Vida aigualida

De fa segles els franciscans tenen la custodia dels llocs cristians de Terra Santa. No és gens fàcil tenir cura d’aquests llocs sants en mig de situacions sovint explosives. L’any 2009 van fer una entrevista al superior franciscà de la custodia de Terra Santa i li preguntaven, més o menys, que en una situació tant complexa i moltes vegades conflictiva, sobretot des d’un punt de vista religiós, suposo, deia el periodista, que hauran de minimitzar al màxim l’específic cristià per poder fer ponts de diàleg amb les altres religions i evitar confrontacions. El superior de la Custodia va respondre:”al contrari, contra més aprofundim i més coherents som amb la nostra fe en Jesús més ponts construïm i menys conflictes creem”.

Això és ben cert, el cristianisme ha estat destructiu en la mesura que s’ha allunyat de les seves arrels i ha aigualit o barrejat el seu missatge. Perquè l’essència del cristianisme és Jesús i si fem cas del manament de Maria que diu:”feu el que Ell us digui” es crea la dinàmica de les benaurances.

En la mesura que aigualim el missatge i la persona de Jesús el cristianisme pot esdevenir agressiu ja que es fa una ideologia més o una identitat més entre altres, on només compten els símbols i les paraules pròpies del cristianisme sense connexió amb allò que li és origen i font: Jesús. Això ho ha explicat magistralment Amin Maalouf en el seu llibre “les creuades vistes pels àrabs”. Ell és un libanès cristià i amb tot molt crític amb les creuades que van fer mal tant a occident com per els àrabs, fossin o no cristians, fossin o no musulmans. Les creuades  no van ser una afirmació de la identitat cristiana, sinó tot el contrari ja que es va perdre tota connexió amb el sermó de la muntanya, amb Jesús i la seva manera de fer. Aquests eren els mateixos temps de sant Francesc i ell i els seus companys, ara sí,  en connexió amb el sermó de la Muntanya i amb Jesús, van fer tota una altra opció, no aigualint la seva identitat cristiana, sinó al contrari. A l’ aprofundir la identitat cristiana surt sant Francesc . A l’ aigualir i desdibuixar la identitat cristiana surten creuades i intolerància.

Hi ha un punt nuclear per saber que seguim o no el manament de Maria: “Feu el que Ell us digui”. El seguiment del que diu Jesús no queda mai a mercè de l’èxit. L’èxit no és un criteri últim del seguiment a Jesús. Hom pot entregar-se totalment en el seguiment de Crist i fracassar ...com Ell, com els màrtirs, com tants sants. Hi ha un altre dimensió, un altre regne on es cullen els fruits abundosos del seguiment.

I un altre criteri per saber si complim o no el manament de Maria,  és que el seguiment de Jesús no pot de cap manera justificar qualsevol mitjà.  No es pot justificar qualsevol mitjà per elevat que sigui el fi. Els mitjans han de ser coherents amb el fi que es cerca. Sant Agustí deia que Jesús va fer el seu primer miracle convertint l’aigua en vi. Molts predicadors, diu, fan (fem) el miracle de convertit el vi en aigua. El miracle de convertir el vi fort i bo de l’ Evangeli en aigua. Aigualim tant l’ Evangeli que acaba  no tenint gust de res. La identitat cristiana és vi bo i fort, és Crist mateix. Però moltes vegades Maria ens mira i diu a Jesús “no tenen vi”. Tant de bo que la nostra vida aigualida i mediocre es tornés  vi bo i fort tot fent”el que Ell ens digui”. Tot invitant a Jesús a casa nostra com ho feren aquells nuvis, perquè sense Ell no podem fer el que Ell ens diu.

LA CARTA SECRETA

Quan jo era petit i feia la carta als reis, tenia un secret. Feia dues cartes. Una, l’oficial, la donava als pares i ells l’entregaven als reis, o junts els meus pares, els meus germans i jo l’entregàvem al patge reial. Però hi havia l’altra carta, la secreta, aquella que jo feia d’amagat i d’amagat la dipositava, sense que els meus pares ho sabessin, en una bústia que hi havia expressament en aquelles dates en alguns dels comerços del barri.  En la carta oficial demanava el que era demanable, sota la supervisió dels pares, clar!, però a l’altra carta demanava el que no es podia demanar i sabia que els meus pares no em deixarien demanar. Cada any demanava un poni. Sí, un poni, un cavall d’aquests de raça petita que era a la mida meva. Quan preparàvem la palla i el pa sec pels camells, sempre n’hi posava més, pel poni. Quan arribava l’hora de veure el que els reis havien portat i de desfer els paquets dels regals, sempre quedava secretament decebut: el poni no hi era. Sí que m’agradaven els regals, les joguines, però... el poni no hi era. No vaig entendre mai per què els reis feien només cas de les cartes oficials i no de les secretes.

