Fa poc temps que es va fer una enquesta a l’illa de Sicília per veure
quanta gent participava en les celebracions religioses de l’Església. El
resultat de l’enquesta fou que un 30% dels sicilians assistien als oficis de
l’Església. Després es feu un estudi sobre la realitat a veure si les respostes
hi corresponien o no i es va comptabilitzar la gent que realment anava a les
celebracions. A tot estirar arribaven el 18%
els habitants de l’illa que complien amb el precepte dominical.
El que crida l’atenció no és tant això sinó que a França passa
exactament el contrari. Quan s’ha fet la mateixa enquesta als francesos ha
resultat que els qui responen que van a l’església són menys dels qui realment hi
van. Per tant hi ha gent que va a l’església i ho nega. Si aquesta enquesta es
fes entre nosaltres crec que passaria igual, o més, que a França. Per què passa
això? Doncs perquè a Sicília encara queda bé dir que vas a l’església a França, en canvi, i, crec que encara més
entre nosaltres, fa vergonya i por dir que s’hi va i per això ens amaguem fins
en les enquestes que, en principi, són anònimes. Fa vergonya dir que vas a
l’Església.
En alguns llocs s’entén aquesta por ja que és molt semblant a la que
tingueren els deixebles, i sobretot Pere. Als deixebles la confessió de
pertànyer al grup de Jesús els hi podia
costar la vida. Avui en molts llocs del món confessar la fe en Jesús pot també costar-te molt car i
fins la vida. De fet els cristians són avui el grup humà més perseguit i amb
més assassinats del món. Assassinats per
ser cristians. No passa dia que un grup de creients no hagi de pagar amb la
vida la seva fe. Entre nosaltres no és pas així, però, com deixen clar els
enquestats de França, fa por o vergonya dir que hom forma part de l’Església.
De fet a Europa no hi ha grup, associació, partit o sindicat que pel fet de ser-ho
no tingui ja una sospita a sobre, ens estem arraconant en l’aïllament,
d’individualisme la solitud. Però podríem dir que a l’Església, a més, té un
plus en aquesta mala fama. I crec que hi ha molts falsos prejudicis, idees
fixes i també una part de raó d’aquesta mala fama de l’Església, però el
culpable principal d’aquest descrèdit és el mateix Jesús. Sí, Jesús.
El fet de predicar, parlar, presentar Jesús com ideal de vida fa que hi
hagi un fort contrast entre el que diem i el que som. L’exemple de Jesús fa que
nosaltres apareguem sempre com traïdors, com incoherents amb aquell a qui
presentem com a ideal de vida. Això ja ho deia un autor del segle segon: “Els pagans
quan senten el que diem queden meravellats, però quan veuen el que fem acaben
blasfemant. S’admiren quan diem que s’ha d’estimar els enemics, però se’n riuen
de nosaltres quan veuen que no solament no estimen els enemics sinó que
qualsevol petitesa entre nosaltres provoca baralles i controvèrsies”.
Per això cal molta valentia i molta humilitat per proclamar Jesús.
Molta humilitat perquè sempre sabem que som en una desproporció infinita d’allò
que diem i malgrat tot en tensió constant per ser coherents i això certament
comporta un esforç constant de conversió, o sigui, de girar-se vers Jesús
crucificat i deixar-se seduir per Ell, enlluernar pel seu esclat, atreure
darrera d’Ell. Així serem testimonis de com per nosaltres Jesús és bàlsam, punt
de referència i presència trasbalsadora i salvadora. I cal ser valents perquè
malgrat les nostres incoherències no podem amagar Jesús i això perquè ara, com
sempre, Ell és el bàlsam que el món necessita i el punt d’orientació enmig de
tant desconcert.
En la creu es manifesta la bellesa crua de Déu. Crist és l’encarnació
de la Bellesa
de Déu. Bellesa que atreu, que fascina. En el Déu crucificat s’ha fet possible
el camí d’accés a la divinització de l’home, això no ho podem amagar, cal
donar-ho, anunciar-ho. És això ens fa superar l’escàndol de la nostra
incoherència tot mostrant el rostre del Déu crucificat. Bellesa de Déu
encarnada: Jesucrist crucificat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada