El Senyor és molt a prop

El dia 12 de desembre se celebra la festa de la Mare de Déu de Guadalupe. Aquí se celebra poc, a Amèrica Llatina molt. Però fa anys els franciscans teníem una altra festa en aquest mateix dia i que avui dia no se celebra, però que es va celebrar durant molt temps: era la festa del trobament del cos de sant Francesc. El cos de sant Francesc, s’havia perdut i el van trobar. I com es va perdre? Sant Francesc va morir l’any 1226 i immediatament el portaren a l’església de Sant Jordi, que era una parròquia petita en aquell moment i on ell havia après a escriure i llegir. Allà el posaren fins que fou acabada una basílica, que després fou engrandida, i que avui en dia s’anomena Acro Convent, i allà fou enterrat.

Però els frares tenien por que algú entrés a la basílica i robés aquella relíquia tan preuada i se l' emportés a un altre lloc. Llavors els frares van enterrar-lo tan ben enterrat que només ho sabia el guardià del convent. I a poc a poc es va perdre la memòria del lloc, i ningú sabia on estava el sant. La gent entrava, mirava les pintures, resava, però no podia saber on estava el cos de sant Francesc. Se suposava que estava a la basílica, però no on exactament.

El 1818, el Papa Pius VII va permetre que excavessin a l’església per trobar el cos de sant Francesc, i el van trobar a la basílica inferior, sota l’altar major. I ara està a una capella sota l’altar major.

Estava enterrat, tan enterrat que no sabien on era. Això m’ha suggerit que és el que hem fet amb Déu. A Déu l’hem mort, o l’hem deixat morir, i l’hem enterrat tan ben enterrat que ara si un vol buscar-lo, no el troba. On és Déu? Enlloc, com si no existís. Algú que hagués anat a la basílica de sant Francesc hagués pogut pensar que potser no hi era el seu cos. Així molta gent avui pensa que Déu no hi és.

L’altre dia van fer la inauguració de la restauració de la catedral de Notre Dame de Paris, desprès de l’incendi. Una catedral que és tan emblemàtica per tot Europa. Però, quan un veu les fotografies que es van fer, veu de tot menys ganes de buscar Déu. Tot de polítics, gent important..., tot el que vulgueu, però Déu on és? Aquest és el problema. El nostre occident està ple de bellesa, com el Sacro Convento, però sant Francesc queda enterrat i ningú el cerca. El mateix fem amb Déu. On està per desenterrar-lo?

I per això sona tan boniques, en aquest diumenge Gaudete d’Advent, les paraules del profeta Sofonies: «Tens dintre teu a Déu... Salta de goig... Crida de goig». Així ho diu clarament Sofonies. Es refereix al poble i es refereix a l’individu. Déu està amb nosaltres, en nosaltres. I aquesta és la Bona Nova que ens transportar de joia. Descobrir que Déu el tinc dintre, que estic fet per estar amb Ell i Déu està en mi, està en nosaltres.

Però el que meravella del profeta Sofonies és que certament exhorta els creients a alegrar-se que Déu estigui dintre seu, però també curiosament, el qui està més alegre és Déu. Déu es transporta d’alegria, diu: “per tu el Senyor s'ha transportat d'alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d'aplec”. Déu està de festa, Déu canta, Déu s’alegra d’haver-nos trobat.

I l’evangeli, quan diu que Jesús bateja en l’Esperit Sant, està dient que Déu està dins nostre, certament, però també que nosaltres estem dintre de Déu, perquè l’Esperit Sant reposa sobre nosaltres. Ell ens bateja amb foc i Esperit Sant. Déu està dintre nostre, però nosaltres estem dintre de Déu, i la nostra gran joia és tenir Déu, però la gran joia de Déu és tenir-nos a nosaltres.

Per això sant Pau dirà de manera tan clara a la carta als Filipencs: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte, el Senyor és a prop”. No pot haver-hi una notícia més gran. És així com ens veu la gent?, ens veu com a gent de bon tracte, gent que sap somriure, que sap fer les coses senzilles. “El Senyor és a prop”, diu sant Pau. I ell renova el seu amor, i amb la seva pau “guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquesta és la Bona Nova, la trobada entre la humanitat i Déu, la trobada entre Déu i jo. Estic fet per a Déu, i el meu cor només descansa per a Déu, com diu sant Agustí.