Ara de grans, si poguéssim fer la carta als reis, aviat la tindríem plena, però segur que nosaltres mateixos ens faríem de censors i només demanaríem el que és demanable. Però també estic segur que hi ha una carta secreta que no ensenyem en què tenim escrit allò que no ens atrevim a demanar. I ara, a més, no sabem ben bé el que és. Certament que no és un poni, però porti el que porti la vida sempre ens queda aquell regust de no haver rebut allò que voldríem i no sabem com expressar.

En el fons, la carta fins és secreta per a nosaltres mateixos. Com els mags que surten de nit guiats per una petita estrella que s’amaga de tant en tant deixant-los en la foscor.  Cerquen, no saben ben bé a qui, però estan segurs que no és a casa seva ni entre els seus ni en el seu món. Els mags desperten inquietud al seu entorn, una inquietud que ells mateixos tenen.

Aquesta inquietud la sembra el mateix Déu. També té dues cartes: una es revela en les lleis de la creació organitzades i ben implantades, però en el cor de l’home hi nia una altra carta feta no de llei, sinó de llibertat, no de finitud, sinó d’infinitud, que no s’aboca a la mort, sinó a la vida per sempre i en plenitud. És el misteri secret, la carta secreta de Déu on hi ha escrit el que Ell més desitja. I els seus desitjos són realitats. Aquesta carta secreta de Déu, segons sant Pau, s’ha revelat en Jesucrist, en l’evangeli. Allí Déu escriu ben concretament i no vagament el que vol del món i de mi i perquè ens va crear. Crist és la carta de Déu on està escrit per dins i per fora tant la llei i la finitud, com la llibertat i la infinitud. En Crist Déu no sols mostra el seu secret sinó que el realitza: ara tots els pobles forment un sol cos en Crist.

Així ho hem llegit: “El secret és aquest, que des d’ara per l’evangeli tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un sol cos i comparteixen la mateixa promesa”. Tots tenim part en la mateixa herència. Per tant, quedem units per un mateix passat, som fills d’un mateix Pare. “Formem un sol cos” tenim, doncs, un mateix present, ja que tots som u. “Compartim una mateixa esperança”, per tant posseïm, tots, un sol i mateix futur.

I això no simplement pot ser en el futur o ha estat en el passat sinó que diu Pau que “des d’ara” és un fet. En Jesucrist i en l’evangeli és un fet real, més real que el que toquem i veiem, ja que és de Déu.

El qui viu en Crist ho viu i ho veu. Rep amb escreix el que tenia en la carta secreta del seu                          cor i no s’atrevia a expressar i demanar, perquè el que no s’atrevia a expressar és el mateix que Déu vol i ha fet realitat en Crist. Aquest és l’objecte de la nostra fe, aquesta és la realitat on se’ns convida a entrar i viure.

                                            

EL FOTÒGRAF

Per fer una bona fotografia no n’hi ha prou de tenir una màquina d’última generació. Un bon fotògraf  no és simplement el que té una bona màquina, sinó sobretot algú que sap mirar, que sap veure, que sap fixar-se. Podríem dir que és algú que sap veure la part permanent d’allò que va fluctuant, algú que se sap aturar, mirar.

Hi ha un fotògraf, Vicenç Tomàs, que va fer un llibre que es deia “Deixem de ser invisibles”. En aquest llibre hi ha ple de fotografies d’incapacitats, de disminuïts psíquics, que ell fotografia, i posant-hi una perspectiva en què un pot veure que allà no simplement hi ha un disminuït físic o psíquic, sinó que hi ha una ànima, algú amb una història personal. Ell diu que darrera de la gent corrent hi ha grans històries. Ha fet fotografies de la gent corrent del carrer, d’aquelles que normalment no veiem, però les seves fotografies deixen entreveure que al darrera de la gent corrent hi ha grans històries.

