ÉS NECESSARI I POSSIBLE

El 13 de setembre de 1886 S. Freud es va casar amb Martha Bernays. El divendres al vespre Martha va tenir un dels disgustos que més la van marcar en la seva vida, així ho comunicà al seu cosí anys després. Martha era jueva, com S. Freud, al divendres a l’hora que començava a celebrar-se el dissabte, dia sant pels jueus, com tenia costum va encendre les espelmes rituals que marcaven el començament de la festa, cosa que va prohibir severament S. Freud recordant-li que havia de treure’s del cap tots aquell prejudicis religiosos si volia estar amb ell.

El 1915 S. Freud, el pare del psicoanàlisi, ateu convençut i militant, com hem vist,  deia que fruit de les seves investigacions i experiència que: “el nostre inconscient no creu en la seva pròpia mort; es comporta com si fos immortal”. Per S. Freud aquest sentiment era irracional i xocava amb la realitat. Per ell, lògicament, tot s’acabava en la mort.

Fa poc s’ha publicat un llibre amb un títol que fa pensar en això mateix. El llibre es titula:”necesario, pero imposible”. És el mateix que deia Freud. Pel nostre inconscient som immortals, el nostre desig va més enllà de l’ara i aquí i aquesta transcendència li és necessària i imprescindible, però...li és impossible. La mort li barra el camí.

Javier Gomá, que és l’autor d’aquest llibre, cita a Aristòtil. La natura sol dotar de prou capacitat a les coses per arribar a la perfecció: una planta simplement desenvolupant el seu principi interior assoleix la seva plenitud. El mateix passa amb l’animal. I en el cas de l’home ens porta a descobrir la nostra dignitat d’origen i la nostra indignitat de destí.

En l’home se li ha donat l’expectativa, el desig d’una plenitud, i al contrari dels altres éssers, se li ha negat   la possibilitat d’arribar-hi: és una cruel contradicció.

Avui, en la festa de l’ascensió de Crist,  celebrem la destrucció d’aquesta frustració. Perquè no celebrem, pas, que Crist ha desaparegut d’ entre nosaltres,sinó que és una festa d’alegria i d’ exultança, perquè com diu la pregària de l’ inici de la Missa: “Deu totpoderós concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies ; perquè l’ascensió del Crist, el vostre Fill,  és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el cap el cos (que som nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi”

Els deixebles, diu el llibre dels Fets dels Apòstols,  tenien “una alegria immensa perquè com diu la pregaria de després de la comunió” amb Déu hi ha un que és home com nosaltres” i així ens ha obert el camí.

S. Freud tenia raó “el nostre inconscient es comporta com si fos immortal” i es com- porta així perquè ho és. És el desig de plenitud i eternitat que Déu mateix havia posat en el nostre cor. I ho és perquè Crist ens ha obert el camí a la plenitud que desitjàvem. I així podríem canviar el títol  del llibre “necessari però impossible” per “necessari i possible”.

I no ha estat possible per natura, amb això té raó l’autor, sinó perquè Déu en Crist ho ha fet possible. Ens ha obert les portes de l’eternitat.

I aquest poder amb que Déu ha ressuscitat Crist de la mort i l’ha entronitzat a la seva dreta, com diu la carta als efesis, actua ara, aquí, en nosaltres, diu:” Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres”

Aquests poder que hem de deixar  treballar en nosaltres és  Crist que exerceix la seva sobirania per crear espais on els pobres rebin la bona nova i els empresonats vegin la llum i on totes les víctimes d’aquesta situació actual tant injusta puguin veure l’esperança i puguin fruir de les primícies del regne.

   

MIRAR I...VEURE

Joan Fontcuberta és un fotògraf barceloní que ha rebut un dels premis més importants en fotografia. Premi internacional Husselblod. Ell ens avisa d’entrada que la fotografia menteix, és ficció. Fixeu-vos  en un àlbum de fotografies familiar: és un dipòsit de somriures. On són les preocupacions? On són els conflictes? I fins quan vam fer aquelles fotografies en concret somrèiem certament al moment de fer la foto: Lluís....!, però abans i després somrèiem? Cal no confondre les fotos amb la realitat. A voltes volem fer tantes fotos per suplir o corregir la realitat: perquè fos una altra. Voldríem viure més en les fotos que en la realitat.

