Homilia Festa de la Presentació del Senyor

2 de febrer de 2024

 

Una de les pregàries que més es repeteixen, juntament amb el Pare nostre, i a vegades una mica més fins i tot, és l’Ave Maria. Aquesta pregària, tal com la resem actualment, té dues parts. La primera és: “Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós. Beneïda sou vós entre totes les dones”. Aquesta primera era la part antiga. Fins al segle XIII, els comentaris espirituals que tenim, només posen aquesta primera part, la que es treu del principi de l’evangeli de sant Lluc, en l’anunci de l’àngel i la lloança que fa santa Elisabet. Aquesta era la primera part, que va durar fins al segle XIII.

Després, poc a poc va anar sortint la segona part: “Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amen”. Voldria subratllar les darreres paraules: “Ara i en l’hora de la nostra mort”. Podríem dir que estan com insinuades en la pregària que fa Simeó: “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau”. Per tant, és en l’ara i en l’hora de la nostra mort. Són dos moments que són els més importants: ara i en l’hora de la nostra mort.

L’Ave Maria, aquí podria estar inspirat, o connectat amb l’espiritualitat de la pregària de Simeó. Li dona molta importància a l’ara. Tant és així que a la litúrgia aquest “ara” es fa servir dient  “avui”; "avui el Senyor a ressuscitat" o "Avui el Senyor ha pujat al ce" "Avui" és el ser contemporani de Jesús i dels seus misteris . Per tant, ens fa contemporanis de Jesús. “Avui Jesús entrà al temple”. Ara Jesús, en aquesta celebració, entra en el temple. Aquest “ara” ens posa en contacte amb la manera de ser de Déu, que és absolutament present en tot, i ens demana que ara, en aquest moment, no demà, no quan estiguem fora..., sinó ara. Tant és així que l’evangeli de sant Marc i els altres Evangelis, subratllen sempre que els deixebles fan sempre les coses" immediatament". I també Jesús. Quan Pere s’enfonsa en l’aigua, "immediatament" Jesús li dona la mà. Immediatament, ara, en aquest moment és qun el Senor intervé i ara ens demana la resposta de la nostra fe.

Aquest és el punt que ens posa davant d’aquesta imatge tan bonica de Simeó. Ara, finalment té als seus braços l’acompliment de les promeses de Déu. Ara. “Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau”, perquè ja té en els braços aquest immediatament, aquest ara de Déu complert.

I els textos de la Bíblia subratllen molt la festa de la Presentació com una prolongació de l’Epifania de Jesús.  Jesús és la llum. Aquest Crist que manifesta Déu, perquè és Déu, és llum de llum, es manifesta en la lluminositat, en l’ara. Fixeu-vos que a la nit de Nadal es proclama el text d'Isaies “els pobles que caminaven a les fosques han vist una gran llum; una llum resplendeix pels qui vivien al país tenebrós”. També serà la llum que a mitjanit guiarà al mags. També serà la llum que avui esclata enmig del temple quan Jesús infant hi és presentat. També serà la llum del dia del bateig de Jesús. També serà la llum de la Transfiguració. Però, sobretot, la llum de la Resurrecció. És una anticipació d’aquesta lluminositat que té la nostra fe i que ens converteix a nosaltres també en llum de llum, ens fa resplendors de la llum de Déu que és Jesucrist. Sobretot subratllant que la presentació de Jesús al temple és l’anticipació de la Pasqua. Jesús es presenta en el temple i els que el reben tots són pobres: Maria, Josep, els pastors, Simeó, Anna..., tots són pobres. Però hi ha una diferència: els joves, Josep i Maria, curiosament són els qui compleixen la llei. Tota l’estona que surten Josep i Maria el text de Lluc diu: “Tal com la llei prescriu”. Per tant, estem aquí com si Josep i Maria, juntament amb Jesús, acollissin la llei antiga. I, per altra banda, la llei antiga, representada per Simeó i Anna, ells estan moguts per l’Esperit Sant, acullen,  la novetat de l'Esperit. És com un trobament dels dos Testaments.  Jesús, que és l’Anyell de Déu que entra en el temple per sacrificar-se i obrir-nos el camí que porta a la vida. I això, que serà en l’hora de la nostra mort, ara, també el Senyor ens l’obre, ens el mostra, ens l’ofereix.

