D'Ell SORTIA UNA FORÇA QUE GUARIA TOTHOM

L’altre dia vaig veure una foto en un diari i em va cridar l’atenció. Era feta en un país, suposo que del nord de l’Àfrica però no sé exactament quin. Els homes anaven tots vestits amb túniques i les dones amb vel. Al primer pla hi havia una mesquita i es veia el seu minaret des d’on es fa la crida a la pregària. Però curiosament, al fons, no massa lluny de la mesquita, hi havia una creu, i em va estranyar perquè quan un país és molt musulmà, les expressions cristianes no estan massa ben vistes. Vaig mirar més a prop i resulta que la creu no era la d’una església, no era un signe cristià, sinó que era la d’una farmàcia. Estava en francès i posava “farmàcia”. Em va cridar l’atenció que fins i tot en un país musulmà la creu fos el signe que recordava una farmàcia, un medicament. Això em fa pensar en una cosa bonica, que el guarir, la cura dels malalts ha estat un dels trets significatius, i continua sent-ho, dels cristians. Jesús mateix és qui guareix. Els deixebles seran els qui guariran. I, a través de la història, a més de moltes congregacions religioses que es dediquen a curar malalts, hi ha molts santuaris a la Mare de Déu o als sants que curen malalties... Hi ha tota una tradició que no simplement és del passat sinó ben present en què la lluita contra la malaltia, és un signe distintiu del cristianisme.

És el que ens presenta l'Evangeli de sant Marc on es veu Jesús passant i guarint tothom, fins aquells que només li tocava el vestit. Sant Lluc, abans de fer el seu sermó del pla, diu que de Jesús sortia una força que guaria a tothom. És bonica l’expressió. De Jesucrist surt una força que guareix a tothom.

I això m’ha recordat el passatge bíblic de quan Moisés, en el desert,consagra el tabernacle. Quan posen l'arca dins el sant dels sants, s’omple tot de la glòria del Senyor, tot queda ple d’un núvol que ho cobreix tot,  i això impedeix que els sacerdots continuïn oficiant.

Això mateix passà quan Salomó consagrà el Temple de Jerusalem. També allí es posà la glòria del Senyor i els sacerdots no podien continuar oficiant. És el mateix que trobem en Jesús. Quan Jesús hi és no cal fer res, la seva sola presència guareix, ho omple tot de la glòria de Déu.

Hi ha un moment important en la vida de la fe. Nosaltres ,que som el temple de Déu, hem de deixar que la  glòria de Déu ho ompli tot i deixar-lo fer. La glòria del Senyor omple el lloc més santíssim del nostre cor i hem de deixar que ell faci el que creu. Deixar-lo fer. La glòria del Senyor ha d’omplir el nostre interior i d’ell surt una força que pot guarir a tothom, a nosaltres per començar.

 Déu fa miracles quan creu que els ha de fer. Nosaltres voldríem miracles quan Déu no ho vol. Quan els fa, segons l’evangeli, els fa mogut per la misericòrdia. Jesús plora quan veu plorar. Jesús es commou quan veu que la gent pateix. Per això fa els miracles, mogut per compassió. Però a nosaltres ens toca deixar-nos omplir del núvol del no saber el perquè i de confiança, de la fe.

Hi ha una salvació més profunda. Tots els miracles són com un dit que assenyalen la salut profunda de l’ànima. És l’ànima sobretot qui necessita la salvació.

Hem de deixar que Déu sigui tot en tots, en mi, que ho sigui tot. Com deia sant Francesc: “Deus meus et omnia”, “Déu meu i tot”. Deixar que Déu ho sigui tot en mi. I això és la salvació. Una salvació que té signes, que necessita llenguatge, que no descura la qüestió física, però que indica una realitat més profunda que és la presència total, salvadora, de la glòria de Déu en el nostre interior, la salvació profunda de l’ànima, del cor de la persona humana. Que porta a crear fraternitat, comunió.

Fra Jacint Duran
5 de febrer de 2024