Si mirem el Nou Testament és com àlbum de fotografies de l’origen del cristianisme. Certament que l’ origen del cristianisme és un gran esclat de vida. El gran somrís de Déu que és la nostra esperança. Però això no amaga la realitat sinó tot el contrari. La gran notícia de la resurrecció de Crist porta a acceptar a tenir el gran motiu per acceptar la realitat i no amagar-la i per això encarar els problemes amb fortalesa i esperança.

Pau en les seves cartes no amaga els conflictes sinó que els exposa i hi cerca solucions. Avui el text del Llibre dels Fets dels Apòstols ens  parla de “desavinences i d’una discussió seriosa” que portà a Pau i Bernabé a pujar a Jerusalem. El problema es resolgué  enfrontant-lo, escoltant, dialogant, comprenent l’altre. Aquests ha estat un paradigma, un gran exemple per arreglar altres desavinences i conflictes.

I això ve d’estimar el gran misteri cristià que és l’encarnació, l’ estimar el concret, el no perdre’s en noms i paraules, com dirà Pau, sinó mirar d’entendre el concret i no deixar-se portar per mil coses i paraules. Quan l’Església ha actuat així és que ha vençut la por i ha cregut que el Senyor és vivent i actuant no li ha estat necessari corregir la realitat  amb excuses, frases o fotos més o menys adients, sinó encarar-la amb realisme i esperança.

Amb tot hi ha fotografies que val molt aturar-s’hi  i mirar-les, fins contemplar-les. És un art, una obra d’art quan es capta el moment, el gest, la bellesa d’un moment. Diu Joan Fontcuberta que per aconseguir això el bon fotògraf és el més semblant al “cec perfecte”. Enmig del torrent del que veiem i passa el bon fotògraf ha de ser capaç de ser cec al 99,99 % de tot el que veu i passa i fixar-se  en aquest segon, en aquell detall i aturar-lo, parar el temps. És com descobrir l’etern que hi ha en cada instant.

És així mateix com ens mira el Senyor: “Que el Senyor s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada”, com diu el salm.

Aquesta mirada de Déu és com si fos cec a tot el que hi ha i només es focalitzés en mi. Aquesta mirada m’obra la serena porta de l’ara de Déu. La porta de la quietud bullent de la vida, de la llum més intensa que no enlluerna. De la profunditat abismal que acull tendrament.

Diu Jesús: Qui m’estima farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. És de tu, de mi de qui parla. D’ara i aquí.

I MALGRAT TOT... L’AGUANTEM

Hi ha un autor anglès que ens recorda que, en cada una de les nostres vides, hi ha una persona que, malgrat que ens desagrada, la cuidem i molt. Quan mirem el seu físic, la trobem poc agraciada; intel·lectualment molts li passen al davant i, sovint, no diu la paraula adequada en el moment que toca, cosa que ens irrita especialment.

Aquesta persona té uns sentiments molt poc agradables, per no dir-ne gens. I si recordem el que ha fet i ha dit, veiem que és penós recordar-ho. I malgrat que no ens inspira massa simpatia, ni massa sentiments positius, cada dia l’alimentem, la vestim, la cuidem... Lògicament m’estic referint a nosaltres mateixos: quantes coses no canviaríem de nosaltres mateixos, quantes coses no ens cauen bé de nosaltres mateixos, quants records no esborraríem de la nostra memòria i, malgrat tot, ho fem tot per cuidar-nos i fer-nos feliços.

Si fóssim conscients del que ens costa acceptar-nos i tenir bons sentiments sobre nosaltres mateixos... Si fóssim conscients que, amb tota seguretat, ens veiem a nosaltres mateixos com a enemics de nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens alimentem, ens cuidem i cerquem la nostra felicitat, ens seria molt més fàcil estimar els nostres enemics. Seria una simple continuació de l’amor a nosaltres mateixos. Tal com diu la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix”. Això ja porta inclòs l’amor als enemics.

Estimar els altres, fins els enemics, no ens demana aprovar l’altre, ni el que fa i encara menys sentir afecte per l’altre, ni que t’agradi la seva manera de fer. Sinó que el que cal és fer com fas amb tu mateix malgrat no estar d’acord amb tu, ni agradar-te el que fas, ni com ho fas. Malgrat tot això et cuides i cerques el millor per a tu.