Ara actualment gairebé ja no surt en els diaris, però encara van arribant les pateres de l’Àfrica, i a l’agost n’arribava una a Itàlia, en la que tots els viatgers estaven morts. Entre les víctimes hi havia una noia de Somàlia que es deia Sadnia, una noia de 21 anys, que resulta que va estar en els jocs olímpics de Pequin del 2008. No va guanyar cap medalla, però va ser una de les atletes més aplaudides, perquè, sabent el públic els pocs mitjans que hi havia a Somàlia, ella, amb gran caràcter i força, no es va quedar enrere i va seguir fins al final. La gent va aplaudir, no la medalla, sinó la persona. I aquesta persona que, fugint de Somàlia, va morir en una patera, tenia una gran història al darrere, amb 21 anys. Si no haguessin sabut quin era el seu carnet, segurament ni als diaris no hauria sortit, perquè els seus companys i companyes d’aquella patera també tenien la seva gran història. Darrera de la gent corrent no hi ha simplement grans històries, sinó la gran història de Déu. La història de Déu passa per aquestes vides normals i corrents, que són grans històries, d’homes i dones en els quals Déu fa tot el seu itinerari i presència, el seu treball, és el seu rei.

 A l’ Evangeli veuríem aquesta paradoxa. En el judici contra Jesús,  Pilat, que era delegat de l’emperador, conscient de ser el delegat de l’autoritat, diu a Jesús: Els dirigents del teu poble t’han posat a les meves mans. Fixeu-vos-hi: es pensava que per ser delegat de l’Emperador tenia a les mans Jesús que era, no delegat de l’emperador, sinó l’enviat de Déu, més encara, Déu fet home. Qui tenia a les mans a qui? ¿No és Jesús l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi per la qual van ser fetes totes les coses, el Senyor de l’ univers, el creador de tot? I, malgrat tot, sembla estar en mans de Pilat. L’Evangeli ens invita contínuament a veure les coses no simplement com el fotògraf, sinó amb els ulls de Déu, per veure l’autèntica història: qui tenia a les mans Pilat era Jesús, no a l’inrevés. I ens invita a tenir aquesta mirada nova, que és l’autèntica conversió, que és girar la mirada de Pilat, del delegat de l’emperador, dels grans sacerdots, cap a Jesús. Girar la mirada del Temple grandiós a aquell presoner que és l’autèntic Temple de Déu i ho continua essent. És el gran esforç que ens demana la conversió: girar-nos, girar els nostres ulls, veure l’autèntica història.

I això no és fàcil, perquè per reconèixer que al darrere de les històries de la gent corrent hi ha la gran història de Déu es necessita molta fe, la fe en què Jesús té a les seves mans el món, la història i la meva història.

Per això us voldria llegir un trosset de Simone Weil, aquesta gran dona jueva, diu així: “Si mirem llargament el cel, i supliquem Déu amb confiança, Ell s’atansa i ens pren fàcilment. Oh, la confiança, és la gran eina que tenim! Però és més difícil tenir confiança, que fer tots els esforços”. Som capaços de fer mil i un esforços, més que fiar-nos de Jesús que ho té tot a les seves mans. Continuem creient que el poder el té Pilat. I som capaços de fer mil esforços abans que confiar com diu el Salm:

El meu cor no és ambiciós Senyor,

no són altius els meus ulls,

em mantinc amb una pau tranquil·la

com un nen a la falda de la mare,

tot esperant els vostres dons.

                                                                                                              

                                                                                                          

                                                                                                                                                                                                                                                                

ELS ULLS DE DÉU

Diem: “Hi ha mirades que maten” i també podríem dir que hi ha mirades que donen vida. Mirades que donen pau, mirades inquietants... De fet no es mira amb els ulls, sinó a través dels ulls, que és el mateix que dir que es mira amb el cor, o millor, a través del que el cor està rumiant.

Diu l’ Evangeli que “Maria guardava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. Maria tenia en el seu cor els records de Jesús, els seus fets i les seves paraules i aquest era el conducte a través del qual mirava el món.

Com també la mirada dels pastors era a través del que hi havia en el seu cor. Malgrat que el que veuen amb els propis ulls, com emfatitza el text, és ben poca cosa: un nen ajagut en una menjadora (un lloc ben poc higiènic per un nen acabat de néixer), amb Maria i Josep, sense cap cosa extraordinària. Els pastors se’n van glorificant Déu i deixant la gent meravellada. I és que tenien paraula d’àngels en el cor que els il·luminava i els donava sentit al que veien.