Tant de bo que en aquesta celebració reconeguéssim Jesús partint el pa, l’acollíssim com a temple seu que som i el portéssim en la vida com resplendor que il·lumina en lloc fosc.

 

 

JESÚS ANTIHEROI?

Francisco Ibáñez ha estat un gran dibuixant. És el creador de Mortadelo y Filemón i també el del Rompetechos i 13 Rue del Percebe, etc. Sempre t’arrencava un somriure. Jo havia llegit molt aquests còmics. Al costat d’aquests,n’hi havia d’altres en aquella època. Per exemple, El CapitánTrueno, Alcázar y Pedrín, Hazañas bélicas, Superman... però cal subratllar que hi havia una gran diferència entre uns i altres. Aquests últims eren grans herois i acabaven vencent l’enemic i hi triomfavasempre la veritat. Clavaven bufetades però s’imposava la justícia. En canvi, quan un llegeix els còmics d'Ibañez com Mortadelo y Filemón, el Rompetechos o El Botones Sacarino, sempre acabaven igual: perdent, ells corrent i al darrere algú tirant-los pedres o altres coses. Sempre acabaven perdent: els protagonistes eren perdedors i antiherois. I aquest acabar com a perdedors ens arrenca una certa tendresa i un somriure, perquè la vida humana s’assembla més a Mortadelo y Filemón que no pas al CapitánTrueno. La vida humana normalment acaba malament:morint-se. Cal, doncs, tenir un bon sentit d’humor i ens cal aprendre a somriure.

Podríem dir que l’Escriptura està plena d’antiherois. Un jueu deia a un cristià: “vosaltres els cristians heu fet massa sants. La Bíblia no en té gaires, de sants”. És veritat. Quan un s’aproxima una mica a la vida de la gent de la Bíblia, veureu que és així. Jacob mateix i molts altres personatges bíblics no eren massa exemplars. El sant, a la Bíblia, és Déu. I quina és la nostra feina? Creure i recolzar-nos en Ell, l’únic sant.

A les grans festes bíbliques se subratlla la grandesa de Déu i la infidelitat d’Israel; en definitiva, la infidelitat de l’home. Israel, si alguna cosa té que cal assenyalar, és la seva autoconsciència d’infidelitat. Al revés del CapitánTrueno, són tots com Mortadelo y Filemón, conscients que no són el que haurien de ser. Fixeu-vos que, a la Pasqua, què celebren? No la gran victòria dels exèrcits d’Israel, sinó la victòria de Déu. Cinquanta dies desprès, què se celebra? La Pentecosta, és a dir, la donació de la llei, la llei perfecta que ha donat Déu, però lògicament aquí hi ha la gran ombra de la infidelitat al poble d’Israel a aquesta llei. La tercera festa té a veure justament amb això que acabem de dir: és el Dia de l’Expiació, en què es demana perdó per la infidelitat i acaba amb la festa dels Tabernacles, que recorda el pas del poble d’Israel pel desert.Encara avui, a les cases dels jueus, munten unes casetes, com una espècie de tendes, i se n’hi van a viure durant aquests dies, recordant el seu pas pel desert,on cal demanar perdó per la infidelitat del poble. I és curiós que les celebracions acaben aquí:l’entrada a la Terra Santa no se celebra a Israel, no té festa pròpia. La Bíblia fa el nostre retrat, és un camí d’infidelitat i de no arribar a terme. L’únic sant és el Senyor i la gran virtut és la fe en Ell. Tant és així que el poble d’Israel té com a llibres centrals el Pentateuc, o sigui el Llibre de la llei, o dit també la Torà. Són els llibres que integren el cor de la Bíblia jueva i només té cinc llibres centrals.Els altres llibres de la Bíblia queden en segon lloc. I cal notar que el Pentateuc (La Torà) acaba abans d’entrar a la Terra Santa i Moisès, l'antiheroi, acaba no entrant a la Terra Promesa. Mor al desert.