Això és estimar els altres com a tu mateix. Això que sembla tant lògic a nosaltres ens resulta impossible de fer. Estem ferits i el nostre cor està obnubilat. I malgrat això, l’Evangeli va més enllà. És la manera de posar-hi remei: proposar l’infinit: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres COM JO us he estimat”.

Aquest “manament nou” ha estat posat en l’Evangeli de Joan entre els relats on Jesús prediu la traïció de Judes i la predicció de la negació de Pere. Aquest manament està posat en l’Evangeli de Joan després del relat en què Jesús renta els peus als seus deixebles, també a Judes, i abans de la seva passió en creu.

Això no sols eleva el llistó, sinó que ens fa entrar en l’àmbit de l’Infinit, del diví. Com diu la pregària d’ofertori d’avui: “... ens heu fet participar de la vostra divinitat, única i sobirana”, mostrant-nos així com Ell és capaç d’estimar.

Jesús: que no va morir per amor als enemics, sinó per l’amor més gran, com diu en l’Evangeli de Joan: “No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics”. Perquè Jesús pot tenir qui el consideri el seu enemic o algú que es consideri enemic seu, però Ell no veu a ningú així: Ell no en té, d’enemics. Com diu la litúrgia oriental, Ell és “l’Amic dels homes”. No experimenta, ni veu a ningú com a enemic, per això dóna la seva vida pels seus amics, o sigui, per a tothom.

I ens invita a anar més enllà de nosaltres mateixos i entrar en l’àmbit de l’amor de Déu, és a dir, donar la vida pels amics, anar purificant el nostre cor per veure els altres no com a enemics, sinó com a amics.

Per això necessitem un cor nou, un cor net, per això cal que quedi imprès en el nostre cor la segona part del manament nou: “com jo us he estimat”, o com diu el salm: “El Senyor estima entranyablement tot el que Ell ha creat”.

A mi, el Senyor em mira, com diu la pregària inicial: “mireu aquests fills que tant estimeu”. És aquesta mirada de Déu la que em guareix, la que em transforma, la que em capacita per estimar com Ell, la que vessa en mi el seu amor.

Som éssers que ens sentim mirats i és que ho som, de mirats; però cal no fugir-ne, com ho relata el llibre del Gènesi d’Adam, que s’amagava de la mirada de Déu. Cal que entenguem que aquesta mirada és la que ens pot omplir de llum, deixem que reposi sobre nosaltres, que ens transformi. Però cal acceptar que “per entrar al Regne de Déu cal passar per moltes tribulacions” ja que la mirada del Pare sobre nosaltres és la mateixa que reposava en el cor de Jesús, però en Jesús el que és, és el que ha de ser i, en nosaltres, el que és, és molt lluny del que ha de ser, per això la mirada de Déu ens dol, però, si no la defugim, ens guareix perquè ens instal·la en la veritat.

EL PORQUET VALENT

Fa temps vaig veure una pel·lícula sobre un porquet. Crec que la pel·lícula tenia com a títol “El porquet valent”. Només recordo una de les seves escenes.  Es  veia el porquet tot content a la granja perquè tenia tot el que necessitava: casa, menjar, veterinari, companyia, etc... En l’escena que recordo, se li acosta un gat, que veient-lo tan content i satisfet, li comença a dir: “Tu creus que els humans et donen tot això perquè sí, a canvi de no-res?”. “Què vols dir?” li diu el porquet. “Doncs que per als humans tot té un preu. Recordes la teva àvia que va desaparèixer misteriosament...? recordes que el teu oncle, que tampoc saps on és...? Saps on van anar? Saps on són...? Tots han estat fets pernils, xoriços i botifarres! Els humans no fan res desinteressadament”. Llavors el porquet, horroritzat, fuig dels humans. No recordo massa cosa més de la pel·lícula. Però podríem dir això mateix de les ovelles i el pastor. Per què el pastor cuida i pastura les ovelles? Pel guany que en treu: la llana i el preu de la carn.