Ahir era sant Joan de la Creu. Té textos preciosos. Ara voldria llegir un trosset: “Comuníquese Dios al alma, como si Dios fuera el siervo del alma, y ella fuera el Señor. Y está tan solícito Dios de regalar, como si fuera su esclavo y ella, el alma, su Dios. Y tan profunda es la humildad y dulzura de Dios porque Él, con esta comunicación de amor, en alguna manera ejercita ya ahora lo que Él dice en el evangelio al final del tiempo”. O sigui, Déu ens estima com nosaltres si Ell fos el nostre servent, la nostra mare i nosaltres focim el seu déu, el seu fill. Posa l’ànima en lloc de Déu, i Déu enlloc de l'ànima. L’evangeli de Lluc diu que al final del temps Déu ens farà seure a taula i Ell mateix ens servirà un a un. I això és el que està dient sant Joan de la Creu, que també ara, aquí, ja anticipa la seva presència. Aquest tros que he llegit acaba així: “Como la madre en servir y regalar a su niño criándole con sus mismos pechos, así es Dios con nosotros”. Fa un paral·lel entre com la mare acarona i estima el seu fill, i és així com Déu ens acarona i estima a cadascun de nosaltres i la comunitat, perquè les dues coses van juntes.

Que el Senyor posi en el nostre cor la joia de tenir-lo tan a prop

Tercer Diumenge d’Advent Fra Jacint Duran
15 de desembre de 2024

L'AMENAÇA DEL NOSTRE TEMPS

L’amenaça més gran que té la humanitat en aquest moment no és l’escalfament de la Terra. L’amenaça més greu que tenim la humanitat és el refredament del cor dels homes. Aquest és el problema. Això ho ha dit un director de cinema i científic, que intenta apropar-nos a la naturalesa. Un home de Sud-àfrica que ha fet una pel·lícula on tracta de la seva amistat amb un pop, entre d’altres. Ell diu que el perill no és l’escalfament de la Terra sinó el refredament del nostre cor. I això cal prendre-s’ho seriosament. Hem anat destrossant la naturalesa, dirà ell, però també hi ha una falta de compassió amb els altres amb els pobres. Se’ls fa malfactors, se’ls fa culpables. És una falta de misericòrdia, una falta de compassió. Avui en dia, ser pobre no és simplement una desgràcia, és un pecat. I aquest és el refredament, falta compassió, falta misericòrdia, el refredament dels nostres cors, del meu cor.

Aquest refredament no sé a què és degut, però per descriure el que passa d’alguna manera, podem dir que dins del nostre cor hi ha molts sorolls, moltes coses que es van succeint, imatges, paraules, records... i tot aquest soroll que hi ha en el nostre cor no ens deixa sentir una veu profunda del nostre cor, la nostra consciència. No ens permet escoltar la veu de Déu, perquè Déu és més present en nosaltres que nosaltres, i aquesta veu contínuament ens està parlant. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”, diu el salm. Ens parla, però és inquietant aquesta paraula perquè sempre està formulada, o quasi bé sempre, com a pregunta. Déu és una pregunta dirigida a nosaltres, que ens inquieta. Per això preferim el soroll, la dispersió, el no escoltar.

He escollit quatre preguntes que fa Déu en el nostre interior:

-         La primera pregunta que fa Déu en el nostre interior és la que fa a Adam: “On ets?” Ets al lloc que correspon? Ets al lloc que et toca? On ets? On som? On soc jo? Per què soc aquí? Cap a on vaig? On ets?

 

-         La segona pregunta és la que fa a Eva: “Per què ho has fet això?” No simplement estem aquí sinó que som responsables. Hem de poder respondre dels nostres actes. Per què ho has fet això? Amb aquesta pregunta ens posem molt nerviosos i per això preferim mirar el mòbil, obrir la tele o el que sigui per tal de no escoltar. Per què ho has fet això?