La mirada de Jesús a vegades és resposta a una altra mirada. Jesús, al començament de la seva missió, es troba amb els fariseus que el miren, l’espien, per veure si guarirà en dissabte, el miren per veure si trencarà el precepte. En resposta a aquesta mirada Jesús  se’ls mira, diu l’ Evangeli de sant Marc, “de fit a fit, indignat i entristit pel seu cor endurit”. La mirada de Jesús és, doncs, d’indignació, de tristesa. L’ Evangeli ens parla de la mirada de Jesús que interpel·la i qüestiona. És també la mirada a Pere, quan aquest l’acaba de negar tres vegades. Jesús, quan el porten al tribunal, es gira i el mira. Aquesta mirada provoca el plor i el penediment en Pere. També hi ha la mirada sobre el jove ric, on el text ens diu que Jesús se’l mirà i l’estimà. Mirada molt semblant a la que fa a Zaqueu.  Jesús aixeca els ulls i, veient-lo pujat dalt d’un arbre per on ell havia de passar, li diu: “Zaqueu, baixa de pressa, que em cal anar a casa teva”. Des de llavors la mirada de Zaqueu seria una mirada habitada per Jesús.

La mirada de Jesús és una mirada que qüestiona, que estima, que perdona, que constitueix, que dignifica perquè és la mirada de Déu. Déu mira com Jesús, Déu mira en Jesús. Jesús és els ulls de Déu: aquesta mirada trasbalsadora i que és la benedicció que esperem. Com diu el llibre dels Nombres, tot descrivint la benedicció sacerdotal: “El  Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu, que el Senyor giri a tu la seva mirada i et doni la pau”. Aquesta és la mirada de Déu a través de Jesús. Jesús és la mirada de Déu.

En les icones el centre és el rostre i, encara més, la mirada. Els ulls de les icones volen fer entrar en l’àmbit de Déu. En la mirada de Déu.

Nosaltres podem ser com una icona: a través de la nostra mirada podem reflectir la llum de Déu o a l’inrevés. La nostra mirada pot ser com la de Maria, gestada en un cor ple dels records de Jesús, o la dels pastors on hi ressona el cant de pau dels àngels. Per això cal que mirem com mirem. Mirem a qui mirem i a qui li neguem la mirada.

La nostra mirada pot matar o pot donar vida, depèn de què tenim al cor, o millor, de qui tenim al cor!

UN DÉU PLE DE JOIA

Hi ha un escriptor americà que diu: “Busca parella perquè ets feliç... no per ser feliç”. Si hom demana a l’altre que el faci feliç s’abocarà ell mateix al fracàs i al trencament i l’altre quedarà ferit.

Diu Miguel de Unamuno: “L’amor cerca amb fúria, a través de l’estimat, una cosa que està més enllà d’ell i, com no ho troba, es desespera”. La veritable alegria, la veritable felicitat, no es recolza en res ni en ningú, sinó només en el Senyor.

Sant Pau diu: “Estigueu contents... Ho repeteixo, estigueu contents”, i explicita clarament on neix la joia quan afegeix: “Estigueu contents EN EL SENYOR”. És el Senyor la font d’aquesta alegria. “No us inquieteu per res, el Senyor és a prop”. I per això “en tota ocasió acudiu a la pregària amb acció de gràcies... Així la pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre (i podem afegir, com diu una pregària litúrgica, “i el que podem desitjar”) guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquest Jesucrist que ha vingut a batejar “no amb aigua només, sinó amb Esperit Sant i amb foc”, amb el foc de Déu, amb el foc que és Déu, que és Jesús mateix. Déu que és un Déu que tens a prop, que tens dintre teu, en nosaltres, en tu. Com diu el profeta Sofonies:  “No tinguis por Sió... el Senyor el teu Déu el tens dintre”.

Un Déu que alegra i que vol fer-nos participar de la seva alegria. “Un Déu que es transporta d’alegria per tu”. Un Déu que “està content de tenir-te com un nuvi està content de tenir la núvia”, com diu el profeta Isaïes. Un Déu que “està de festa i crida de goig”. Això ho subratlla  Jesús, que ens parla del Pare que s’alegra del retorn del seu fill, del pastor que s’alegra de trobar l’ovella perduda, que fa festa per un pecador penedit.

Déu abans de tots els segles és ple de joia i vol que compartim aquesta alegria. Per això ha vingut en Jesucrist. “Ell s’alegra de la teva felicitat”. Ara, per això cal girar-se, deixar de cercar la felicitat en altres llocs, deixar d’exigir als altres el que no poden donar.