Fixeu-vos que quan ve Jesús es mostra també com un antiheroi. Jesús és el petitíssim, quasi invisible gra de mostassa, el llevat amagat dintre de la pasta, el gra de blat que està entremig de tant de jull. Ell és el blat que cau a terra, mor i ressuscita. I qui és? Aquest Déu que es mostra en la quotidianitat, tant que ens costa reconèixer-lo. És infinitament difícil. I Marc diu que Jesús no va poder fer els miracles en el seu poble de Natzaret perquè no creien en ell. El Senyor ens demana aquesta fe amb un Déu que no ve victoriós, sinó que ve a fracassar i a assumir el nostre fracàs, la nostra petitesa com a vehicle que porta cap a la seva glòria. L’altre dia vaig llegir d'un autor que deia molt encertadament i que resumeix el que volem dir que: “El centre de la glòria de Déu és la humilitat”.  2023

 

D'Ell SORTIA UNA FORÇA QUE GUARIA TOTHOM

L’altre dia vaig veure una foto en un diari i em va cridar l’atenció. Era feta en un país, suposo que del nord de l’Àfrica però no sé exactament quin. Els homes anaven tots vestits amb túniques i les dones amb vel. Al primer pla hi havia una mesquita i es veia el seu minaret des d’on es fa la crida a la pregària. Però curiosament, al fons, no massa lluny de la mesquita, hi havia una creu, i em va estranyar perquè quan un país és molt musulmà, les expressions cristianes no estan massa ben vistes. Vaig mirar més a prop i resulta que la creu no era la d’una església, no era un signe cristià, sinó que era la d’una farmàcia. Estava en francès i posava “farmàcia”. Em va cridar l’atenció que fins i tot en un país musulmà la creu fos el signe que recordava una farmàcia, un medicament. Això em fa pensar en una cosa bonica, que el guarir, la cura dels malalts ha estat un dels trets significatius, i continua sent-ho, dels cristians. Jesús mateix és qui guareix. Els deixebles seran els qui guariran. I, a través de la història, a més de moltes congregacions religioses que es dediquen a curar malalts, hi ha molts santuaris a la Mare de Déu o als sants que curen malalties... Hi ha tota una tradició que no simplement és del passat sinó ben present en què la lluita contra la malaltia, és un signe distintiu del cristianisme.

És el que ens presenta l'Evangeli de sant Marc on es veu Jesús passant i guarint tothom, fins aquells que només li tocava el vestit. Sant Lluc, abans de fer el seu sermó del pla, diu que de Jesús sortia una força que guaria a tothom. És bonica l’expressió. De Jesucrist surt una força que guareix a tothom.

I això m’ha recordat el passatge bíblic de quan Moisés, en el desert,consagra el tabernacle. Quan posen l'arca dins el sant dels sants, s’omple tot de la glòria del Senyor, tot queda ple d’un núvol que ho cobreix tot,  i això impedeix que els sacerdots continuïn oficiant.

Això mateix passà quan Salomó consagrà el Temple de Jerusalem. També allí es posà la glòria del Senyor i els sacerdots no podien continuar oficiant. És el mateix que trobem en Jesús. Quan Jesús hi és no cal fer res, la seva sola presència guareix, ho omple tot de la glòria de Déu.

Hi ha un moment important en la vida de la fe. Nosaltres ,que som el temple de Déu, hem de deixar que la  glòria de Déu ho ompli tot i deixar-lo fer. La glòria del Senyor omple el lloc més santíssim del nostre cor i hem de deixar que ell faci el que creu. Deixar-lo fer. La glòria del Senyor ha d’omplir el nostre interior i d’ell surt una força que pot guarir a tothom, a nosaltres per començar.

 Déu fa miracles quan creu que els ha de fer. Nosaltres voldríem miracles quan Déu no ho vol. Quan els fa, segons l’evangeli, els fa mogut per la misericòrdia. Jesús plora quan veu plorar. Jesús es commou quan veu que la gent pateix. Per això fa els miracles, mogut per compassió. Però a nosaltres ens toca deixar-nos omplir del núvol del no saber el perquè i de confiança, de la fe.

Hi ha una salvació més profunda. Tots els miracles són com un dit que assenyalen la salut profunda de l’ànima. És l’ànima sobretot qui necessita la salvació.

Hem de deixar que Déu sigui tot en tots, en mi, que ho sigui tot. Com deia sant Francesc: “Deus meus et omnia”, “Déu meu i tot”. Deixar que Déu ho sigui tot en mi. I això és la salvació. Una salvació que té signes, que necessita llenguatge, que no descura la qüestió física, però que indica una realitat més profunda que és la presència total, salvadora, de la glòria de Déu en el nostre interior, la salvació profunda de l’ànima, del cor de la persona humana. Que porta a crear fraternitat, comunió.

Fra Jacint Duran
5 de febrer de 2024