Aquesta és la nostra lògica. Però el textos bíblics d’avui ens volen fer passar a una altra lògica i aquesta és la paradoxa que fa que costi tant entendre Déu. Jesús el nostre bon pastor no sols no mata les seves ovelles, ni se n’aprofita, sinó que els dóna la vida i dóna la pròpia vida per les ovelles. Aquesta és la meravella, l’estranya meravella del cristianisme: Déu no sols crea l’home, sinó que s’encarna i és Ell qui mor per donar-nos vida. Ens vol fer participar de la seva mateixa vida, de la seva divinitat.

Els homes sempre s’han preguntat per què han estat creats. Per què són aquí, quina és la finalitat per la qual Déu els creà? Això és molt difícil de contestar perquè estem pensant massa a la nostra manera, en termes d’interès. Preguntar per què hem estat creats és com preguntar per què servim, per què serveix l’home? Què aporta la seva existència? I en definitiva què li aporta a Déu haver creat la humanitat, el fet de crear-nos? I de crear-me? Algunes mitologies antigues, tradicions orientals i fins pensadors occidentals, com Hegel, pensen que la divinitat utilitza la humanitat per als seus fins. O més radicalment, els homes no existeixen en si mateixos i s’han de diluir, desaparèixer en la divinitat, com la sal en el mar.

Però a Jesús si li féssim aquesta pregunta ens diria que la persona humana no serveix per a res. No ha estat creada per cobrir cap necessitat de Déu, ni de res ni de ningú. Al contrari, tot ha estat creat per a l’home i en vistes a ell. Com diu Jesús en l’evangeli de Joan, allò que m’ha donat el Pare val més que tot, i això que li ha estat donat pel Pare ets tu, sóc jo, som nosaltres. L’home no és un mitjà ni un instrument per a res, sinó que és una finalitat en si mateix.  Més encara, és la finalitat de la creació, el que li dóna sentit. I no la humanitat en general solament, sinó cada persona en concret.

El per què el Senyor ens ha creat no és una pregunta equivalent a per què li serveix la creació i la persona a Ell. Sinó que és una pregunta pel sentit. Tu, jo, en Crist, som  el perquè van ser fetes les coses. La nostra història col·lectiva i personal en i amb Crist,  és el sentit, la finalitat de la terra i del món.

Quan hi pensem seriosament costa de creure, perquè és massa gran, que el Senyor conegui el meu nom i reconegui la meva veu, que no m’utilitza per a res sinó que em vol per mi mateix, per compartir la seva divinitat, que la meva-nostra història sigui el per què i el sentit de la creació.

No serveixo per a res sinó que tot ha estat fet per servir-me, tot té sentit en nosaltres i nosaltres en Crist i Crist en Déu. Com diu Pau “Tot és vostre, el cel, la terra, el present, el futur. Tot és vostre, vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”.

Si així ens tracta Déu, així hem de tractar nosaltres als altres. No hi ha ningú que puguem utilitzar-lo com un simple instrument, cosa o mitjà. Nosaltres que som imatges de Déu hem de valorar els altres com Déu em valora. I això té repercussions en  la família, en l’economia, en la política. Quan tracto amb l’altre sé que tracto amb allò que per a Déu “val més que tot”.

QUÈ CELEBREM?

Sabeu quin dia és avui...? Avui és 7 d’abril, diumenge segon de Pasqua, cert, però què se celebra?.... És el dia mundial de la salut, aquests any especialment dedicat a la hipertensió... Així ho ha decretat l’ ONU. De fet quasi cada dia de l’any aquest organisme hi té designat un nom: dia de la ràdio, dia de la tolerància, de la justícia social, de les viudes, de la diabetis, de la pau, de la llengua materna, de la gent del mar...etc. A través d’aquestes designacions es vol sensibilitzar en els problemes seriosos que té la humanitat o es vol desvetllar valors en la població.

De fet l’Església a través dels segles ha donat també color diferent  a cada dia. Però hi ha una diferència molt important. En el calendari de l’ ONU s’hi assenyalen valors i reptes, en canvi, en el calendari de l’Església hi ha noms de persones concretes. No valors genèrics sinó persones concretes que han viscut, patit: sants i santes. Ells i elles (els coneguts i els no coneguts, que també celebrem en la festa de tots els sants) han viscut molts d’aquests valors que porta el calendari de l’ ONU i han respost als reptes de la seva època, però no ho han fet empesos simplement per aquests valors, sinó perquè s’han deixat arrossegar fascinar per la crida del Crist. No un valor genèric, sinó la persona de Jesús és qui ho vertebra tot, i també el calendari. I en aquest calendari el nucli és un dia: el diumenge.