La joia de Déu és la nostra força per ser “gent de bon tracte”, com demana sant Pau. Gent que si té dos vestits en dóna un i que comparteix el que té, com demana Joan Baptista. Gent que sap posar-se en el lloc de l’altre. I si, en comptes de preguntar a Joan Baptista, demana a Jesús què s’ha de fer, s’obrirà en el seu cor una esquerda que a poc a poc farà comprensible les seves contundents paraules, la resposta ja saps: “Dóna-ho tot als pobres, vine i segueix-me”. Tot pel que ho és tot.

(2012, 3er diumenge d’advent C)

O DÉU O AVORRIMENT MORTAL

Un dels textos més antics de la humanitat és l’epopeia babilònica de Gilgames. Quasi en el començament es relata la creació d’Enkidu, que havia de ser l’enemic i el qui frenés Guilgames, però que es convertirà en el seu gran amic. Amb tot, Enkidu, en ser creat, va ser posat al desert i vivia amb els animals i com els animals. Gilgames per humanitzar-lo li envia una dona que a poc a poc el treu de la seva vida animalitzada i l’incorpora al món humà. No serà les exhortacions ni les amenaces qui l’humanitzarà. Serà la descoberta i la relació amb la dona que a poc a poc el farà passar del mon animal al mon humà.

És el mateix per passar del món humà al diví. No seran les exhortacions morals i encara menys la por sinó el deixar-se seduir per Déu. És Déu mateix qui abaixa les muntanyes i fa aixecar les fondalades. Ell en persona ho fa.

És el que Miguel de Unamuno diu en el llibre “Del sentido trágico de la vida”. No és l’exigència moral l’específic del cristianisme, i menys la moralina que tant fem servir avui, sinó la nostra immortalització. La meva, la  teva, la de l’home concret. L’específic cristià és rabiosament religiós, la moral vindrà després. Com Enkidu, primer descobreix la dona i després s’humanitza, no al contrari. Per passar del món simplement humà a la seva plenitud que és l’obertura i comunió amb el diví, ha de ser Déu mateix qui ho faci. És la presència de Déu qui renova la nostra vida com l’aigua renova l’estepa del Negueb i qui fa que els qui sembraven amb llàgrimes als ulls retornin cantant d’alegria a la sega. L’exigència moral sense Déu és portar la persona a la desesperació o a la doble vida. Per preparar els camins al Senyor, necessitem el Senyor. Com diu sant Pau, és Déu qui comença i qui duu a terme la seva obra en nosaltres.

Dimecres 12 recordarem santa Francesca de Chantal, que va viure al segle XVII, i amb l’acompanyament de sant Francesc de Sales va fundar l’orde de la visitació. En un escrit d’una monja , secretària de la santa, ens transmet unes paraules d’ella: “Digueu un sí total a Déu i ho experimentareu. Perquè l’amor diví clava una Espasa en la part íntima i més secreta dels nostres cors, i ens separa, a nosaltres, de nosaltres mateixos…ferint-nos amb un cop tirànic”.

És l’experiència trasbalsadora del Déu que ve per

fer créixer el nostre amor fins a vessar i fer que arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist. Cal deixar que Déu sigui Déu en nosaltres, saber que som capaços de Déu i que sense Ell la vida és un pou d’avorriment. 

(2012, segon diumenge d’Advent C)

                                                                     

DEJUNI I FAMILIA

El dijous que vam celebrar sant Francesc, vam beneir la imatge que ara presideix la nostra església, un Pantocràtor. Després de la celebració vam estar parlant amb la pintora, Laura Alberich, i diu que un dia li van preguntar si quan ella pintava els seus quadres feia com els monjos de la tradició oriental que, quan pinten una icona, fan dejuni. La icona és fruit del dejuni i de la pregària. La nostra pintora va dir: “No, jo no faig dejuni, prego això sí, però (i aquí ve la cosa), des que vaig començar la pintura fins que la vaig acabar, no vaig veure ni la TV, ni vaig escoltar la ràdio, ni em vaig connectar a Internet”. Un bon dejuni, un molt bon dejuni! És el dejuni del nostre temps. Crec, per tant, que aquesta imatge realment és fruit del dejuni, i del dejuni que d’alguna manera hauríem d’aprendre, individualment, perquè si sabéssim les hores i hores que se’ns mengen aquests aparells és horrorós, de les hores que passem davant de la TV, la ràdio i l’Internet... Darrere d’això ningú no té temps per a res. No dic que siguin uns mitjans dolents, però certament es podria aprofitar millor el temps. I sobretot per les famílies! Quant de temps falta per poder parlar entre les famílies, els pares i els fills, entre el matrimoni, entre els uns i els altres, quant de temps en “adoració perpètua” davant del “rei de la glòria” que està entronitzat al mig del menjador, que és la TV. I encara més, n’hi ha que el tenen a cada habitació! I que poques vegades estem asseguts, parlant, parlant, a vegades de temes intranscendents, a vegades de temes importants, parlant...