 

-         I no simplement som responsables de nosaltres sinó dels altres. La veu de Déu que diu a Caín: “On és el teu germà?” El meu germà, els nostres germans,  no poden ser una cosa que no sàpiga qui son, ni li miri als ulls. Sóc  responsable del meu germà. "On és el teu germà?"

 

-         I l’última pregunta l’he treta del profeta Isaïes, al capítol 6, quan Isaïes entra al temple, el temple s’omple de fum i se sent la veu dels àngels: “Sant, sant, sant”. I la veu del Senyor que diu: “A qui enviaré? Qui hi anirà?” És l’altra pregunta. El Senyor té una vocació per a cadascú. El Senyor ens demana una cosa que dona sentit a la nostra vida, la nostra vocació: Què he de fer per al Senyor? Què he de fer per seguir-lo? Isaïes respon molt clar: “Soc aquí, envia’m-hi”.

 

I és una resposta tan decidida com la de Maria: “Que es faci en mi les teves paraules”. Quan Déu pot entrar en el nostre món a través d’aquest sí, és quan l’ànima s’escalfa, l’ànima crema, perquè Déu és un foc, i el cor de l’home llavors tremola. El foc de la seva presència escalfa l’ànima i ens porta a fer justícia, misericòrdia, compassió.

L’Església llatina diu de Maria que és Immaculada, que no ha fet mal, que no té pecat original. L’Església Oriental ho diu en positiu, però diu el mateix, diu que és la Tota Santa. Però només es pot ser sant si es posseeix l'Esperit Sant, ho diu  l’Evangeli: “L’Esperit del Senyor vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. L’Esperit Sant, que també està en nosaltres, com dirà sant Pau al capítol 5 de Romans: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat”. Aquest amor que ve de Déu és el que escalfa, aquesta compassió és la que crema, aquesta passió per l’altre...

I voldria acabar llegint un text del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ara que fa cent anys  del seu naixement, que diu que l' amor ens pot capgirar, però sempre d'una manera concreta, en coses petites, quotidianes, en el món real. Diu així: “Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat a la meua filla, he amat a la meua esposa, he amat el meu ofici, he amat la meva casa, he amat el meu carrer, he amat el meu poble, he amat la meva pàtria, he amat la meva vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses. Senyor, he sofert molt, he amat la mort, perquè ella m’ha fet amar molt més”. És aquest amor que és foc, que és Déu mateix, però en unes coses ben concretes, petites i  que engloben a tothom. Així s'escalfa el cor cremi, il·lumini.

Homilia Festa de la Immaculada Concepció de Maria
Fra Jacint Duran
08 de desembre de 2024

 

 

 

AMICS PER SEMPRE

L’any 1992 va haver-hi un gran esdeveniment a Barcelona, els Jocs Olímpics, que van marcar un abans i un després. En aquests Jocs tenien un himne que, de tant en tant, encara avui ressona. Els més joves ni se’n deuen recordar, però suposo que entre vosaltres sí que hi ha molts que el recorden: “Amics per sempre”, que van cantar Els Manolos. Va ser tot un èxit. El títol “Amics per sempre”volia una amistat per sempre. Podem dir que el que està aquí en joc és la fidelitat a l’amistat.

Hi ha un tros de la lletra que diu, més o menys, així: “Jo no necessito parlar perquè endevino que ja em coneixes del tot, perquè em coneixes des de sempre”. I una mica més endavant, en una altra estrofa, després de cantar en tots els idiomes “Amics per sempre”, diu: “Quan tu em mires veus en mi coses que ni jo comprenc, perquè jo et conec des de sempre”. És una idealització de l’amistat, una amistat transparent, basada en el coneixement mutu, que no es fa d’avui a demà. A un amic se’l treballa, se li té paciència, se’l perdona. És un camí llarguíssim de fidelitat. Fidelitat, aquesta és una paraula que avui en dia està totalment en crisi, tant a les parelles, com als amics, i fins i tot comercialment. Molts dels grans comerços fan uns plans per fidelitzar, per fer fidels, perquè vagis a comprar no una vegada, sinó moltes. Et donen uns avantatges per fidelitzar-te, perquè costa molt fer clients fidels, i cadascú anem a la nostra. La fidelitat costa molt.

