PREGAR ÉS...

A l’ Auditori de Barcelona el 23 de març es va interpretar la Missa en si menor de Bach. En un diari portava una crítica molt bona de la interpretació. Després de diferents elogis el comentarista músical acabava amb aquesta frase lapidaria: “ la pregària es feia art”.

Però cal dir que la pregària sempre és art, més és l’art. Com diu un artista de Terrassa: “si l’art no és una forma de pregària no és res”.

La pregària és un art, és l’art perquè és obrir la vida al Misteri de Déu. Millor, és aprendre a no impedir que el Misteri de Déu inundi la pròpia vida.

De fet durant tota la vida hem anat aprenent un anti-art, una anti-pregària,  que és el d’impedir l’accés a Déu, barra-li el pas, barra-li al pas a Déu això és el que fa la vida lletja. Per això Déu s’ha submergit en la lletjor del sense Déu per des d’ allí acompanyar-nos i així omplir-ho tot de la llum de la seva Glòria.

Per això els deixebles van acompanyar Jesús “ començant per Galilea després que Joan havia predicat” fins el matí de Pasqua passant pel calvari, davallant als inferns.

I en aquest acompanyar fent-se, poc a poc, un amb Ell, deixant que Ell es faci u amb nosaltres. Aprendre a ser u amb Jesús, deixant-lo ser u amb nosaltres. Com diu Pau:” Vosaltres heu mor i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb Crist” per això també podrà dir: “Vosaltres heu ressuscitat juntament amb Crist”.

Així s’ha trencat allò que barrava l’accés a Déu. I Déu pot inundar la nostra vida. La lletjor s’ esvaeix i la glòria del Senyor omple la terra. Així diu l’ apòstol” cerqueu allò que és de dalt on hi ha Crist a la dreta del Pare”

Aquest món que ens apareix amb la lletjor d’un sepulcre esdevé la porta oberta on esclata la llum del Crist ressuscitat.

Pregar és un  art, és l’art. És obrir la porta a la bellesa, a Déu. Pregar és mirar aquest mon sota la llum de la resurrecció. Mirar, escoltar, parlar amb el ressuscitat