Fa temps el P. Lombardi deia: “La família que prega unida, es manté unida”. Certament les coses no són tan clares i precises, però sí que estava indicant un punt important. Les nostres famílies preguen? Pregueu vosaltres? La parella prega? Prega la família? Encara que sigui un Parenostre, un Salm... es prega? És important. Moltes vegades ens hem trobat amb els pares dels nens de la catequesi que vénen tot enfadats dient: “Els nostres fills vénen a la catequesi aquí, ja porten dos anys, i encara no saben el Parenostre”.  Però si el Parenostre no l’han d’aprendre aquí, ni l’Ave Maria, no l’han d’aprendre aquí, resar no ho han d’aprendre aquí, han de ser els pares que ho ensenyin, ha de sortir de la família. La família és el lloc sagrat on creix la fe. Pels cristians, la família no és solament un fet sociològic, psicològic, de número, és un fet sagrat, és un sagrament.

Quan preparo una parella per al matrimoni sempre em fa gràcia perquè, com que els capellans sempre passem per carques, em fa gràcia constatar que la litúrgia és més progre que els qui es vénen a casar. Això en un punt molt concret. Fixeu-vos que tots els casaments, gairebé tots, entra la núvia... amb qui? Amb el pare! És ell qui la porta cap a l’altar, dóna la mà al que ha de ser el seu espòs, i li entrega la dona. Això és molt masclista, però no hi ha manera de treure-ho. La litúrgia cristiana catòlica no diu això.  Si llegiu el Ritual, com comença? Qui entra a l’església? El sacerdot. Igual que quan jo entro aquí no us aixequeu perquè entra el Cinto, sinó perquè entra el sacerdot, que és figura de Crist per a l’Assemblea, i no simplement ho recorda sinó que Crist hi és realment present. En el matrimoni, això passa amb la parella, ells són els sacerdots, i per això, quan entren han de ser ells dos, no el pare, els qui entren. I per això mateix, quan entren tots dos, s’aixeca tothom, perquè entra Crist, entra Crist en la figura dels dos que s’estimaran per sempre. El matrimoni cristià està basat en la llibertat, en aquest cas són dos, no són dues famílies. I això que en el Ritual és tan natural, el lliure consentiment, és el fonament del matrimoni. També hi ha la fidelitat, la fidelitat mateixa de Déu és el fonament de la fidelitat del matrimoni, i l’obertura als altres, a la fecunditat, amb els pobres, amb l’Església. És una església en petit que fa créixer l’Església: en santedat i en nombre.

Certament que això a vegades es trenca, amb molt de dolor. No és fàcil avui la vida familiar, i no crec que ho hagi estat mai. L’amor és un aprenentatge, l’amor és tot un camí el qual passa per la creu. L’amor no és gens fàcil, i no es pot basar simplement en els sentiments. Però quan això es trenca, cal un gran respecte, una gran proximitat. I això l’Església no ho té arreglat. El Cardenal Martini, que va morir fa poc, en les últimes declaracions que va fer, estava molt preocupat perquè les famílies que es trenquen i un dels seus membres es refà amb una altra persona no poden apropar-se a l’Eucaristia. Esglésies tan antigues com la nostra, tan venerables com la nostra, i que l’Església catòlica no desautoritza, les esglésies ortodoxes, han trobat altres camins que ens podrien ensenyar. Estem en un moment de transició en aquest punt, cal pregar, ser seriós, estimar l’Església, ajudar a caminar. La nostra consciència, ningú no la pot suplir, ningú, una consciència formada, que sap escoltar, una consciència que sap dialogar, que sap canviar de parer, una consciència amarada d’oració, que no es deixa portar simplement pel que es diu, que sap fer dejuni de TV i d’Internet i cerca el silenci per ser coherent i honesta.

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY –B- 11.11.12

(1Re 17,10-16; Salm 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44)

Fra Jacint Duran i Boada