L’any 113, o sigui, només feia uns 80 anys dels fets de Pasqua,  Plini el jove governador romà de Bitínia (Turquia nord occidental ) va escriure una carta a l’ Emperador Trajà en que li deia que, tot i complir les ordres de perseguir i matar als cristians , no n’entenia les raons. En la carta els descriu així: “ells afirmen que tota la seva culpa i error consisteix a reunir-se un dia fixe abans de l’alba i cantar a cors alterns un himne a Crist com a Déu”.

Aquest governador pagà, doncs, ja coneixia el que avui hem proclamat en el llibre de l’ Apocalipsi, també insinuat en l’Evangeli de sant Joan i en molts d’altres textos del Nou Testament: que els cristians tenien un “dia fixe”en que es trobaven. L’ Apocalipsi l’anomena diumenge o sigui : “Dia del Senyor”. Hi ha per tant un dia del Senyor, i això ha quedat imprès en les nostres llengües. En català en diem diumenge, en castellà domingo, en italià la domenica...etc.

És el diumenge el dia de la resurrecció i on no sols recordem el fet central de la història; o sigui: la Resurrecció de Jesús,  sinó que és el mateix Crist vivent qui ens convoca.  El deixeble Tomàs només va trobar Crist Ressuscitat essent amb els germans el “dia fixe” vuit dies després, osia, l’altre  diumenge.

És en aquest “dia fixe”, el diumenge, on en l’Eucaristia Jesús ens convoca i on ens constituïm i ens construïm, o millor, on el Ressuscitat ens constitueix i ens construeix com a creients; més, ens construeix com a poble, com a fraternitat, com Església. Aquí és on es forgen els homes i les dones, els sants i les santes que no solament omplen el calendari sinó la història i el món. Sortint a l’encontre dels problemes i sofriments humans, i malgrat tantes limitacions i pecats, mostren ,en la realitat, una manera de ser i de viure diferent.

D’aquest dia de la Resurrecció, de l’Eucaristia, emana vida nova i força per afrontar els reptes petits o grans de la vida de la història.

Avui és el dia de la salut, segons l’ ONU, i un altre dia serà el dia de la solidaritat, i un altre el de la pau...Nosaltres no som, pas estrangers a això, però no partim d’una utopia o ideal sinó d’una realitat història i actual que ens dona solidesa i és el nostre punt de partença i fonament de la nostra esperança: Crist ressuscitat i tots els qui s’han deixat arrossegar per Ell. Per això avui 7 d’abril, segon diumenge de Pasqua, és el dia de la Resurrecció de Jesús, raó de la nostra esperança...de la nostra autèntica salut.

PREGAR ÉS...

A l’ Auditori de Barcelona el 23 de març es va interpretar la Missa en si menor de Bach. En un diari portava una crítica molt bona de la interpretació. Després de diferents elogis el comentarista músical acabava amb aquesta frase lapidaria: “ la pregària es feia art”.

Però cal dir que la pregària sempre és art, més és l’art. Com diu un artista de Terrassa: “si l’art no és una forma de pregària no és res”.

La pregària és un art, és l’art perquè és obrir la vida al Misteri de Déu. Millor, és aprendre a no impedir que el Misteri de Déu inundi la pròpia vida.

De fet durant tota la vida hem anat aprenent un anti-art, una anti-pregària,  que és el d’impedir l’accés a Déu, barra-li el pas, barra-li al pas a Déu això és el que fa la vida lletja. Per això Déu s’ha submergit en la lletjor del sense Déu per des d’ allí acompanyar-nos i així omplir-ho tot de la llum de la seva Glòria.

Per això els deixebles van acompanyar Jesús “ començant per Galilea després que Joan havia predicat” fins el matí de Pasqua passant pel calvari, davallant als inferns.

I en aquest acompanyar fent-se, poc a poc, un amb Ell, deixant que Ell es faci u amb nosaltres. Aprendre a ser u amb Jesús, deixant-lo ser u amb nosaltres. Com diu Pau:” Vosaltres heu mor i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb Crist” per això també podrà dir: “Vosaltres heu ressuscitat juntament amb Crist”.

