mateix. Ell, Jesús, era el Senyor i la font de les seves decisions.

Els dos, Pau i Filèmon, s’havien pres molt seriosament les paraules de Jesús: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes , i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.

Tot queda centrat en Jesús: “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”

El creient té algú, Jesús,  que ha passat davant seu i ha fet la pregaria que tant li costa fer a ell: “Pare si es possible que passi de mi aquest calze, però que no es faci el que jo vull sinó el que vós voleu” i que Jesús mateix ens ensenyar “facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. Jesús ens ensenya a pregar, és el camí que ens porta al Pare. En Jesús veiem al Pare, en Jesús veiem com ha de ser l’home, com he de ser jo.

El creient té algú, Jesús, que està al seu costat,  i li diu “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps” “quan dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo seré enmig d’ells”

El creient té algú dintre seu, Jesús: “aquell que m’estima el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” que obra en ell un doll d’aigua viva que rajarà fins a la vida eterna.

Quan preguem, doncs, no vulguem imposar la nostra voluntat al Pare, deixem-nos guiar per ell, Ell sap perfectament què necessitem i repetim amb el salmista: “que el vostre amor Senyor no ens deixi mai aquesta és l’esperança que posem en Vós”. I així plens d’ell sabrem afrontar els reptes que la vida ens porta amb la mateixa valentia i lucidesa de Pau a la presó.