SOROLL, MASSA SOROLL

En les àrees comercials, o fins i tot en botigues més petites, sovint hi tenen posat un fil de música. De vegades ni te n’adones, però altres vegades sí que sents una música de fons. I mentre la música sona, tu vas fent les compres: l’arròs, la carn, el peix... I la música no t’interromp... vas fent la feina.

Passa també amb la música que un pot asseure’s i escoltar-la directament. L’escoltes i perceps la música, fixant-t’hi. Passa, per exemple, amb un concert... et concentres directament en la música. En aquest cas, la música no és un rerefons sinó que l’escoltes directament.

Hi ha, però, encara una tercera classe de música: la música invasiva. És aquella que, quan estàs tranquil·lament a casa, comença a sonar de cop i volta i ve normalment de la casa del veí. És una música que t’absorbeix… O,en aquesta mateixa línia, encara trobem aquella música de les discoteques, d’una estridència ingent: la música és tan invasiva, en aquest cas, que no es pot ni tan sols parlar amb els altres i, encara que et cridin, costa molt de saber què t’estan dient.

Doncs bé,podríem dir que el nostre cap actua així també. A vegades hi ha coses que ens preocupen però són com aquella música suau, que sona de fons, i que et deixa fer la teva vida normal. Tens el record d’aquella cosa que s’ha d’arreglar però vas fent…Altres vegades, fas com quan t’atures a escoltar la música.T’atures, escoltes el problema i intentes arreglar-lo directament. Però hi ha, encara, una tercera situació força freqüent, en què el problema ens ve com una música invasiva que ens absorbeix totalment l’atenció. Allò ens preocupa fins a tal punt, que no hi ha manera de copsar res més. Estem polaritzats per aquell problema. El nostre cap s’ha com bloquejat.

Quan ens passa això, no escoltem. De fet, no podem escoltar. El nostre cap està polaritzat i no escoltem els altres i els seus problemes. Estem tan absorts amb el nostre problema que no som capaços d’escoltar l’altre i fins som incapaços de viure altres aspectes de la nostra vida. El problema ens bloqueja com si no hi hagués res més. Moltes vegades, el problema és real, però la intensitat amb què el sentim, no. La música està bé, però no la intensitat i quedem bloquejats en nosaltres mateixos. No escoltem Déu. I Déu, quan parla, sempre interpel·la i ens crida. És una vocació. Sovint a la nostra vida, la veu de Déu queda en una veu tan fina, tan petitai li posem tan poca atenció que passa absolutament desapercebuda.

De vegades, però, la vocació, la crida de Déu, pot trencar aquest bloqueig, aquesta sordesa. Ho veiem amb Isaïes. Aquest va viure al segle VIII aC, en un moment de profunda crisi d’Israel, en què Assíria anava creixent i Israel se sentia atemorit. Al capítol 6è del seu llibre, se’ns transmet aquell moment en què el profeta,que es trobava al temple, té la visió en què Déu és proclamat tres vegades sant i que la litúrgia cristiana ha assumit en cadascuna de les celebracions de l’Eucaristia: sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. El temple s’omple de fum, del foc de l’altar, i la primera sensació que té Isaïes és de ser poca cosa, de pecat davant de la santedat, de la infinitud i l’esclat de Jahvè, el Senyor. Déu es presenta i, quan ho fa, crida: “Qui hi anirà? A qui enviaré?” I la resposta del profeta és “Envia’m a mi, sóc aquí”.

Encara que sembli que és molt diferent, la crida dels primers deixebles de Jesús és semblant a la d'Isaïes. Fixem-nos que aquí, en lloc de ser al temple,la crida es produeix a la vida quotidiana. Jesús surt a l’encontre en situacions que no ens són estranyes: al costat de l’aigua, entre pescadors,en una vida normal, enmig del treball...  Jesús surt a l’encontre. Però, tanmateix, si ens hi fixem, la sensació que té Pere davant Jesús és molt semblant a la que té Isaïes davant la santedat de Déu. Quan Jesús fa la pesca miraculosa, Pere té la sensació que té Isaïes: “aparteu-vos de mi, perquè sóc un pecador”. Són les mateixes paraules, gairebé, que diu Isaïes davant del “sant, sant, sant”. Jesús és més que el gran temple:Ell és on la presència de Déu ens interpel·la. I quan Déu ve, crida sempre. Però cal dir que, en Jesús, encara ho fa amb més força, perquè si a Isaïes Déu diu: “A qui enviaré?”, Jesús diu: “Et faig pescador d’homes”. No li demana l’opinió a Pere. Ell crida i, deixant-t’ho tot, ells el segueixen.

Sant Pau, a la Primera Carta als de Corint (1Co 15, 1-11) transcriu un dels textos més fonamentals i antics del Nou Testament, en què ens mostra el fet central de la nostra fe: la Resurrecció de Crist. Crist ha ressuscitat. Aquest és el centre de la nostra fe. I tenim, amb sant Pau, no algú que simplement ens en parla, sinó un testimoni personal. “Se m’aparegué a mi”, diu, i en una altra part de la carta encara dirà: “Jo he vist el Senyor”. Pau és el testimoni directe, en primera persona, d’aquest fet. Quan Déu intervé, quan Déu esclata en la vida d’una persona, hi ha de seguida la missió. Pau es converteix de perseguidor en evangelitzador.

Nosaltres, moltes vegades, estem tan preocupats pels nostres problemes, els hem fet tan grans, els inflem tant, que els problemes, el seu soroll, acaben tapant la veu de Déu.

El primer que hem de fer per escoltar la veu de Déu, doncs, és desinflar els nostres problemes, posar-los en la seva autèntica mesura. Desinflar-los perquè  pugui ressonar la veu de Déu. Hem d’abaixar el volum dels nostres problemes, que, encara que són reals, els hem inflat de tal manera que al final han acabat sent irreals. Hem d’abaixar el seu volum i apujar el volum del que diuen els nostres germans, apujar el volum d’altres aspectes de la nostra existència, apujar sobretot el volum de la veu de Déu.

Déu realment parla i ens parla i vol intervenir en la nostra vida. Hem d’apujar el seu volum i, quan l’encenem, el primer que sentirem en aquesta emissora és: “vull pujar a la teva barca”. Som capaços de deixar pujar Jesús a la nostra barca? La segona cosa que ens dirà és: “No et quedis a la platja, vés mar endins; a la platja pescaràs quatre peixos, vés mar endins”. Ens demana no quedar-nos mullant-nos els peus a la platja, sinó endinsar-nos sense por cap a la mar. I la tercera cosa que ens demana és l'actitud de Pere quan diu: “ens hem escarrassat tota la nit, però perquè tu ho dius tiraré les xarxes”. La nostra vida ha d’estar marcada per aquest: “perquè tu ho dius”. Malgrat l’aparença d’ineficàcia del que hem de fer, fem-ho perquè el Senyor ho diu. Llavors la nostra vida s’omplirà de llum, llavors veurem el foc de la seva presència, llavors veurem com s’il·lumina el nostre camí.

Homilia Diumenge V durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de febrer de 2022