Així s’ha trencat allò que barrava l’accés a Déu. I Déu pot inundar la nostra vida. La lletjor s’ esvaeix i la glòria del Senyor omple la terra. Així diu l’ apòstol” cerqueu allò que és de dalt on hi ha Crist a la dreta del Pare”

Aquest món que ens apareix amb la lletjor d’un sepulcre esdevé la porta oberta on esclata la llum del Crist ressuscitat.

Pregar és un  art, és l’art. És obrir la porta a la bellesa, a Déu. Pregar és mirar aquest mon sota la llum de la resurrecció. Mirar, escoltar, parlar amb el ressuscitat

COM UNA EXPLOSIÓ

Aquests dies a Londres hi ha una gran exposició sobre Pompeia que és a la vegada interessant i esfereïdora. Com sabeu l’any 79 d de C el volcà Vesuvi va fer una fortíssima erupció que va sepultar literalment dues poblacions: Pompeia i una més petita però més pròspera  Hercula, 1700 anys després es van descobrir les restes, on encara avui es van trobant coses noves.

La riuada de lava va permetre congelar els últims dies de les dues poblacions. Ara, doncs, es pot veure la vida quotidiana d’aquelles ciutats, però, a la vegada, no hi ha objecte, resta arqueològica, per petita que sigui que no recordi l’explosió del volcà. L’erupció del Vesuvi és omnipresent i explica i dóna raó de l’estat actual i el perquè d’aquelles restes. Són testimoni incontrovertible de l’erupció del volcà.

El mateix ens trobem en el Nou Testament. Tot el Nou Testament és també, tot ell, i no s’ entén d’una altra manera, que com a fruit d’una explosió. Com a Pompeia cada pedra és testimoni de l’erupció del volcà així cada lletra del Nou Testament, en la seva enorme diversitat, és testimoni de la gran explosió que és la resurrecció de Jesús. Des de l’Evangeli de Mateu fins l’ Apocalipsi tot és un sol crit: Crist ha Ressuscitat!!

En el Nou Testament no trobem ruïnes sinó tot el contrari l’ impacte joiós d’una bona nova: Jesús és viu!! A Pompeia un dia normal i quotidià es convertí en fosca i destrucció, en el Nou Testament ens trobem en tot el contrari en dies foscos i dolorosos, de traïció i mort la fosca s’omplí de llum. La ciutat destruïda es reconstruir.

El Nou Testament és el testimoni directa d’homes i dones que passaren del plor a la joia, de la por a la valentia, d’estar amagats a proclamar als quatre vents la nova de Jesús, del fanatisme excloent a l’amor que tot ho suporta. De negar al mestre i de fugir a formar fraternitat, construir una ciutat no amb pedres sinó amb persones a formar l’Església que a través dels segles manté el testimoni d’aquella nit lluminosa.

Sant Hilari de Poitiers, pensador cristià del segle IV, diu que Jesucrist, per damunt de tot, volgué fer de la persona humana un estatge digne de Déu. Sant Francesc també ho afirma dient que nosaltres hem de fer de nosaltres mateixos un estatge i sojorn de Déu.  És el que ens diu l ’Apocalipsi:”Sóc a la porta i truco si obres jo estaré amb tu i tu amb mi”.

Aquesta és la nostra vocació com a fraternitat, comunitat, com a Església ser un estatge un sojorn de Crist Ressuscitat, ser el seu tabernacle a la terra.  Però el papa Francesc ens diu que Crist ressuscitat no sols truca des de fora per entrar a dins nostre sinó que també truca de dins nostre per sortir cap a fora, cap els altres, juntament amb els altres.

Aquesta gran explosió de vida que és la resurrecció de Crist ens necessita per ensorrar  el món vell, el cor vell, i edificar la nova Jerusalem. Fer un cor nou, una ciutat nova on els pobres, els empresonats, els malalts seuran a taula servits pel mateix Senyor de la Glòria. I el Crist ressuscitat , present ara entre nosaltres vol que, amb el seu ajut diví això sigui ja real aquí , avui, entre nosaltres.

 Fra Jacint Duran i Boada