Nosaltres, els cristians tenim un doble nom al nostre Déu que surt a l’Escriptura i que tenim en comunió amb els jueus: Déu és hesed i Emet. El hesed vol dir que Déu estima. Però no tenim prou amb aquesta paraula i posen Emet, que vol dir per sempre. D’aquí ve que diem Amen,  és un amor que és per sempre. Hesed i Emet, així és el nostre Déu. Estima de sempre i per sempre.

Per això l’Advent és bàsicament desenvolupar en nosaltres la capacitat d’acollir aquest Déu que sempre hi és. Acollir aquest Déu que, com diu l’Apocalipsi, és "el que és, el que era i el que ha de venir". Per tant, quan celebrem l’Advent celebrem que Déu hagi vingut en la persona de Jesús, celebrem el naixement de Jesús. I també celebrem i preparem la seva darrera vinguda.  Déu, Jesús, vindrà sobre els núvols foscos, i vindrà per alliberar-nos, per posar llum, per aplegar els seus elegits.

Però també és cert que ve ara, ara, ja. I de vegades ens oblidem d’això. Ho diu Sant Bernat i  molts altres pares de l'Església. El profeta Jeremies avui deia: Arribarà un moment que compliré la promesa que vaig fer a David, de fer néixer un plançó bo. Això ho va realitzar en Jesús. Ara cal que es compleixi l’Escriptura i que Jesús vingui al final del temps sobre els núvols del cel amb glòria i majestat, i al final nostre, del nostre temps, de cadascú de nosaltres, Crist sortirà al nostre encontre.

Però també ve ara. Fixeu-vos en el salm, que diu: “Déu es revela íntimament als seus fidels”. Ara. I, per això, dirà Jesús: “Estigueu atents sobre vosaltres mateixos", "pregant en tota ocasió”, perquè Jesús pot sortir en qualsevol moment, en qualsevol indret de la nostra vida. Ell està a punt sempre per sortir a l’encontre. Surt i, de vegades no l’acollim, no sabem acollir-lo. I el fruit bàsic de quan Ell ve és que ens fa créixer en l’amor. Així ho diu sant Pau, a la carta més antiga que tenim d’ell, la primera de Tessalònica. Diu: “Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem”. Quan Ell ve, ara, i es revela íntimament en el nostre cor, ens ensenya a estimar, ens fa créixer en l'amor.

Podríem dir que Jesús és l’amic per sempre, i segurament que podríem adaptar aquesta cançó a Ell, que ens coneix profundament, que ens coneix més que nosaltres a nosaltres mateixos. Ve al nostre interior i és present en nosaltres més que nosaltres mateixos que moltes vegades estem fora de nosaltres, dispersats.

Tant de bo aquest Advent sigui això, un saber-lo acollir, un saber col·laborar amb Ell i, sobretot, que ens faci créixer en l’amor.

 

Homilia Primer Diumenge d’Advent
Fra Jacint Duran
1 de desembre de 2024

 

 

CONFIAR O DESCONFIAR?

Hi ha un escriptor i pensador nord-americà que ha fet un llibre titulat: “La tirania del mèrit”. És una crítica d’una de les actituds centrals de la cultura dels Estats Units i de gairebé tot el món occidental. Fa una crítica del mèrit. I el tema central és que a la nostra societat hi ha com un lema que encara que no es digui està en l'inconscient: “Si treballes fort, si t’hi poses, te’n sortiràs”. Allò que diem en català: “Si vols, pots". Lluita i ho aconseguiràs.

Jo crec que aquesta frase,  a molts moments és bona, fa bé, perquè entre nosaltres, abunda, també, molt el victimisme i el donar la culpa als altres. Però s’ha d’anar en compte perquè, si tot depèn de l'esforç i fracassa, resulta que els fracassats, no només s’ho passen malament, sinó que són considerats tontos i, fins i tot, culpables, per no haver fet el que, esforçant-se, haguessin pogut aconseguir. Es culpabilitza el fracàs. Qui fracassa és culpable. I amb això s’ha d’anar molt en compte.

