VÈNCER L'ENEMIC

Hi ha una frase que es repeteix en les xarxes socials i que he vist atribuïda a diferents autors. Però la frase té valor en si mateixa. Diu així: “Venço totalment al meu enemic quan al faig amic”. Certament aquesta és la gran victòria sobre el meu enemic.

I això és el que veiem realitzat i proposat en el llibre dels Fets dels Apòstols. Hi llegim: “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima...tenien tots els bens en comú...entre ells no hi havia ningú que visques en la indigència..” I aquest grup estava format per persones de pensament, estrat social, opcions molt diferent, no simplement diferents sinó contraposades, i alguns eren enemics entre ells. Enemics que van ser vençuts. no tenien quasi res en comú i molt en contradicció. Però tenien una cosa en comú: la fascinació per Jesús. De fet eren enemics vençuts perquè van esdevenir amics. I això gràcies a la fe i al seguiment de Jesús.

I això Jesus ho va aconseguir quan va reconciliar -los amb Déu. Perquè l’enemic més important és Déu mateix, sigui per idees aberrants que ens hem fet d'ell, sigui per falta de confiança. Per això  el desig més profund de Déu és: que deixem de ser els seus enemics, ens vol vèncer transformant-nos en els seus amics. En el més profund de nosaltres mateixos és el que més cerquem.  I aquest és el cos a cos que ha mantingut Déu amb el seu poble durant tota la història d’Israel. I ho podríem dir de la humanitat i de mi mateix en concret. Tota la història d’Israel, que és el paradigma de tota la humanitat, queda resumida en el capítol tercer del Gènesi on l’home desconfia de Déu i peca i després li té por i s’amaga d’ell. Aquesta és la nostra història acompanyada pel clam de Déu: “Adam on ets?” que ressona sempre i arreu. Ens hem fet enemics de Déu i li fem retret de tots els mals, però en el fons sabem que estem en fals.

Déu ens vol vèncer i d’enemics fer-nos amics. Així ho proclama la litúrgia oriental quan anomena a Déu l’”amic dels homes”.I per fer amistat no es pot utilitzar la coacció ni la força. Com diu un escriptor italià la llibertat i la igualtat es poden conquerir amb la lluita, però la fraternitat no es pot conquerir. I la fraternitat i l’amistat tenen molt en comú. Són fruit de la llibertat, de la proximitat,  de gratuïtat. D’identificar-se amb l’altre.  I sobretot de la confiança, de la fe. 

I això és el que Déu vol aconseguir en tota la història d’Israel, de la humanitat, el que Jesús ofereix als seus deixebles. A nosaltres. A Tomàs. En les  paraules de Tomàs ressona la desconfiança  d’Adam, en les paraules de Tomàs ressonen les nostres desconfiances: “ si no ho veig no ho creure pas”. Tomàs no creu, no confia, l’amistat no es pot construir sobre això.

Jesús ressuscitat  no retreu del comportament dels deixebles durant la passió, només es queixa de la seva falta de fe. I tota la seva Passió és mostrar-nos fins a quin punt ens estima. I és que l’amistat no es pot imposar. Tot en la vida de Jesús es transforma en un oferiment per passar de l’afirmació de Tomàs: si no ho veig no ho crec, a l’afirmació de Jesús : “feliços els qui creuran sense haver vist”. I l’afirmació de Tomàs que fa de pont  és: “Senyor meu i Déu meu”.

Es tracta de l’amistat amb Déu. “Déu no l’ha vist mai ningú, el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare és qui l’ha revelat”. I és Ell qui ens diu, segons l’evangeli de Joan: “vosaltres sou els meus amics”i per vosaltres he donat la vida: “veieu les meves ferides. Cal trobar Jesús, cal parlar-li, escoltar-lo, ell és vivent ressuscitat. Déu ens vol vèncer vol que d'enemics passem a ser amics seus. Però ell no ens pot forçar,cal que nosaltres confiem, ens deixem anar. Tenir fe. Ell ho ha donat tot en el Fill cal respondre, cal viure com amics de Déu. I fer constantment amics dels nostres enemics. Constructors d'amistats.