El cristianisme, la fe, Jesús, ens diuen que el que mou la vida de l’home no és un esforç titànic de tirar les coses endavant. Certament, això té un lloc important en la nostra fe, però no central. Quina és l’actitud central en el cristianisme? No és l’esforç meu. I ho diu molt clar sant Pau. I ho dirà molt clar Jesús. És la fe, la confiança. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús.

 La fe. En un món nostre tan desconfiat, confiar és molt difícil. Desconfiem de tot i de tothom. Hem fet un món totalment xuclat per la desconfiança. Els historiadors , cada dos per tres, ens van mostrant el costat fosc de  tots els personatges històrics, que teníem per herois. Ja no hi ha herois, hi ha hipòcrites, fal·laços, corruptes... A la història, tots els personatges els estem desqualificant, per tant, molts historiadors ens porten a desconfiar de tot i de tothom. Fins i tot de la ciència no ens fiem, que és l’únic déu que encara trontolla però es manté. Ara fins i tot es veuen contubernis dins de la ciència i, segurament que deu haver-hi més d'un, però desconfiem de tot, i la desconfiança és vista com l'actitud més  intel·ligent i madura davant la vida.

Però pel cristià, sense deixar de ser lúcid,  confiar, tenir fe, és una actitud que porta a reeixir en la vida, que porta a la vida. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús. És la confiança bàsica, conscient o inconscient en Déu. El nostre món no és un món que hagi caigut per atzar, o fruit del caos. El nostre món està creat per Algú que estima,i que té una finalitat. El nostre món està en mans de Déu. La història està en mans de Déu. La meva història està en mans de Déu. La nostra fe ens diu que, fins i tot, les coses més dolentes que ens poden passar, Déu les reverteix en bé d’aquells que confien.

El cec Bartimeu, que estava vora el camí de Jerusalem ,  era dels qui formen part del grup dels fracassats. Estava al marge del camí. Al marge del camí de la vida. Tant és així que no simplement era cec sinó que segurament sobre ell pesava aquella pregunta que es troba a l’evangeli de sant Joan i que ens parla d'un altre cec: “Qui ha pecat, ell o els seus pares?”La ceguera era considerada un càstig pel pecat.  Per tant, ell no podia fer res, no podia sortir-se’n. És com la nostra vida, som cecs davant de la nostra pròpia vida, i per molt que ens esforcem, la salvació, la llum no poden venir del nostre simple esforç.

Per això al cec  li queda una única cosa on agafar-se, la confiança en Jesús, que el cec Bartimeu la transforma en pregària: “Jesús, Fill de David, tingueu pietat de mi”. I la pregunta de Jesús, que és també dirigida a nosaltres: “Què vols que et faci?” Què és el que realment demanem a Jesús? La resposta del cec era ben concreta: “Que hi vegi”. Això és el que li hem de demanar a Jesús: Uns ulls que vegin la vida com Déu la veu,  uns ulls que vegin el món com Ell el vol; uns ulls que vegin des de la tendresa d’algú que estima. Que hi vegem amb uns ulls d'un cor net.

Pensem, però, que l’èxit no és cap criteri cristià. Un pot tenir molt d’èxit i estar ben lluny de l’evangeli. Nosaltres seguim, confiem, en un fracassat. Com pregarà Joan Sales a Jesús: “Vençut, Tu has vençut”. I és quan recolzem la nostra vida amb confiança a les mans de Déu, en les mans de Jesús, que ha fracassat segons els nostres criteris, però ha vençut definitivament en el més profund  de la nostra vida. En ell confiem, en ell veiem la llum de la presència de Déu, el sentit de la nostre vida, de la història i del món que queda revelat en la mort i resurrecció del Senyor Jesús. En Ell s'ha revelat l'amor de Déu.

Homilia diumenge XXX durant l’any
Fra Jacint Duran
27 d’octubre de 2024